Narració
Françoise Carner és a Catalunya per impulsar la publicació de l’Obra Completa del seu avi. El va conèixer poc, perquè ell vivia a Brussel·les i ella, a Mèxic. I és que el poeta va tenir una vida moguda, plena i també difícil. Havia nascut a Barcelona el 1884. Intel·lectual de referència a principis del segle XX, als trenta set anys comença la carrera diplomàtica i viu en una pila de moltes ciutats d’arreu d el món. Després, guerres i exili. I, durant aquest pelegrinatge, escriu la seva obra poètica més important.
Jaume Coll
Quan tenia onze o dotze anys va començar a escriure anònimament a una revista que s’intitula o s’intitulava “L’ Aureneta” i allà va començar a fer les seves primeres provatures literàries.
Jaume Subirana
Pel que fa a la seva joventut, és un superdotat. En la seva època hi ha molt poca gent que vagi a la universitat, va a la universitat, es llicencia molt abans que els altres, a una edat que ara, quan ho veus, dius “ostres, si els nens encara van a batxillerat ”, per entendre’ns. Es doctora, per exemple, ell és doctor. Hi ha poquíssima gent de la seva generació que es doctori, s’havia d’anar a Madrid, etc .Aprèn llengües, català, castellà, francès; se’n va a Anglaterra a aprendre anglès, perquè vol traduir Dickens. Traduir Dickens, que dius : “mare meva, no?”
  
Narració
Carner no ve d’una família amb diners, però de seguida destaca per la seva intel·ligència. Acapara les converses i, a més, és un dandi: li agrada exhibir-se i ho fa sense complexos.
  
Jaume Subirana
Es passejava, diuen, amb un vestit de pana groga i un barret rodó...
Jaume Coll
... amb una flor al trau, amb una americana llarga, amb pantalons de quadres, amb polaines, amb bastó, amb guants...
Jaume Subirana
En qualsevol cas té una manera de fer extravagant, que, si només s’hagués quedat en això, seria un més dels personatges extravagants que hi havia a la Barcelona del canvi de segle. El que passa és que, a la vegada, és un treballador infatigable.
Narració
Ben aviat, Carner coneix Enric Prat de la Riba, el polític més destacat de l’època, que es converteix en el seu mentor. Gràcies a de Prat de la Riba entra a treballar a La Veu de Catalunya.
Marcel Ortín
Te’l trobaves cada dia al diari i ja l’esperaves; és a dir, ja sabies que, d’una manera o altra, a l’editorial sense signar, o amb un pseudònim com Calíban o Bellafila o bé amb el seu nom, doncs hi trobaríem, com qui diu gairebé cada dia, un article de Carner. I eren molt esperats i molt llegits i comentats eh?, perquè d’això n’hi ha constància.
Roser Soliguer
Una vegada, ell treballava a La Veu o a La Publicitat, no sé quin dels dos diaris, i hi va anar un noi jove que volia ser periodista, i que volia, diguéssim, que Carner el recomanés per... no sé si per entrar-hi o pel que fos, però que el recomanés. I el Carner va dir: “Molt bé, però, escolti’m jove, fins on el puc recomanar sense perjudicar-lo?”
Narració
L’humor del poeta és agut i temerari. Els seus comentaris irònics irriten polítics reaccionaris i populistes, intel·lectuals, lletraferits. .. Les seves envestides fan que, fins i tot, l’expulsin de l’Ateneu barcelonès.
  
Françoise Carner
Molt pesat. Creo que hay bromas y bromas. Yo quizás lo conocí cuando ya estaba un poco apaciguado por la edad; creo que hizo muchas barbaridades en su juventud.
Jaume Subirana
Una mica jo, com a mínim , la imatge que m’he fet es és d’aquells que vendria, no sé si un amic, però un bon conegut per un bon acudit, i, en algun cas, a la seva vida jo penso que li va passar.
  
