MEMÒRIA RESTAURADORA
El 2 febrer de1990, el president de la república Frederik De Clerk es presentava davant del Parlament i anunciava la fi de la política de segregació: “El temps de la violència ha acabat, ha arribat l’hora de la reconstrucció i reconciliació”. Nou dies després, Nelson Mandela era alliberat després de passar 28 anys reclòs en centres penitenciaris. L’anunci responia a la convicció que el règim de l’apartheid havia tocat sostre i era el principal obstacle per superar la crisi econòmica i institucional que patia el país.
Amb la legalització dels moviments opositors al règim va començar un període de negociació intens que es va allargar durant quatre anys. Els partits i les organitzacions que havien lluitat contra l’apartheid demanaven justícia i càstig, i els representants de la minoria blanca defensaven tornar a començar, amb el projecte “New Start” De Klerk, que significava institucionalitzar l’amnistia i l’amnèsia. L’equilibri de forces va fer que s’imposés una transició pactada. De manera molt simplificada podríem resumir que els blancs sud africans van renunciar al poder polític a canvi del poder econòmic. Però el pes de la memòria de l’apartheid continuava present i la transició es va fer en un marc de violència que va deixar un balanç de més de 3.000 morts.
Peça clau del procés cap a la gestió de les polítiques de memòria va ser la clàusula final que s’afegia a la Constitució que s’estava redactant: “Amb l’objectiu d’avançar en la reconciliació i la reconstrucció del país s’atorgarà amnistia a tot acte, omissió u ofensa associats a raons polítiques en el marc dels conflictes del passat”. S’apel•lava, per tant, a la constitucionalitat de l’amnistia, sense especificar com i qui l’havia de donar.
L’any 1994, després de les eleccions que va guanyar Nelson Mandela -premi Nobel de la Pau 1993, conjuntament amb De Klerk-, es va encetar un viu debat públic i polític que va culminar amb la creació de la Promotion of National Unity and Reconciliation Act (1995). La llei deixava ben clar que només jutjaria els casos més extrems de l’apartheid i deixaria sense castigar la “normalitat” del funcionament del règim de segregació, com també la violència política d’aquells que van lluitar contra el règim de l’apartheid. A canvi, els uns i els altres havien de fer exposició pública dels seus actes contra els drets humans. L’equivalència entre terrorisme d’estat i violència política va indignar amplis sectors de la població. La llei regulava també la creació de la South Africa’s Truth and Reconciliation Comission (TRC). La Comissió Veritat i Reconciliació de Sud-àfrica, presidida pel premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, era la clau de volta de tot el procés que tot just començava. La TRC tenia per objectius conciliar polítiques de reconeixement de la culpa i polítiques de perdó. És a dir, fomentar la justícia restauradora, en lloc de la justícia punitiva.
La comissió estava dividida en tres comitès: el grup de violació dels Drets Humans, amb la missió d’establir la naturalesa, la causa i l’abast dels abusos comesos entre 1960 i 1994, amb amplis poders per investigar i fer comparèixer a judici; el comitè de reparació i indemnitzacions, amb la missió d’identificar les víctimes i estudiar les seves denúncies; i el comitè d’amnistia, encarregat d’examinar les demandes de perdó, amb la condició que aquells que van ser responsables de la repressió o que hi van col•laborar es presentessin davant la comissió i fessin una confessió completa. El 1998 es van presentar els primers cinc volums de conclusions i el 2003 se n’hi van afegir dos més. La comissió continua fent el seu treball.
Publicitat