El Canigó sempre ha estat una muntanya emblemàtica per a tots els excursionistes. Pujar al cim no només es fa pel simple fet de l'esport, sinó que, per a molts, arriba a ser una qüestió sentimental. A part del cim, però, la muntanya té molts altres al.licients lligats a la història d'aquestes terres. L'excursió d'avui ens porta fins a les faldes del Canigó, des d'on s'explica la vida que portaven els treballadors de les mines de ferro de Vallmanya i Vallestàvia, i la relació que van tenir amb els combatents maquis que van lluitar contra l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

Som en terra d'homes apassionats, amb avantpassats forts i valents que durant anys van fondre les seves vides amb la d'aquesta muntanya, rica en fusta i, sobretot, en mineral. El ferro del Canigó era dels millors d'Europa, però d'extracció difícil. Fins a les vies de l'antic ferrocarril, el material arribava amb telefèrics o amb sistemes enginyosos, com el pla inclinat, que usava l'aigua com a contrapès per fer moure les vagonetes. Avui trobem estacions de tren, tremuges per carregar el material, travesses de la via... testimonis muts d'una activitat intensa.
Pensàvem, en començar l'excursió, que de l'antiga vida de muntanya, la dels miners i la dels llenyataires, no en trobaríem més que runes oblidades. Ens equivocàvem. A la fageda hi ha una colla desemboscant.
L'Alà Taurinyà s'emociona en veure com treballen els matxos. I és que avui dia aquesta feina s'està perdent.
Seguint el traçat del tren miner arribem a l'estació de Rapallum, prop de les mines de Roca Gelera. Tornem a veure més túnels, i tremuges i galeries. Abans de xafardejar-hi, però, és el moment de fer un descans i de seguir una curiosa tradició.
"Un Tal" era el sobrenom d'un personatge que escrivia escenes divertides i les transcrivia fonèticament perquè tothom les pogués explicar, encara que no sabessin llegir. La d'avui tracta d'un pesat muixall, un mosquit que martiritza un pobre home que vol dormir. I el mosquit se surt amb la seva.

Durant anys, en Janot va encendre cada dia el seu llum de carbur. Avui el torna a utilitzar per entrar dins d'aquesta galeria abandonada. No és gaire profunda, però a aquest antic miner li vénen al cap bons records de quan buscava les vetes de mineral, preparava la dinamita...
No veia el sol durant hores i sortia xop de la humitat de les galeries, però així i tot la mina l'atreia poderosament.
Feia temps que en Janot no venia per aquí. Potser per això l'impressiona arribar a les Mines de la Pinosa. Ell treballava a Batera, a l'altra banda de la muntanya. Però tant li fa. Segurament en Janot, més que cap de nosaltres, sent el tragí de les vagonetes, la fressa que hi havia a la cantina, el soroll de les mines del Canigó.
La Pinosa, però, també fa soroll d'armes: les dels resistents francesos que van combatre els alemanys als inicis de la Segona Guerra Mundial. Aquí va passar una de les històries més amargues de la vall. Va ser el 2 d'agost de 1944.
4 persones més van morir i el poble va quedar completament destruït. Avui, els fets de La Pinosa es recorden amb tristesa, però també amb orgull, a la vila nova de Valmanya i a tota la zona. Amb l'orgull de pertànyer a un poble de gent valenta i lluitadora, que van ajudar-se de la força del Canigó per recuperar la llibertat.