Roser Soliguer
Doncs en el moment de Solidaritat, hi havia un grup de polítics i n’hi havia possiblement que no eren ni polítics, sinó que eren de tot, hi havia intel·lectuals i no intel·lectuals... Hi havia una gran efervescència i, en aquell moment, una gran unió. Anaven de poble en poble, a fer actes, eh? Començaven els més joves i acabaven els més grans. I el més jove, o dels més joves, era el Josep Carner, i el més gran, no us puc dir el nom perquè no me’n recordo. Però el més gran, com que cloïa l’acte, sempre deia: “Perquè la Solidaritat és com una casa que es crema: els uns porten pales, els altres porten sorra, els altres porten la galleda, els altres porten l’aigua, i s’exposen...” I així. I cada vegada era el mateix discurs. I els altres li deien: “Home, potser ja n’hi ha prou. Per què no varies una mica, perquè ja estem cansats de sentir el mateix, eh?”. “No, perquè d’un poble a l’altre no m’han sentit i no cal que ho canviï” . I el Carner va dir: “Estigueu tranquils, perquè, en el poble que ve, no tornarà a repetir el discurs”. I arriben al poble següent i, quan són allà, el Carner obre l’acte i diu: “Perquè la Solidaritat és com una casa que es crema ...: els uns porten pala, els altres ... ha ha ha ha ..!” I es va haver acabat el discurs...
Joan Vinuesa: "Els codonys tardorals" (fragment)
Diu l’un amic a l’altre: -Ligea, ta promesa,
Té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
I corre, embriagada de tanta jovenesa,
I és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.
Però ja saps com elles es tornen malgirbades
Per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
I amb cara tediosa caminen desmarxades
I són codonys, diries, el fruit més boterut-.
Narració
El 1906 marca l’inici d’un nou moviment, el Noucentisme. És l’any que Prat de la Riba publica “La nacionalitat catalana”, que Eugeni d’Ors comença el seu "Glossari" i que Josep Carner escriu “Els fruits saborosos”. Són anys d’acció política i cultural.
Jaume Coll
Una de les institucions cabdals de la Catalunya contemporània és l’Institut d’Estudis Catalans, que va ser creat per Enric Prat de la Riba, al 1907 i que ell mateix, al 1911, va crear la Secció Filològica dins de l’Institut. Carner va ser anomenat secretari d’aquesta secció Secció filològica. Clar, de la Secció Filològica van sortir les normes ortogràfiques , que van ser obra del geni de Pompeu Fabra, a qui Carner va fer sempre costat, sempre suport.
Quan es van donar a conèixer les normes , tenia gairebé 30 anys, i , per tant, volia dir que havia escrit durant 20 anys de la seva vida sense normes ortogràfiques.
Salvador Oliva
Inventa paraules i inventa sentits nous a les paraules velles, eh?, les dues coses. I esclar, fa créixer la capacitat expressiva del llenguatge.
Josep Pedrals
A mi hi ha una cosa de Carner que sempre m’ha entusiasmat, que és que el tio s’inventava paraules i no sé d’on les treia. Però després hi ha un diccionari de les paraules que es va inventar ell, i que algunes les compartia amb el Guerau de Liost i tota la colla. I, llavors, les posaven tots als seus poemes i, llavors, ja les paraules havien de sortir per força al diccionari, perquè... per força, no?
Narració
El gran amic de Josep Carner és un altre poeta , Jaume Bofil l i Mates, que signa amb el pseudònim de Guerau de Liost. Carner fa moltes estades a Rusquelles, la casa pairal de Bofill, al Montseny, avui propietat de Roser Soliguer.
Eugeni Bofill
En Carner estava convidat a venir a passar uns dies i, en lloc d’avisar d’un altre sistema, va arribar al diari i, a l’obrir el diari, van veure que hi havia un vers d’ell que deia:
Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell Montseny, d’antigues gràcies:
no faré cap, de sobte, al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.
El clar de lluna era entre casa i casa, que entrava la llum de la lluna, i es van enterar que no vindria aquell any pel vers que arribava en el diari.
  
