EL LLIBRE DE LA MARATÓ

1 Walter Riso Introducció

En un món tan veloç i globalitzat i tan poc introspectiu, on la preocupació pel «jo» i el sentit de la vida brillen per la seva absència, no és gens estrany que les malalties mentals greus trobin un terreny fèrtil per establir-s'hi. Deixant de banda la nostra vulnerabilitat biològica, poca o molta (no hem d'oblidar que algunes d'aquestes malalties tenen un rerefons bioquímic comprovat), els esdeveniments estressants incontrolables augmenten més i més mentre que els recursos per afrontar-los són cada vegada més incerts, cosa que genera, a més de por, un buit existencial difícil de manejar. La falta de punts de referència ideològics i ètics ens dilueix en una mena de Matrix, on l'autoconeixement s'afebleix dia a dia. Les utopies que abans ens mantenien actius i esperançats s'han esvaït i ens han deixat a la deriva sense un nord definit i sense tenir opcions existencials clares i saludables. En aquest entorn, on les megatendències ens empenyen a la uniformitat de criteris, i les modes intenten rentar-nos el cervell més que mai, l'ésser humà ha d'adreçar la mirada cap a l'interior. Rescatar l'individu, tornar a l'autogovern, a la resistència que sorgeix de l'autonomia i a un «lliure arbitri mental», tal com aconsellava Epictet, que ens permeti de prendre decisions més descontaminades. Com ja he dit, en aquestes condicions socioculturals no és gens estrany que l'absurd s'instal.li i la ment es perdi en banalitats. L'aprenentatge social ens indueix a pensar d'una manera irracional, i d'aquesta irracionalitat cognitiva a les malalties mentals greus hi ha un pas.

2 L'home que nedava Najat El-Hachmi

Això era un home que cada dia enfilava l'avinguda vorejada de plataners per anar a nedar, un home amb les conviccions fermes, per a qui la disciplina era important. El caos, deia, s'ha de combatre, i només l'ordre i la rutina poden contenir una realitat que vol desfermar-se contínuament. L'home nedava 45 minuts diaris, 5 d'escalfament, 20 de crol i 20 d'esquena. Preferirira anar sempre d'esquena, aquest estil és clarament més equilibrat que la resta, s'utilitzen tots els músculs del cos per igual, però el crol li permetia d'augmentar i mantenir la capacitat pulmonar: respirar al revés és respirar bé, perquè hi has de pensar, no és el gest reflex fruit d'una necessitat bàsica, has de concentrar-te molt per, mentre un braç s'alça, l'altre s'enfonsa dins de l'aigua, gires el cap a una banda, agafes tot l'aire que pots sabent que després et serà escàs i a més a més per la boca per, finalment, tornar a posar la cara a dins de l'aigua i deixar-ho anar tot pel nas. És un exercici que requereix pensar i disciplinar-te. L'únic problema del crol és que és un estil desequilibrat, nedes de biaix i això fa que desenvolupis més una meitat del cos que una altra, el braç que s'endinsa sempre ha de fer més força per donar l'impuls suficient i és evident que un pulmó s'expandeix més que l'altre, pel simple fet que una banda del costellam, de la cintura, s'estira més.

3 El Mengüi Piti Español

Però la qüestió és que fa uns dies, baixava jo per Rambla Catalunya, pim-pam, i a l'altra banda, pujant, veig que puja el Mengual amb una tia, així com sud-americana, joveneta, agafats de la mà, el tio, quins collons, a la de les natilles la deixa amb el xinet i ell s'ho fa amb la morena aquesta que el tio li dobla l'edat. I m'acosto i li dic «Ei, Mengüi!» i el tio no em mira ni res, com si no em conegués. I jo «Mengüi, collons, que sóc el Dorca!» i ell res, mirant el terra. Tant que em vaig emprenyar una mica, hòstia, perquè no t'esperes després de tants anys d'amistat que et tractin d'aquesta manera. I la burra de la sud-americana em diu: «El señor no le reconoce, que tiene una depresión». Una depresión... el Mengual! Jo encara, que tota la vida he sigut un desgraciat, ho reconec, però el Mengüi... De què, home? Es pensa que em mamo el dit o què? El que passa és que és com tots, que tenen èxit i fan pasta i van amb mil ties i són els amos i veuen un don nadie com jo i fan veure que no et coneixen ni res. «Ara he de saludar el pesat del Dorca, quin conyàs! Em foto el deprimit i que foti el camp». I me'n vaig anar, és clar. Però abans, tio, no me'n vaig poder estar i perquè no es pensés que m'havia empassatel cuento li vaig dir: «No m'esperava això de tu, Mengüi, de tu no». I vaig fotre el camp.

