Com qualsevol illa, Mallorca ha estat sempre exposada als atacs i a les invasions vingudes del mar. És, doncs, molt habitual trobar per aquesta terra moltes talaies i punts de vigia des d'on s'advertia de la vinguda de corsaris i vaixells enemics, encara que també servien per observar l'arribada de comerciants i per controlar les barques de pescadors amb problemes. L'excursió que avui ens proposa Griselda Guiteras és a una d'aquestes talaies, la Penya Roja o Penya del Migdia, situada al capdamunt de la península de la Victòria, al terme d'Alcúdia, al nord-est de l'illa, un espai declarat Àrea Natural d'Especial Interès. L'acompanya un dels més grans coneixedors de l'illa, l'historiador Gaspar Valero, que és autor d'una important obra sobre camins, cultura i tradicions mallorquines.

Doncs, tirem, tirem, a la descoberta de la península de la Victòria, que ens rep, de principi, amb algunes ombres. Són les terres comunals d'Alcúdia, on, històricament, la gent mirava de guanyar-se la vida aprofitant els recursos del bosc. Avui és camí de passeig per a excursionistes. Però coincidim amb dos alcudiencs. Na Pereta, professora d'institut, prepara una sortida per fer conèixer als seus alumnes la cultura popular de l'illa. I s'ha fet acompanyar per un expert en la matèria.
D'aquesta manera, amb pressa i sense pauses, a escarada, era com en Pere recollia el bargalló, quan cap als anys 50, a l'illa, gairebé verge encara pel turisme, es vivia sobretot del bosc, dels conreus i de la pesca. A l'estiu era temps de collir-lo.
Del bargalló, també se n'aprofitava l'arrel. Se'n feia amanides, i diu en Pere que era un bon regal per fer a les noies quan, per Pasqua, es pujava a l'ermita de la Victòria. Ara, la muntanya està protegida, però en Pere recorda com, durant molts anys, s'havia aprofitat el bargalló, la resina, la fusta i altres materials. I en acomiadar-nos ens convida que els seguim coneixent.
En aquest punt, el bosc pràcticament ha desaparegut i el sender es converteix en un mirador sobre la badia de Pollença i la península de Formentor.
El camí, protegit per baranes de fusta, s'acosta cada cop més al cingle i sembla impossible que continuï a peu pla. Però aviat trobem la solució: un pas penjat sobre el buit.
Bé, més que una simple porta és l'únic accés a la talaia de la Penya Roja. Construït a la roca natural, a sobre del penya-segat, aquest estret túnel protegia el vigia, que només podia ser sorprès per aquest punt.
Travessar el portal ens suposa arribar al cor d'una fortificació natural, la mateixa muntanya, pràcticament inexpugnable. Poques comoditats hi tenia el talaier. Possiblement, una petita barraca per protegir-se de les tempestes i guardar-hi algunes armes, i aquest aljub, un petit dipòsit per recollir aigua.
Trobem també un forn de bala roja. S'usava per fer pólvora i per escalfar les bales fins que fossin roents, per fer més mal a l'enemic.
Van ser els turcs els que més van atemorir Mallorca. Pollença o Sóller van patir els atacs dels corsaris moros, al segle XVI. A Alcúdia, també hi va haver pillatge i incursions per fer esclaus. Bastir la talaia ja va ser prou difícil. El canó que hi ha al cim n'és testimoni.
Però els va valer la pena. Des del cim de la Penya Roja, o la Penya del Migdia, com en diuen els d'Alcúdia, el talaier dominava des de Formentor al cap de Menorca, i tota la badia d'Alcúdia fins a les muntanyes d'Artà i el cap Ferrutx.
El paisatge gairebé hipnotitza i fa que no tinguem pressa per marxar. I és que, davant d'aquest panorama, ningú pot pensar ara que hi ha un camí de retorn.