UN ESTAT I DUES MEMÒRIES
El procés d’unificació d’Alemanya a partir de 1989 ha fet visible la falta de confluència de memòries sobre el passat nazi a banda i banda del mur. La República Federal Alemanya, nascuda després de l’hecatombe de la Segona Guerra Mundial, es va considerar successora del III Reich amb tot el que això significava. Aquesta és una de les raons que explica tant que el canceller Willy Brandt demanés perdó, el 1970, davant del monument-memorial del gueto jueu de Varsòvia com també que ho fes el president Johannes Rau, i en alemany, a la seu del Parlament d’Israel, l’any 2000.
En canvi, la negació de l’Alemanya de Hitler va ser l’acte fundador de la República Democràtica Alemanya que emergia sota el domini de la Unió Soviètica. El comunisme situava els ciutadans de l’Alemanya Oriental sota el paraigua de la coalició que va vèncer el feixisme. Per tant, els ciutadans de la RDA, durant 40 anys, no es van sentir concernits ni interrogats sobre un passat que sí que tenien en comú, malgrat els esforços per negar-ho, amb el seus germans de la República Federal. Mentre Alemanya Occidental va reconèixer i acceptar el seu passat vinculat a la barbàrie del Partit Nazi, fet que tampoc li ha estalviat el debat intern, la RDA es va construir sobre el mite que tots els nazis eren alemanys occidentals.
Però la desfeta de l’URSS i la ruptura de la cosmovisió dels països satèl•lits han situat tota l’Europa Central i Oriental davant la tessitura de preguntar-se també sobre el passat del totalitarisme comunista: dues comissions del Bundestag, entre 1992 i 1998, van investigar la història del Partit Socialista Unificat Alemany (SED); el 1992, una llei federal regulava l’accés dels arxius de la policia de la RDA, i el 1993, el govern federal va confiar els arxius de la Stasi al teòleg i dissident Joachim Gauck. Dos anys després, el Tribunal Suprem d’Alemanya decretava l’amnistia per als agents que van treballar per la policia.
Joachim Gauck va ser l’impulsor d’obrir els arxius de la policia secreta de l’antiga RDA. Des de 1989, aquest pastor evangèlic es va convertir en la cara visible de la reconstrucció i difusió dels arxius secrets. Poc abans de la caiguda del règim, col•laboradors del ministre de Seguretat de la RDA, Erich Mielke, van destruir milers de documents que van anar a parar a la trituradora. Gauck i el seu equip format per 3.355 persones els van intentar reconstruir. El 1993 s’obrien les “oficines Gauck”, nom popular que van rebre els centres on es podien consultar el arxius de la policia política de l’antiga RDA.
Des d’aleshores, milions de persones han pogut veure la seva fitxa personal i identificar els agents que van informar sobre la seva vida professional i privada. Es calcula que la xarxa d’informació oficial tenia 90.000 funcionaris, si bé 175.000 més col•laboraven en la caça dels dissidents. Si tenim en compte que la població era d’uns 16,5 milions d’habitants, un de cada 100 alemanys de l’Est va col•laborar en les tasques de delació.
Si l’accés als arxius ha estat la peça central sobre la qual s’ha bastit el treball de memòria de l’antiga RDA, a l’Oest, l’arquitectura commemorativa s’encarrega de recordar l’extermini de sis milions de jueus europeus.
El parlament federal alemany va decidir el 1999, després d’un llarg debat, dedicar un monument a les víctimes de l’Holocaust. Era el reconeixement de la responsabilitat històrica de l’Estat alemany pels crims del nacionalsocialisme. El problema dels Memorials dedicats a les víctimes jueves (Washington, Israel..) és que estan orientats a contrarestar, per la via de l’acumulació gegantina de testimonis i proves, els negacionistes de l’extermini. Això fa que siguin memorials acumulatius més que reflexius.
Publicitat