Piti Español, Carme Riera, Martí Gironell i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

4 La cara del pànic Martí Gironell

Ja havien passat uns quants anys des d'aquell estudi, de les experiències i dels resultats que li van representar un gir determinant, decisiu, en el procés de vèncer l'agorafòbia. I ara que afrontava un nou repte i que sabia que un sobtat atac de pànic o d'angoixa la podia desmuntar, sabia que no passaria perquè havia aconseguit una cosa que molt poques persones aconsegueixen. Ella va deixar de tenir por, por de la por. Va deixar de témer perquè hagués d'afrontar una situació complicada i amenaçadora. Un temor previ que és el quid de la qüestió: sense, no es desencadena tot el procés. Per això, ella sabia que s'havia de ser valent. No s'havia de tenir por, s'havia de sobreviure a pesar de la por, no gràcies a la por, la por no ens deixa ser lliures i ella ja hi havia tingut prou lligams. Estava a punt per enfrontar-se al món però no volia menjar-se'l, no fos cas que patís una indigestió. La por l'ha perduda, el respecte, no. I amb aquesta idea rondant-li el cap van sonar uns petits cops a la porta de la seva habitació.

Martí Gironell, Piti Español, Carme Riera i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

5 Barcelona, 1964 Gemma Lienas

El dia que ell es va posar malalt va ser com si haguessin apagat el llum. Em va semblar que el pis es quedava a les fosques. És clar que em podeu demanar qui sóc jo per fer un judici tan taxatiu d'aquella situació que, al capdavall, a mi particularment em va comportar pocs canvis reals. Perquè jo vaig continuar tenint el meu plat a punt, les meves estones de lleure i les meves racions de moixaines... Però, què voleu, res no va ser ja igual que abans perquè, amb l'aparició dels símptomes, l'humor de la família va canviar i, de retruc, va enterbolir-se l'atmosfera. I és que, quan dic que vam perdre la lluminositat, ho dic en sentit metafòric, si s'entén el que vull dir: la vida va tornar-se menys alegre, més continguda. I això que fins aleshores

la tranquil.litat havia estat sempre una quimera que només es materialitzava quan la canalla era al llit. Quatre nenes i dos nens són moltes criatures perquè en una casa hi predomini el silenci. I no obstant això, quan ell es va posar malalt, les criatures van aprendre a jugar sense fer soroll. Segons ells dos, l'home i la dona, l'inici de la malaltia va ser sobtat i molt inesperat, tot i que ell podria arribar a admetre que els episodis d'insomni de les matinades de l'últim mes tal vegada l'haurien d'haver alertat. Ell, que sempre havia dormit d'una tirada, es va trobar amb els ulls oberts a partir de les cinc, un dia i un altre i tots els altres. Amb tot, no havia considerat que pogués ser un indici de cap problema de salut; si per cas, una molèstia empipadora.

6 Un pou Carme Riera

Havia recorregut els carrers que la seva companya de viatge li havia marcat en un mapa, fotografiant tot allò que li cridava l'atenció: des de les torres de la catedral, fins cada un dels racons de la plaça de Sant Jaume, des dels aparadors de botigues, antiquaris, llibreries de vell, cereries... fins al petit cafè de Caelum, on havia menjat pets de monja per primera vegada a la seva vida. A la tarda, abans de tornar cap al port, s'havia assegut a les escales de la plaça del Rei per escoltar uns músics de carrer als quals també havia retratat... «Li agradarà Barcelona, n'estic segura», li havia dit ella. Sí, li agradava, sobretot l'aire mestís, mesclat, divers que havia intentat copsar amb el seu objectiu, però més encara la gent. «Cap paisatge no supera els rostres de les persones». La veu de la vella senyora li arribava altre cop de lluny... Però d'ella no en sabia res, ni tan sols el nom. «Cap paisatge no supera el rostre de les persones»... tornà a sentir a cau d'orella. Estúpida de mi, es digué, li hauria hagut de fer una fotografia... però de seguida rectificà, qui sap si no hauria retratat un pou tan fosc com una depressió.

