Recuperem el "(S)avis" en què Núria Solé entrevistava Ana María Matute
L'escriptora Ana María Matute ha mort aquest dimecres. Per homenatjar-la, el canal 33 recupera el "(S)avis" en què la periodista Núria Solé conversava amb ella.
Aquest dimecres, a les 23.30, el canal 33 recupera el programa "(S)avis" dedicat a Ana María Matute.
Dona de contrastos. Deia que tenia 11 anys, però negava rotundament que fos una nena. Era una de les escriptores més llegides, premiades i prestigioses, però odiava tot allò que tingués a veure amb el "món dels adults" -"els gegants", tal com ella els anomenava. Creava grans històries a partir de mons imaginaris, moltes vegades influïda pels nens, però al mateix temps refusava tenir-hi predilecció, senzillament li interessaven. I és que Ana María Matute era un món en ella mateixa, una pròpia esfera de difícil accés i alhora increïble.
Nascuda a Barcelona el 26 de juliol del 1925, Ana María Matute s'ha convertit en una de les veus més originals de la literatura del segle XX a partir de les poesies, les novel·les i els escrits que va començar a fer des de ben petita. Com un personatge de les seves fantasies, Matute va descobrir els horrors de la guerra quan era un infant. Això la va marcar tota la vida i va influir en la seva carrera com a escriptora. Molts l'han qualificat de realista o pessimista. Matute sempre es mostrava sincera: "No sé per què escric. Només sé que no puc ser d'una altra manera. Escriure no és una imposició. No és res que hagi triat, ni tan sols això. És la meva manera de ser. Per això la meva literatura no és una literatura ni cerebral ni gaire intel·lectual. És una literatura de sentiments i sense ella no seria res, no seria ningú."
Cites de (S)àvia
"La imaginació és el do més gran que ens poden donar a un ésser humà."
"Els contes tenen en prosa el que la poesia té de síntesi. Dir el màxim a través del mínim."
"Mai m'he posat a escriure un llibre sense saber el que volia dir, amb qui ho volia dir i com ho volia dir. Això no vol dir que durant el trajecte, com en un viatge, algun personatge pugi o baixi de l'andana. Però en general no, jo ho sabia molt bé."
"Mai, ni quan comences ni quan acabes, un premi fa un escriptor. Fa un lector, no un escriptor."
"A mi m'interessa la gent, el món, els persones, els teus fills, el d'aquell, el de més enllà. Si són d'aquí o d'allà, m'és igual, m'és igual la política. A mi m'interessa l'ésser humà."
"El nen no és un projecte d'home, el nen és un món, totalment tancat, com una esfera."
"Una vegada recordo que vaig treure de la butxaca, que hi portava de tot, un terròs de sucre i va fer com una guspira; sembla que de vegades passa, una guspira blava, i vaig dir: sóc maga. I vaig començar a ser escriptora en aquell moment."
Dona de contrastos. Deia que tenia 11 anys, però negava rotundament que fos una nena. Era una de les escriptores més llegides, premiades i prestigioses, però odiava tot allò que tingués a veure amb el "món dels adults" -"els gegants", tal com ella els anomenava. Creava grans històries a partir de mons imaginaris, moltes vegades influïda pels nens, però al mateix temps refusava tenir-hi predilecció, senzillament li interessaven. I és que Ana María Matute era un món en ella mateixa, una pròpia esfera de difícil accés i alhora increïble.
Nascuda a Barcelona el 26 de juliol del 1925, Ana María Matute s'ha convertit en una de les veus més originals de la literatura del segle XX a partir de les poesies, les novel·les i els escrits que va començar a fer des de ben petita. Com un personatge de les seves fantasies, Matute va descobrir els horrors de la guerra quan era un infant. Això la va marcar tota la vida i va influir en la seva carrera com a escriptora. Molts l'han qualificat de realista o pessimista. Matute sempre es mostrava sincera: "No sé per què escric. Només sé que no puc ser d'una altra manera. Escriure no és una imposició. No és res que hagi triat, ni tan sols això. És la meva manera de ser. Per això la meva literatura no és una literatura ni cerebral ni gaire intel·lectual. És una literatura de sentiments i sense ella no seria res, no seria ningú."
Cites de (S)àvia
"La imaginació és el do més gran que ens poden donar a un ésser humà."
"Els contes tenen en prosa el que la poesia té de síntesi. Dir el màxim a través del mínim."
"Mai m'he posat a escriure un llibre sense saber el que volia dir, amb qui ho volia dir i com ho volia dir. Això no vol dir que durant el trajecte, com en un viatge, algun personatge pugi o baixi de l'andana. Però en general no, jo ho sabia molt bé."
"Mai, ni quan comences ni quan acabes, un premi fa un escriptor. Fa un lector, no un escriptor."
"A mi m'interessa la gent, el món, els persones, els teus fills, el d'aquell, el de més enllà. Si són d'aquí o d'allà, m'és igual, m'és igual la política. A mi m'interessa l'ésser humà."
"El nen no és un projecte d'home, el nen és un món, totalment tancat, com una esfera."
"Una vegada recordo que vaig treure de la butxaca, que hi portava de tot, un terròs de sucre i va fer com una guspira; sembla que de vegades passa, una guspira blava, i vaig dir: sóc maga. I vaig començar a ser escriptora en aquell moment."