Eugeni Bofill
Sempre deia el Guerau que Carner havia sigut ..., encara que era més jove, havia sigut una mica com el seu mestre.
Jaume Coll
Carner és una persona que, al llarg de la seva biografia, ens adonem que sempre va viure prop dels arbres. És a dir, els arbres per ell eren una ..., eren molt importants, eh, per ell com a persona, no?, no ja com a poeta.
Salvador Oliva
Una persona molt atenta a la natura, a les flors... En contraposició amb els poetes moderns o d’estètica moderna que els interessaven més les locomotores, les màquines, la ciutat. Però, és que, clar, és que a vegades el pretext és el rètol d’una modista. Dius: “ Com pot sortir un poema d’un rètol d’una modista? I sí, sí, surt.
Josep Pedrals: "Rètol d’una modista" (fragment)
Veniu ací les noies enciseres!
Per poca d’esma que tingueu, veniu!
Fina l’ànima vostra amb les darreres
Convulsions del vestidet d’estiu.
Tinc “novetats” en màgiques rengleres:
Dureu un bronze, un malva, un puça viu;
I permetré els capells de cinc maneres
I al pit una flor pàl·lida de riu.
Marcel Ortín
La Barcelona que ell diu que estima més és la Barcelona vella. Ell explica com se sent identificat precisament amb la Barcelona encara reclosa, la Barcelona on la gent encara es coneix, la Barcelona dels racons... I llavors hi ha un article en què, per exemple, demana que a la Plaça del Pi s’hi planti un pi.
Hi ha un intent , diguéssim , de salvar aquests detalls i convertir-los en literatura, i d’alguna manera que el lector s’hi vegi reflectit. Que la literatura faci com de mirall de la seva pròpia realitat i de la seva experiència.
Narració
A Carner, els seus contemporanis ja l’anomenen Príncep dels poetes. Al 1914, amb trenta anys i encara solter, publica “La paraula en el vent”, un llibre de poemes amorosos que marca la seva trajectòria.
Jaume Coll
“La paraula en el vent” segurament podríem dir que és el primer gran llibre de Josep Carner. És un llibre molt polièdric; és un llibre, eh?, amorós; és també, segurament, el primer llibre de poesia amorosa autènticament modern de la literatura catalana.
Salvador Oliva
Sí, jo diria que profundament eròtic, en molts poemes, i , sobretot, encara més amagat que això, el desamor.
Andreu Subirats: "Dos amants" (fragment)
Hi havia dos amants vora la mar en pena.
Venia la tardor per serres fosquejants.
El vent féu un xiulet saltant per la carena;
Amb fullaraca i pols embolcallà els amants.
Jaume Coll
Carner ja feia temps que a alguns corresponsals seus els deia: “M’he de casar”. I, per tant, devia notar, doncs, que, en fi, al 1915, eh?, doncs, tenia trenta un anys, i devia pensar, doncs, que ja tocava.
Narració
Un dia, a missa, veu una noia que li fa un gran efecte crida molt l’atenció. Després la torna a trobar al Passeig de Gràcia. Diu que té ulls tropicals i una bellesa gairebé excessiva. Es diu Carmen de Ossa i és xilena. El poeta no dubta a travessar l’Atlàntic per convertir-la en la seva esposa.
Françoise Carner
Entonces averiguó quién era y le dijeron que era o hermana o cuñada del cónsul de Chile. Se había regresado a su país. Entonces mi abuelo me dice: "Bueno, yo lo pensé 48 horas y entonces me empecé a mover. Le fui a ver al obispo de Barcelona, le pedí una carta, que era gente de buen vivir, para el Obispo de Santiago de Chile y, bueno, pues tomé un barco y me fui a buscarla, ¿no?” Y no crean, se tomó el barco, se fue toda la vuelta, pasando por Buenos Aires, etcétera, y llegó a Santiago de Chile. Bueno, la abuela era de una familia de relevancia, ¿eh?, chilena, ¿no? Y le dijo al señor: “Señor, me vengo a casar con su hija”. “Y qué dice mi hija?” “Pues no sé, nunca he hablado con ella” “Entonces, no sería conveniente que hablara con ella?” “Pues si usted me da permiso le preguntaré”. Y entonces la abuela, por lo visto, dijo que sí, y dijo: “Bueno, nos tenemos que casar relativamente pronto porque se va el barco, ¿no?”
  
Narració
Carner escriu, dirigeix revistes, editorials, tradueix llibres, es presenta als Jocs Florals d’arreu de Catalunya... Però sempre va just de diners.
Tanmateix, al 1917 els esdeveniments es precipiten.
Jaume Coll
La mort de Prat significa un canvi molt profund i molt important, perquè Carner no es va avenir gaire amb els hereus polítics de Prat de la Riba. Per exemple, amb Cambó. Segurament que Carner esperava que els nous factòtums de La Lliga el nomenessin successor d’Enric Prat de la Riba en la direcció de La Veu de Catalunya i van nomenar un periodista gris...
Jaume Subirana
Marxa perquè... necessita feina estable i ben pagada i aquí no l’acaba de trobar.
Narració
El poeta comença la vida de nòmada. Al 1921 arriba a Gènova com a vicecònsol. Després passa per San José de Costa Rica, L’Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les, París. Carner llavors no s’ho pot pot imaginar, però no tornarà a viure mai més a Catalunya.
Jaume Subirana
És un home acostumat a fer i desfer maletes i jo crec que quan un ha de fer i desfer maletes a la vida acaba adoptant una certa estratègia respecte als llocs on va. Calders explica que Carner tenia una estratègia consistent en trobar fantàstic allà on arribava. Això està molt bé i en parla, a les cartes surt molt; parla molt dels aspectes positius i ironitza sobre els aspectes negatius més que no queixar-se.
Josep Pedrals: “Mariner sentimental” (fragment)
Al primer port que arribi
vull fer-me retratar,
al cap la gorra blanca
i un papagai en mà,
oberta la camisa,
i els pèls aconduïts,
fent marc el tatuatge
dels nostres cors units.
I vull que al meu darrera
em posin un teló
amb una selva verge
que faci il·lusió:
i com que ens vam conèixer
a l’altra hora Chez Marcel,
al fons del paisatge
hi haurà la Torre Eiffel.
  
