Quan es parla del País Valencià, sovint s'associen les seves comarques als
terrenys plans, de cultius de cítrics, i a les platges. Lluny d'aquesta
concepció avui els proposem una excursió a la muntanya de Penyagolosa, una de les més emblemàtiques de Castelló. El cim, per sobre dels 1.800 metres d'alçada, té unes connotacions especials a la zona, perquè qualsevol
excursionista que es faci valer l'ha d'haver pujat alguna vegada. L'excursió
surt de l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa, on anualment es fan aplecs i
romeries dels pobles propers. Per mostrar-nos els racons més bonics d'aquesta ruta per la comarca de l'Alcalatén, avui acompanyen Griselda Guiteras, Gregori Dolç, vicepresident del Centre Excursionista de Castelló, i el seu fill.

Aquesta és una muntanya emblemàtica per als de Castelló. L'ermitori de Sant Joan és un punt tradicional de pelegrinatges, i el cim l'ha pujat qualsevol bon excursionista. A l'inici de la ruta, el barranc de la Pegunta ens acull amb un bosc cuidat i extenses catifes d'herba. La vegetació ens dóna alguna pista de la vida d'aquesta contrada. Ens topem, a més, amb una curiosa construcció.
I en arribar l'estiu la venien als hospitals, als fabricants de begudes o als ports de pescadors. Una feina complementària, la dels pouers, a l'extracció de la fusta o als ramats de bestiar.
Diu una cançó dedicada a aquesta terra: "Penyagolosa, gegant de pedra, la teva testa plena de neu, Penyagolosa, Penyagolosa, a la tempesta, al sol i al vent, fita senyera del poble meu". Doncs el cim no ens rep pas amb neu, lògic en aquesta època, però sí amb força fred i amb una espessa boira.
Ja que hem arribat fins aquí val la pena prendre paciència. Una curta espera ens recompensa: aviat la boira marxa i ens deixa veure el paisatge, gairebé fins al mar. Som a tocar de l'Aragó, i també a la frontera idiomàtica.
Però encara no ho hem vist tot, de Penyagolosa. Només ens cal baixar uns metres fins al pas del Portellàs i entre la boira apareix la gran paret de pedra que fa d'aquest cim una muntanya imponent.
Hem agafat una mica de fred, però sabem molt bé on anar. Als peus de Penyagolosa, en un indret privilegiat, hi té una casa en Ferran, antic president del Centre Excursionista de Castelló. Deu haver pujat al cim unes dues-centes vegades i sap com fer reaccionar uns excursionistes enfredorits.
En Ferran ha viscut tots els canvis de color de la muntanya, estació per estació, i també els canvis de la seva gent. Primer eren ells, els estranys, quan en pujar al cim cap als anys 50 els confonien amb els maquis. Ara, en canvi, a la muntanya hi ha més excursionistes que pagesos.

El Paco de la Cambreta s'afanya a tancar les ovelles. Aviat es farà fosc i encara s'han d'alletar els xais que han nascut aquests dies. I té força feina a separar les mares de les que no tenen cries. Quan aconsegueix col.locar-les a cada corral el soroll és eixordador. És hora de sopar.
En Paco cuida ovelles des que era petit, però fa pocs anys va decidir dedicar-s'hi professionalment. Confirma que és una feina dura que vol molta dedicació.
Tot al contrari, al Paco li esperen uns dies de feina intensa, perquè ara toca esquilar tots els animals.
Avui, però, tindrà companyia. Aquesta nit acull uns pastors que fan la transhumància. Tardaran tres dies a portar el ramat de la plana a les muntanyes aragoneses. Aquests animals sí que faran una bona excursió.