MEMÒRIA RESTAURADORA
Veritat sense responsabilitat
Molts observadors destaquen la transició modèlica del cas sud-africà i la seva fermesa en explorar una nova via: perdonar els que han reconegut les seves ofenses, alhora que restaurar la dignitat d’aquells que, durant dècades, van ser condemnats a la marginació, la pobresa i la falta de llibertat. És a dir, la immensa majoria del poble sud-africà.
La teràpia col·lectiva de la memòria a Sud-àfrica ha tingut òbviament els seus detractors. Si bé la comunitat Internacional ha lloat el procés de transició i la via de la reconciliació a través del testimoni de la veritat, internament va indignar l’equiparació que es feia entre els crims de l’apartheid i els crims contra l’apartheid. Van manifestar especial rebuig els sectors que van defensar fins al final la lluita armada i guerrillera per fer caure el règim, lluita a la qual també en els seus orígens hi va donar suport Nelson Mandela. Pel que fa als perpetradors de l’apartheid, moltes veus consideren que la seva desfilada sense risc i el seu relat de segrestos, tortures, assassinats i mutilacions amb un final d’absolució sense penitència pot ser interpretat de dues maneres: un exemple d’exaltació de la noblesa dels sentiments humans o bé una glorificació de la impunitat.
El observadors coincideixen a assenyalar que pràcticament no hi ha cap indicador de penediment ni transformació visible en els curs d’aquestes confessions públiques. El problema que planteja el model sud-africà és que exclou a priori la noció de culpabilitat i, per tant, de responsabilitat. Dumisa Ntsebeza, responsable de la Comissió d’Investigació al TRC, ha resumit la situació amb un interrogant: Qui vol destruir un conte de fades? Finalment, hi ha el poc que s’ha avançat en la reparació material per a les víctimes i la marginació econòmica que pateixen encara ara la població negra i la mestissa amb un 40% a l’atur i un 20% afectats de sida.
Publicitat