Marcel Ortín
L’època de Beirut és una època molt interessant perquè, d’una banda, en els articles que envia en una columna que es deia “Del Pròxim orient”, ell observa una realitat molt diferent a la realitat diguem-ne occidental europea o catalana. Ell observa els primers fenòmens de l’emigració jueva cap a Palestina, el petroli, que ja s’està explotant i que genera, doncs, interessos i conflictes socials importants. Tot això ho recull, ho porta als articles, és un mirador interessantíssim.
Jaume Coll
Carner va arribar a Beirut i quan, al cap d’uns mesos, va tenir un domicili adequat, aleshores va cridar a la seva família. I Carmen de Ossa, juntament amb els dos fills, l’Anna Maria i el Josep, doncs, es van instal·lar a Beirut.
  
Enric Casasses: Aparador de joguines ("El cor quiet", 1a edició)
Nines, tabals, cornetes, i gonferons i nines.
Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.
Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.
Aquestes són joguines per a jugar els destins.
Narració
El destí en aquests anys li juga males passades: primer mor el seu gran amic, Jaume Bofill i Mates. Després, al 1935, amb pocs mesos de diferència, moren el seu pare i la seva dona, d’un atac d’apendicitis.
Però la desgràcia el continua sacsejant. El 18 de juliol del 1936 esclata la Guerra Civil.
Marcel Ortín
Ell era un republicanista convençut, fidel a la República, i va ser dels poquíssims diplomàtics espanyols que es va mantenir fidel a la República, i després, naturalment, va perdre el càrrec.
Narració
Comença l’exili. Carner, que al 1937 s’ha casat a Brussel·les amb Emilie Noulet, se’n va a Mèxic amb ella i el seu fill Josep. La filla, Anna Maria, va a estudiar als Estats Units. Carner passarà sis anys a Mèxic i allí naixeran els seus tres néts.
Françoise Carner
Cómo vivía no lo sé exactamente, pero lo que sí sé es que sí fue amigo de los grandes intelectuales mejicanos en Méjico, que, como todos sabrán, Méjico fue un país que recibió con los brazos abiertos a una gran cantidad..., creo que son 30.000 personas de exilio de toda la península española. Y él fue profesor de lo que se llamó la casa de España en Méjico, que fue un colegio de investigación que se formó para los intelectuales.
Françoise Carner
Mi hermano Josep tenia 7 años y estábamos en Bruselas y entonces mi abuelo le dice : “Ven conmigo”. Lo toma de la mano, lo lleva a su despacho y arriba, en la parte de arriba del cajón, saca su pasaporte mejicano, obviamente vigente porque él fue mejicano hasta su muerte. Y le dice: “Mira, esto para mí es importantísimo. Cuando nadie nos quería en el mundo, nadie nos quería recibir, Méjico nos abrió los brazos, nos recibió con todo. Y la verdad es que eso nunca se me olvidará”.
Narració
Carner escriurà en castellà l’obra de teatre “El misterio de Quanaxhuata”, com a tribut al país que l’havia acollit. I és durant aquesta època que acaba el seu poema més ambiciós: “Nabí”, basat en la història bíblica de Jonàs, el profeta que va ser engolit per la balena.
Salvador Oliva
Segur que la follia del que és la guerra civil el va portar a fer aquest poema i no pas..., i no pas un altre. Aleshores, clar, la història de Jonàs li va molt bé per explicar tot aquest ... tota aquesta experiència fonda, que és bàsicament el perdó com a forma suprema d’amor.
Andreu Subirachs: "Nabí" (fragment)
Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella,
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
Això és el començament de Nabí...
  
