CINTA 10B

 

1o B Desmond Tutu

 

01:01

 

Bona tarda. L'apartheid, com la mateixa paraula indica, parla de separació, de separar persones no pas perquè siguin persones humanes, sinó segons la seva raça, i donant a un grup molts privilegis i molts avantatges, i als altes grups -que no pertanyen al grup dels privilegiats- excloent-los d'aquests privilegis. L'apartheid va portar molt sofriment a molta gent, moltes llàgrimes i molta opressió. Però potser es podria resumir dient que l'essència de l'apartheid va ser l'opressió basada en l'exclusió.

 

10 B Tutu 02:59

 

Jo vaig néixer en la societat de l'apartheid, on anàvem a escoles diferents... Vivíem en unes zones que anomenaven "emplaçaments". Hi havia segregació. Per exemple, no es feia servir la mateixa porta per entrar a l'oficina de correus, no es viatjava en el mateix compartiment als trens. La nostra vida estava completament determinada per l'apartheid. Els nens blancs anaven a les escoles blanques, que eren millors i tenien professors més preparats, edificis més macos i més instal•lacions. I nosaltres anàvem a les escoles negres, que normalment eren les esglésies. No eren escoles com cal. Molt sovint, ni tenien taules per als alumnes. I quan creixies, encara que tinguessis una qualificació en la mateixa professió -si eres metge, per exemple- fins i tot si havies anat a la mateixa facultat de Medicina, un metge negre, cobrava menys que un doctor blanc.

 

10 B Tutu 06:02

 

No sé si estic segur de recordar-ho... el que puc dir és que jo vaig tenir molt poc a veure amb els inicis de la TRC. La gent a la qual se li ha de reconèixer el mèrit són persones com el doctor Alex Boraine, que va ser el vicepresident del TRC. No estic segur que m'hi arribés a mostrar escèptic. Potser sí una mica indecís possiblement, perquè em preguntava si els blancs respondrien com un esperaria aquell gest de magnanimitat que se'ls oferia.

 

07:43

 

A la nostra societat, es va convidar tothom a nominar persones perquè formessin part de les comissions. Aquesta va ser una qüestió. Una altra va ser que s'esperava que la gent de les diferents esglésies, de les mesquites i de les sinagogues donessin suport al procés amb les seves pregàries, i que farien tot el que poguessin per mirar d'influir en l'opinió pública perquè es donés suport al procés de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació. I va ser important que es donés suport a aquest procés. En la comunitat blanca no se n'hi va donar gaire, de suport, i aquesta va ser una de les grans debilitats de la TRC, que no va atraure tants blancs com vam pensar que voldrien participar en la Comissió. I això va ser així en gran mesura perquè -sobretot en la comunitat dels afrikaans- hi havia molta hostilitat. Ells pensaven que la TRC posaria en pràctica una caça de bruixes, i que es mostraria esbiaixada a favor del Congrés Nacional Africà, es pensaven que seria una arma més per atacar els blancs. Per tant, hi va haver una hostilitat molt considerable, i unes poques ganes de participar-hi per part dels blancs. Va ser molt trist que fos així. Alguns blancs hi van participar, però no tants com hauríem volgut.

 

11:03

 

La qüestió que es volia deixar clara era que si algú violava els drets humans de qui fos, i legalment era equiparable... Per exemple, si un partidari de l'apartheid va tractar malament una altra persona, o la va torturar, allò era tortura. I si una persona de l'ANC, igualment, amb l'objectiu de fer avançar la seva lluita, torturava una altra persona, l'equivalència legal era total. La tortura és tortura sempre, es faci pel motiu que es faci. Per això nosaltres vam haver de recordar a la gent que fins i tot quan algú combat en una guerra justa, s'ha de fer servir mètodes que siguin coherents amb el teu objectiu. Una guerra justa no justifica que es pugui combatre fent servir qualsevol mètode. I és cert que hi va haver gent que deia que així es criminalitzava la lluita, però nosaltres volíem subratllar que era important que la gent... Si volíem ser capaços de crear una societat nova, una societat que respectés els drets humans, llavors havíem de ser molt equitatius. La diferència important és que nosaltres no vam justificar les accions del govern de l'apartheid. Nosaltres vam dir que no hi havia equivalència moral entre els que van lluitar contra l'apartheid i els que el van defensar.

 

14:40

 