Carme Riera, Piti Español, Martí Gironell i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

7 6.40 p.m. Maria Mercè Roca

L'Anna agafa dos paquets de llet, dubta, i n'acaba tornant un a la prestatgeria: a casa encara n'hi ha un parell i no vol anar gaire carregada. En deixar el bric al seu lloc sent que alguna cosa no va bé. No sap què és, però alguna cosa ha canviat a dintre seu, i tota ella es posa tensa i alerta. Se sent tota suada i veu que les mans li tremolen una mica. Quina sensació més estranya i més desagradable, pensa amb inquietud. Què em passa?, es pregunta. Cap enfora tot és igual que fa una estona, la gent empeny els carros, els altaveus anuncien productes d'oferta i uns quants clients fan cua a la peixateria. És a dintre seu, que té la sensació que està a punt de passar-li alguna cosa molt greu. La pren una por immensa i ara tremola tota ella. Treu els ulls de l'expositor de la llet i mira enllà, cap on hi ha les neveres i els congeladors: els veu borrosos. Parpelleja per fixar la visió, però no ho aconsegueix; tanca un ull primer, després l'altre: quan els torna a obrir tots dos el congelador de més a la vora ha perdut els contorns i ara en veu dos, superposats, que es belluguen una mica. Sense més, comença a sentir un xiulet a l'orella dreta, fort i agut, molt molest, alhora que el cor li comença a bategar violentament. L'Anna està terroritzada i sent que perd el control, però què em passa, què em passa? El cervell li va a cent per hora, sap que és al súper però alhora li sembla que no sap ben bé on és, què em passa?, cada vegada els batecs del seu cor sonen més forts i més desordenats, i li retrunyen al coll i a les temples. Torna a tancar els ulls. Déu meu, què tinc?, es torna a preguntar morta de por, i sap que és una cosa molt greu, perquè ara comença a tenir serioses dificultats per respirar, s'ofega, obre la boca, infla el pit buscant més aire, més aire, però l'aire no li arriba als pulmons, no en pot agafar prou, per molt que ho intenti. M'ofego, m'ofego. Respira amb la boca oberta, llastimosament, com un peix fora de l'aigua, cada vegada més de pressa, inspira, inspira, inspira, però el pit no es vol omplir, no se li eixampla, se li ha fet petit, se li està tancant. M'ofego, diu en veu alta, però amb les tenalles que li estrenyen el coll la veu no li surt. Les mans li suen tant que li rellisquen de la barra del carro, on s'aferra per no caure. Li fa mal el braç dret; se'l toca i li sembla de suro.Mira el passadís a dreta i a esquerra: és llarguíssim, està atrapada, no pot fugir, ni cridar, ni demanar ajuda. Que algú em tregui d'aquí, suplica sense veu, traieu-me d'aquí, m'ofego, m'ofego, quin mal el pit, tinc un atac de cor, em moriré, no veuré més el nen.

8 Com un cel d'estiu Sílvia Soler

I després escolten en B., que després de l'última sessió va passar dues setmanes tranquil.les, francament bones, però un bon dia, després d'encreuar una mirada amb un noi a l'autobús, va tenir una recaiguda forta. Van començar els pensament obsessius respecte a la seva orientació sexual i, després del calvari, van aparèixer els rituals complicadíssims per frenar els pensaments obsessius. El seu discurs és angoixant, el to de veu transmet ofec i fatiga, però el noi aconsegueix arribar al final i, aclaparat, deixa anar un sospir d'alliberament quan acaba.Ha quedat clar que es troba immers en una crisi, que ha fet un esforç sobrehumà per acudir avui a la reunió, i per parlar. Sap que li convé, i només per això tots saben que se'n sor- tirà. Rep l'aplaudiment i les paraules d'ànim de tota la rotllana.

-Nois, ja n'hi ha prou per avui. Se'ns ha fet tard. Ens veiem a començament del mes que ve, d'acord? Us enviaré un sms confirmant dia i hora.

Petons, abraçades, somriures, agraïments. L'Elvira els acomiada un per un i sap que tots surten de la sala millor de com han entrat. La comunicació ajuda. Compartir ajuda. Enfrontar-te a tu mateix ajuda. Quan es queda sola recull les cadires i les arramba a la paret. Tanca la finestra. Agafa la bossa i la jaqueta i apaga el llum. Tanca la porta amb clau i, un cop al replà, pitja el botó de l'ascensor. Sí que tarda. Es pregunta si s'ha recordat de tancar la finestra de la sala, que han obert a mitja sessió. Sí, ella diria que sí que ho ha fet. No? L'ha tancada? I el llum? Ha apagat el llum? Branda el cap com si volgués espolsar-se els pensaments. Escampar els borinots i el seu zum-zum persistent. Arriba l'ascensor. Obre la porta, entra i pitja el botó de la planta baixa. Uns segons sense respirar i arrenca. Deixa anar l'aire, mou el coll per relaxar la musculatura i, finalment, somriu.

