Mostrar les experiències que han dut i duen a terme diversos països per assumir el seu passat pot ajudar a fer entendre que allà on s’han promogut polítiques de gestió de la memòria, aquestes sempre han suscitat debat i controvèrsia. Perquè no hi ha cap fórmula màgica que garanteixi una memòria “justa” i “homologable” ni cap experiència que pugui ser exportada ni parcialment ni en la seva totalitat. El que sí que és gairebé comú a totes és que el procés ha estat llarg i feixuc, ple d’entrebancs, d’errors i d’encerts. El pragmatisme per consolidar les democràcies febles i tutelades, nascudes després de règims dictatorials i repressors, va significar fer de l’amnistia (i de l’amnèsia) l’eina miraculosa per sargir les ferides del passat. Però la memòria és tossuda i “el passat que no vol passar” torna com un bumerang. La memòria és un espai sempre en conflicte perquè la temptació a la construcció d’un relat còmode acaba per incomodar tothom. L’ambició de cloure per sempre més el passat amb el silenci o amb una formulació consensuada i vàlida per a tothom és, en el millor del casos, un objectiu autocomplaent, però impossible d’aconseguir. La gestió de la memòria se situa en el present i, a través d’aquest, el passat és permanentment reinterpretat. La memòria i la història són “construccions” que pregunten al passat des del present. I és així perquè la memòria és una manera d’aproximar-se críticament a l’avui. Un exemple: el genocidi dels jueus d’Europa no ocupava la centralitat del debat sobre la Segona Guerra Mundial durant els anys quaranta (tot i els judicis de Nuremberg); ara, en canvi, té una posició de primer rang en la consciència històrica del món occidental.
La memòria no pot ser ni còmoda ni autocomplaent, però tampoc els governs, les institucions i els organismes defensors dels drets humans han de promoure una competició entre memòries. Com s’ha de construir, per tant, un espai que doni cabuda a diferents veus i a diverses memòries? Per respondre a aquesta pregunta, Topografia de la memòria fa un itinerari per Europa, Àfrica i Amèrica a la recerca de models i exemples que han abordat, o no, el seu passat des de vies molt diverses: donar testimoni, confessar el crims, jutjar els autors, depurar l’administració, documentar el passat, dignificar els espais de memòria, etc.
De cada experiència hem fet una síntesi del marc legal i l’evolució històrica que ha fet possible revisar el passat. Destacarem els espais de la memòria que commemoren, expliquen, jutgen o identifiquen la barbàrie. I, per acabar, repoduïm la percepció i el debat que les mesures adoptades han generat en la societat que les acull.
Direcció i guió: M. Dolors Genovès | Realització: Miquel Urgellés | Producció: Arlette Peyret-Llonch | Direcció fotografia: Mimmo Pizzigallo | Muntatge: Oriol Carbonell | Música original: Arnau Bataller | Documentació: Montserrat Bailac | Disseny gràfic: Marc Oliveres i Luis Rodrigo Álvarez | Narració: Marta Angelat i Pere Molina | Postproducció àudio: Toni Barraseta | Ajudants de càmera: Alberto Borque i Daniel Losada | Producció executiva Televisió de Catalunya: Montse Pérez · Tònia Salom · Belén Samper | Producció executiva LavíniaProductora: Jordi Ferrerons · Raimon Masllorens · Joan Arañó | Un documental de M. Dolors Genovès