Salvador Oliva
El Carner sempre salta més del que ell es proposa, és a dir, no, no decep mai, eh? I aquest és el més ambiciós de tots els poemes que... és el més llarg, el més complex, el més... Sí, és el gran poema català del segle XX, jo penso.
Jaume Coll
L’arxiu Carner de la Biblioteca de Catalunya és el fons més important que es conserva de Josep Carner. Conté especialment documents dels últims 25 anys del poeta, eh?, dels anys de Brussel·les.
En realitat es conserven poques coses de Carner; encara que sembli que aquest fons sigui molt ric, es conserven poques coses.
Françoise Carner: Però ens queda la poesia, ens queda...
Jaume Coll: Sí, sens dubte que sí. Això també demostra una altra cosa, que em sembla interessant en la biografia i la personalitat de Carner, i és que Carner era una persona poc preocupada per la posteritat.
Narració
Quan acaba la Segona Guerra Mundial, Carner té seixanta-un anys, torna a Europa i deixa de ser un nòmada. S’instal·la a Brussel·les, perquè Emilie Noulet, la seva esposa, és belga. En aquesta ciutat, el poeta hi passarà els últims vint-i-cinc anys de la seva vida.
Jaume Subirana
Ells són una parella d’intel·lectuals ben instal·lats, en el sentit que es guanyen la vida amb la seva feina, però tampoc una família de jubilats ni de milionaris.
Françoise Carner
Yo lo conocí con su esposa Emilie, que para nosotros fue una abuela magnífica y un ejemplo de vida y de mujer también muy importante, por una gran intelectualidad que tenía y una vida personal y, por otro lado, por su cariño, por el amor que se tenían estas dos personas. Tenían una compenetración amorosa muy bella. Hasta una avanzadísima edad iban, ¿eh?, tomados de la mano por la calle.
Jaume Subirana
Aquí no ho sabíem, i segurament encara ara no ens en hem assabentat, però durant els anys 50 i 60 hi va haver un intel·lectual europeu que es deia Josep Carner. Carner forma part de la Ciutat Europea de Cultura, coneix ministres, coneix intel·lectuals, coneix editors, coneix crítics, es mou per Europa i es mou sobretot per occident. I, després, fa dues coses més que no estan documentades enlloc. Diguem-ne, per una banda, fa de patró de la cultura catalana o del país català, és a l’únic govern de la Generalitat a l’exili, al costat de Pompeu Fabra, com una figura una mica indiscutible de l’exili.
Narració
Carner escriu al llarg de tota la seva vida. Però, a finals dels anys 40, comença a revisar l’obra poètica. Durant vuit anys refà poemes, en descarta, els reordena, n’hi inclou de nous. El resultat: gairebé 900 poemes que s’editen en un volum l’any 1957. És el seu llegat literari.
  
Marcel Ortín
Al final, la seva convicció última és que només es pot salvar per la qualitat i que, en el fons, una obra literària ..., encara que ell va ser el Príncep dels poetes i va ser un poeta reconegut per tothom, en el fons, ell sap que només la qualitat pot salvar la seva obra i que, si alguna cosa pot deixar, ha de ser fruit d’aquesta qualitat.
Narració
Al 1970 un Carner de vuitanta-sis anys, malalt, amb les facultats molt disminuïdes, s’enyora de la pàtria. La seva dona i alguns amics decideixen portar-lo a Catalunya. És una visita breu. Surt als diaris i se li fan alguns homenatges.
Dos mesos més tard mor a Brussel·les.
  
Françoise Carner
Cuando murió mi abuelo en el 70, en el 71 hubo unos Juegos Florales y fui a acompañar a mi abuela. Fui de Méjico a Bruselas para estar con ella y me dice: “Pues no sé cómo voy a vestir, pero yo creo que llevaré el collar de la poesía ” “¿Cuál es el collar de la poesía?”. Un magnífico collar de plata. Entonces digo: “¿Cómo es el collar de la poesía?” Entonces me dice: “Pues tu abuelo ganó un premio de poesía en Méjico y nosotros estábamos en una situación de poco dinero. Y le digo'¿Qué pasó? ¿Qué es este collar? Nosotros tenemos que comer'. Y me dice: ' ¿Y tú qué quieres, que el dinero de la poesía se vaya a las patatas?'” (riu).
Enric Casasses: "Cor fidel" (fragment)
Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
Que animarà la morta polseguera.-
Veig l’últim monument en l’enderroc.
Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.
  
|
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)