NO A LA RECONCILIACIÓ
El 24 de març de 1976, un cop militar acabava amb el govern de María Estela Martínez de Perón i instal•lava una Junta encapçalada pel tinent general Jorge Rafael Videla. Poc després començava la “guerra bruta”: entre 1976 i 1983 hi va haver 13.000 esapareguts segons les dades oficials-, si bé les organitzacions de drets humans xifren en unes 30.000 les víctimes del terrorisme d’estat. Aquest terrorisme d’estat va ser l’eina comuna que totes les dictadures d’Amèrica del Sud (Xile, l’Argentina, sectors del Brasil, el Paraguai...) van exercir de manera coordinada segons l’esquema dibuixat per Washington sota la direcció de la Central d’Intel•ligència dels Estats Units (CIA).
Quan la democràcia es va restaurar amb el govern de Raúl Alfonsín (1983-1989), es van obrir unes trenta causes contra els principals líders de la dictadura militar: presó perpètua per a Videla i l’almirall Emilio Massera i 18 anys per al general Roberto Viola. Però sota la pressió dels militars i dels sectors socials que els havien donat suport, el Parlament argentí va aprovar les “lleis del perdó”: “Punt Final” (1986) i “Obediència Deguda” (1987), que consagraven la teoria que els oficials de rang inferior i els suboficials van actuar forçats pels comandaments superiors.
Posteriorment, entre 1989 i 1990, el president Carlos Menem va consumar la impunitat amb els decrets d’indult als militars condemnats i els que esperaven ser jutjats; els guerrillers que havien actuat durant els períodes democràtics i dictatorials dels anys 60 i 70, i els militars que s’havien sublevat, la Setmana Santa de 1987, contra Alfonsín, per impedir l’acció de la justícia. Resultat: unes 300 persones entre militars i guerrillers van abandonar la presó. Si, durant vint anys, els governs argentins van anar afeblint l’impuls inicial del primer govern constitucional, les organitzacions dels drets humans han mantingut i han reforçat el combat per la veritat i la justícia que les Madres de la Plaza de Mayo van començar en plena dictadura militar.
L’any que donarà un gir inesperat a la situació serà el 2003, de la mà del nou president electe de la República, Néstor Kirchner. Kirchner impulsarà la nul•litat de les lleis d’impunitat, a més de reclamar “judici i càstig” per als militars i policies de la dictadura. La nova política es concretarà en un calendari que aboca la gestió de la memòria cap a la via punitiva: l’agost del 2003, el Congrés argentí declara la nul•litat de les lleis d’impunitat; el 24 de març del 2004, 28 anys després del cop militar, el president Néstor Kirchner va demanar perdó en nom de l’Estat: “Como presidente de Argentina, vengo a pedir perdón en nombre del Estado Nacional por la vergüenza de haber callado durante 20 años de democracia tantas atrocidades”. El juny del 2004, el Tribunal Suprem sentencia a favor de la inconstitucionalitat de les lleis d’impunitat; i el juliol del 2007, també el Suprem anul•la els decrets d’indult dels anys 1989 i 1990, dictats durant la presidència de Carlos Menem.
La gestió de la memòria argentina es fonamenta, per tant, en la sanció jurídica del terrorisme d’estat. Les organitzacions de drets humans que s’integren en l’Instituto Espacio para la Memoria parteixen d’un objectiu comú: no a la impunitat, no a la reconciliació. Arran de la promulgació de les lleis que permeten reobrir els judici als autors de crims de lesa humanitat, la justícia argentina ha jutjat i ha condemnat a 25 anys de reclusió Julio Simón, àlies “el turco Julián”, canceller i repressor al centre clandestí “El Olimpo”; i a 23 anys de privació de llibertat Miguel Etchecolatz, comissari general de la policia de la província de Buenos Aires i mà dreta del general Ramón Camps. Després de la lectura del veredicte contra l’excomissari de policia, un dels testimonis, Jorge Julio López, de 77 anys, va desaparèixer. Era el 17 de setembre del 2006 i, fins ara, la recerca no ha donat cap resultat.
El 5 de juliol del 2007 començava a La Plata el judici oral i públic contra l’excapellà de la policia de Buenos Aires Christian Federico von Wernich, acusat també de delictes contra la humanitat. La sentència el va considerar autor de delictes contra la humanitat i sentenciat a reclusió perpètua. L’any 2008 començava el judici contra el capità de l’exèrcit José Berthier i els pares apropiadors de María Eugenia Sampallo Barragán. I a l’octubre, Jorge Rafael Videla va ser traslladat a una presó militar després de 10 anys en arrest domicialiari pel robatori d’infants, la desaparició de dos empresaris i haver participat en l’Operació Còndor.
La clau de volta del treball de memòria a l’Argentina es basteix i s’impulsa per la via judicial. De la tríada memòria, veritat i justícia, l’exigència de no deixar impunes els crims comesos pel terrorisme d’estat és el que dóna sentit i coherència a tot el procés memorialístic.
Publicitat