Anar a la navegació principalAnar al contingut
La llengua
reproduir

La llengua

Durada: 56 min

Antoni Tortajada ens explica diverses històries quotidianes que ens permeten veure què ha passat amb la llengua d'aquest país els últims tres-cents anys. La pregunta que es fa és: com és que tres-cents anys després encara parlem català? Després del 1714, la nova administració espanyola va engegar un projecte per unificar tot el territori amb una sola llengua, el castellà. Però a la Catalunya de llavors pràcticament només es parlava català. El 1786, el jutge Francisco de Zamora va recórrer tot Catalunya amb un encàrrec del rei Carles III: esbrinar si les mesures que s'havien dictat per aconseguir aquell objectiu havien fet efecte o no. A mitjans del segle XIX, la llengua del país estava canviant. Les classes benestants havien assumit el castellà com a llengua habitual i la imposició del castellà a les escoles es començava a notar. Vegeu si no el diari que va deixar escrit Ramon Argullol, un viticultor manresà, en què ens explica les peripècies per conquistar el cor d'una joveneta trenta anys més jove. En aquesta mateixa època, el gaèlic irlandès, que fins aleshores era la llengua majoritària a Irlanda, va començar a desaparèixer. Fins al punt que a principis del segle XX, quan Irlanda es va convertir en un estat independent, la llengua irlandesa pràcticament havia desaparegut. A Catalunya podia passar el mateix. Però aleshores un grup d'intel·lectuals va proposar-se recuperar la llengua literària catalana. I l'any 1859 van organitzar els primers Jocs Florals recuperats. Les dues dictadures del segle XX van reprendre el projecte unificador d'una manera violenta. Però l'autèntic canvi lingüístic va venir dels grans moviments migratoris del segle. Molts d'aquells nouvinguts van impulsar un nou canvi històric. A Santa Coloma de Gramenet, la ciutat més castellanoparlant del país, un grup de pares immigrants van impulsar la primera experiència d'immersió lingüística.

La violència
reproduir

La violència

Durada: 55 min

Avui els catalans tenen una imatge pacífica i entenimentada. Però, durant els últims tres segles, Catalunya ha viscut la majoria d'anys sota la violència, de vegades amb episodis brutals. Fins al punt que la fama de violents dels catalans va traspassar fronteres. En aquest episodi de la sèrie "300" explorem per què aquest país ha viscut tants anys sota la violència i què hem fet o què no hem fet per aturar-la. Després de la guerra de Successió, i durant molts anys, la presència de l'exèrcit a les ciutats catalanes va ser font de conflictes. I, més encara, a partir del moment en què, trencant la tradició, les autoritats militars van implantar les quintes obligatòries pels joves catalans. La campana Honorata de la catedral de Barcelona va ser la protagonista de la primera gran revolta contra les quintes. Les grans revoltes urbanes van ser les protagonistes al segle XIX. La nova classe obrera -sense canals de participació democràtica-, les guerres carlines i la repressió encarregada a l'exèrcit, van fer un còctel literalment explosiu. Vegeu, si no, la bullanga de 1835, que va acabar amb el cadàver del general encarregat de reprimir la revolta arrossegat pels carrers de Barcelona. Els enfrontaments violents entre obrers i patrons van continuar durant molts anys. A principis del segle XX, davant l'empenta del moviment anarquista, alguns empresaris van decidir exercir la repressió pel seu compte. Són els anys del pistolerisme. El clima d'hostilitats i la manca de representació de la classe obrera van continuar fins a l'esclat de la Guerra Civil, que alguns van utilitzar per passar comptes amb el passat. Durant els primers mesos de guerra, a la rereguarda van morir assassinades unes 4.000 persones. L'any següent, en plena guerra, la Generalitat encarrega al jutge Bertran de Quintana que obri les fosses i investigui els autors dels crims. Després de la guerra, la dictadura de Franco venia la imatge d'un país en pau. Però la pau no era sinó el terror i la r

La gent
reproduir

La gent

Durada: 55 min

En els últims 300 anys, la població de Catalunya s'ha multiplicat per quinze i ha crescut més del doble que la mitjana europea. I, en bona part, aquest augment ha estat gràcies a les migracions, primer des d'Espanya, i més recentment, des de tot el món. Com ha afectat aquesta arribada de gent d'altres llengües i cultures? Avui, a "300", investiguem la gent d'aquest país. L'explosió demogràfica catalana va començar al segle XVIII. La fi de les grans epidèmies, un llarg període de pau i la millora de l'alimentació i la higiene va provocar un creixement natural de la població. En alguns llocs, la població es va triplicar, com a Salàs de Pallars. I això va fer que el poble volgués créixer i estendre's més enllà de la muralla medieval. I no sense problemes. Al segle XIX Catalunya es va industrialitzar i feia falta molta gent per treballar a les noves fàbriques. Per això van començar a venir gent de fora: primer valencians i aragonesos, després murcians. Expliquem el cas de Chiprana, una població de la franja aragonesa; a finals del segle XIX la gent d'aquest poble va emigrar en massa cap a Sant Martí de Provençals, a Barcelona, per treballar a les farineres del Poblenou. És molt curiós comparar el model de creixement català amb d'altres països europeus. A Finlàndia, per exemple, hi havia una estructura agrícola molt semblant al camp català. I també hi havia la institució de l'hereu. Però, en canvi, al revés que Catalunya, al segle XIX Finlàndia es va convertir en una terra exportadora de gent. Veurem per què. A Catalunya, durant la segona part de segle XX, la vinguda de nous immigrants va doblar la població. I això va provocar canvis profunds en la societat catalana. Com es van integrar, aquests nouvinguts? Ha funcionat, l'ascensor social? L'Antònia Martínez i la seva família, del barri de la Torrassa de l'Hospitalet, en són un exemple.

CLIPS