EL MONÒLEG DE L'ANDREU
2 d'octubre de 2002

Qui canta els seus mals espanta

L’estrena aquesta setmana de “Gaudí” demostra que el musical està de moda. Ara que si te’l mires fredament, el concepte del musical és una mica estrany. Perquè, per exemple, si un dels personatges té un accident es posa a cantar: “Ui quin maaal m’he fet”. A més, que és obvi. Ho acabem de veure.

Jo tinc molt mala sort amb els musicals. Sempre que hi vaig, el protagonista s’ha posat malalt i el substitueix l’anomenat “cover”. Que ja m’haguessin pogut trucar a casa i així m’estalvio el viatge. Per exemple, el dia que anava a veure aquell musical d’ “El hombre de la Mancha” amb la Paloma Sanbasilio i el Pepe Sacristán els dos estaven de baixa i els van substituir la Lloll i el Celdoni Fonoll. Que estava bé, però no acabava de ser igual.

Una de les constants d’aquest gènere és fer biografies de personatges històrics. Com el d’Evita que si l’haguessin fet aquí s’hagués titulat “Ferrusolita”. O, qui no se’n recorda del Camilo Sesto cantant “Jesucristo Superstar”? Que mai no he entès com l’església va permetre que es fes. Perquè sí que era un bon musical i Jesucrist estava “estupendo”, però potser massa i tot.

Ara tenim l’exemple del Gaudí. Que fer-li un musical, com a mínim, és arriscat. Perquè el Gaudí seria el què vulguis, però no era l’ “alegría de la huerta” precisament. Suposo que per donar-li una mica d’emoció s’hauran de centrar en l’última part de la seva vida que portarà per títol “Un tranvia llamado no lo veo”.

El què està clar, és que l’Antoni Ribas hauria de transformar la seva pel·lícula del Barça en un musical. Perquè de cantades en fa unes quantes.

Ho puc dir cantant, si voleu: “White Label” és un whisky.

Bones tardes.

Andreu Buenafuente
buenafuente@elterrat.com