Naturalment, nosaltres vam aprendre de les experiències de l'Argentina, de Xile... vam aprendre dels seus errors i dels seus èxits. Nosaltres dèiem: si per exemple a Xile van dir que donarien una amnistia general, generalitzada, nosaltres vam dir que no, que una cosa així no resoldria les nostres dificultats. Perquè si es dóna una amnistia general, el que en realitat es diu és que la gent que denuncia que els seus drets han estat violats, la gent que ha patit... es diu que el seu patiment no importa. O bé es diu que no va tenir lloc. Nosaltres ens vam adonar, aprenent de l'exemple de Xile, per exemple, que no es pot dir que el passat passat està perquè això no és cert. Només cal veure què li va passar al general Pinochet. Amb ell es va donar una amnistia general, però gairebé el van extradir a Espanya quan va anar al Regne Unit, perquè li havien fet un seguiment de les coses que havia fet. I va morir com algú que ja no era invulnerable. A Xile hi va haver molta divisió, quan li van retirar... Primer li havien donat immunitat en qualitat d'expresident, però després l'hi van retirar i van dir que hauria de sotmetre's a un judici. Però la vellesa i la mort el van salvar. Nosaltres només dèiem que era important... perquè una de les grans exigències de la gent de Xile i de l'Argentina, és saber, per exemple, què se'n va fer, dels desapareguts. La gent vol saber què va passar, qui va donar les ordres. Per això es parla de la veritat. La veritat, de vegades, és molt dolorosa, però molt sovint és l'única cosa que pot contribuir a curar les persones, que se sàpiga què va passar. Aquí a Sud-àfrica vam tenir segrestos i assassinats portats a terme en un gran secret. Però, a través de la TRC, vam poder aconseguir informació que ens va permetre fer exhumacions, per exemple. Recordo un cas, per exemple, en què la família estava dreta al voltant de la tomba, i no estaven segurs si aquella seria la persona estimada que buscaven. Van obrir la tomba i un dels membres de la família va dir: "És el meu germà. Aquestes sabates les hi vaig regalar jo." Va recordar les sabates que li havia regalat. D'aquesta manera, aquella família va poder viure el que s'anomena un "tancament", perquè ja podia enterrar de manera digna les restes de la persona estimada. 10 B Per tant, nosaltres no vam pensar en absolut que es pogués dir: "El passat, passat està", "Atorguem una amnistia general." Per això vam dir: els responsables dels fets s'han de presentar per explicar-nos tota la veritat del que va passar i llavors obtindran l'amnistia.

 

20:18

 

No estic segur que entengui la pregunta. Si s'ha de promulgar una llei, s'ha de ser al més precís possible en la terminologia. Per exemple, es va debatre molt si s'havia de parlar de "víctimes". Perquè molts deien: "No, jo no sóc una víctima. Jo vaig lluitar contra l'apartheid. Jo no sóc una víctima, sóc un supervivent, sóc un veterà." Es va haver d'anar amb molt de compte. I jo crec que van dedicar força temps a intentar trobar un vocabulari que fos tan precís com fos possible. Vostè ha dit: "Els responsables dels fets." No sé quina altra paraula s'hauria pogut fer servir. "Criminals"? Els actes que van cometre van ser molt variats. I també s'intentava restablir, rehabilitar la dignitat tant de la víctima com del responsable dels fets. No dèiem que si algú era un assassí o un torturador, que no tenia res a fer, que anés a l'infern. Nosaltres dèiem que en cadascú de nosaltres hi ha la capacitat d'arribar a ser un sant. Fins i tot el pitjor de nosaltres pot canviar. Aquesta era la filosofia subjacent, perquè si no, de què serveix parlar de reconciliació? La reconciliació és dir: "Sí, aquestes dues persones són enemigues ara, però esperem que seran capaces de fer-se amigues", que un enemic és algú que està esperant ser amic nostre.

 

10 B 23:45

 

Alguns es van pensar que el TRC seria una mena de vareta màgica que només s'havia de passar i que ho tornaria tot meravellós, que tota la situació canviaria, que de sobte apareixeria el paradís. Però no. Nosaltres sabíem que el procés seria molt llarg. Pensem en Alemanya. Alemanya estava separada pel mur, i hi havia alemanys de l'est i alemanys de l'oest. I semblava que els resultaria molt fàcil integrar-se, i que les circumstàncies socials i econòmiques aviat serien les mateixes. Però si anem a Alemanya encara avui... No sé quants anys han passat. Des de 1989, quan va caure el mur... Si hi anem avui sorprèn molt veure fins a quin punt estan separats, fins i tot en la manera de pensar, encara que parlen la mateixa llengua, i tenen el mateix aspecte! Aquí hem estat separats gairebé 300 anys, parlem llengües diferents... Per tant, la reconciliació no pot ser una cosa que passi d'un dia per l'altre. Però la pregunta és del tot encertada. Una de les recomanacions que vam fer va ser dir que la gran distància entre els rics i els pobres s'havia de reduir al més ràpidament possible. Si no, ja ens podem oblidar de la reconciliació. Avui, quinze anys més tard, aquesta distància encara existeix, i s'ha eixamplat. Ara, la diferència és que hi ha alguns negres que són molt rics, però la majoria dels pobres continuen sent els mateixos que eren pobres quan vam entregar el nostre informe el 1998. I, si es vol dir així, sí, encara hi ha un apartheid sobretot causat pel fet que algunes persones són molt riques i altres són molt pobres. Venint de l'aeroport, mentre entraven a Ciutat del Cap, a mà esquerra vostès mateixos hi han pogut veure la demostració d'aquesta pobresa. Les barraques que hi ha... gent que viu en la misèria més absoluta, que viu en zones que en realitat són guetos de pobresa. I, efectivament, jo he dit que estem asseguts damunt d'un barril de pólvora. És sorprenent que aquesta gent desproveïda de tot encara tingui tanta paciència. Jo em pensava que a aquestes alçades ja haurien dit: "A fer punyetes Mandela, a fer punyetes Tutu i els sermons sobre la reconciliació. Ara ens ho carregarem tot". Perquè també es poden veure les zones precioses de Ciutat del Cap on viuen el més benestants. La gran majoria d'aquesta població benestant és blanca, i els més desafavorits podrien dir: "Saquejarem aquests blancs, i ens quedarem les seves cases." Encara no ha passat, però vostè té tota la raó, aquí encara tenim una separació molt important entre uns i altres, i hem de fer-hi alguna cosa molt de pressa, o el miracle de la nostra transformació, de la nostra transició de la repressió a la democràcia, farà... puf!

 

FI ENTREVISTA CINTA 10 B