Sílvia Soler, Carme Riera, Piti Español i Martí Gironell van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

9 Com escriure sobre la pròpia malaltia mental sense plorar com una ... Matthew Tree

Ras i curt: cap als catorze anys vaig començar a sentir-me assetjat per una sèrie de pors imaginàries tan improbables com (per a mi) reals. Sent els meus coneixements de la psiquiatria del tot inexistents, jo creia que era l'única persona del món que tenia aquestes pors i per això no en vaig parlar fins que -uns sis anys després- una crisi nerviosa en tota regla m'hi va obligar.A partir d'aquí vaig ingressar en un hospital psiquiàtric públic on feien sessions de psicoteràpia en grup (vuit hores al dia, durant dues o tres setmanes) i on també em receptaven clorimipramina (un calmant bastant fort, vaig descobrir després -no pas sense un bri d'orgull sense fonament, atès que habitualment es fa servir per tranquil.litzar les persones que hagin pres sobredosis d'àcid lisèrgic); més endavant, els de l'hospital em van canviar la clorimipramina per lorazepam, un ansiolític que encara prenc, uns trenta anys després. Es veu que la meva insistència a amagar l'existència del trastorn al llarg de l'adolescència, el va convertir en poc menys que crònica. La malaltia en qüestió, per cert, abans es deia una neurosi obsessiva i ara -la paraula «neurosi» havent-se tornat psiquiàtricament incorrecta amb el pas dels anys- es coneix com a trastorn obsessiu-compulsiu. Ara bé, la veritat és que -malgrat alguna recaiguda ocasional- fa molts anys que no he permès que aquestes pors m'afectin massa, per no dir gens. Sé des de fa molt de temps que són producte del propi cervell i, per tant, que em toca a mi i a ningú més controlar-les. Són, per dir-ho així, cosa meva.

Un dels autors de llibre, Mathew Tree, va explicar la seva experiència personal en patir, de petit, un trastorn obsessiu compulsiu.  

1 Lolita Bosch Respirar

És un món estrany, aquest. I hi ha moltes maneres de ser-hi.
Però nosaltres, els que som la gran majoria, sovint, podem fer com si no hi fóssim. De la mateixa manera que anem en bicicleta sense recordar que un dia, de petits, en vam aprendre, o tal com respirem sense aturar-nos a pensar quan triguem entre un moment i l'altre. Perquè probablement, nosaltres, ens ofegaríem. Sempre ho he pensat, això: si ens miréssim caminar, cauríem.
No en sabem prou.
Així que no he pogut triar una malaltia. Perquè moltes m'han fet pensar en algú a qui m'estimo. I perquè moltes d'altres m'han fet imaginar com és no ser com som.

2 Andreu Martín ÀNGEL

I jo, amb la calidesa d'aquells braços, vaig esclatar en plors.
De sobte, em vaig esgarrifar i no vaig poder contenir ni les llàgrimes ni els sanglots. Va ser un moment alliberador. Era el que estava necessitant des de feia molt de temps. Una abraçada com aquella. Innocent, espontània, generosa, amanida amb una rialla infantil que volia dir que la vida continuava. Entre aquells braços innocents, aleshores, vaig poder tornar a sentir la veu del meu pare dient-me «Així què penses fer...?», les seves últimes paraules, i vaig veure la mirada expectant de la mare, amb aquells ulls tan bonics. I vaig descarregar amb plors aquella indignació que m'encegava, enmig de l'alegria delirant, molt llunyana i desconeguda per a mi, que desprenia aquell esperit pur potser per comunicar-me que un dia, tard o d'hora, jo també la podria gaudir.
Més tard, quan vam seguir el viatge, i vam arribar a casa i vaig comentar l'incident amb algú, vaig parlar d'un àngel. Un àngel que m'havia abraçat, que m'havia ajudat a plorar, que m'havia transmès vida quan únicament em sentia envoltat de mort. Un àngel.
I després em vaig assabentar que era un nen amb síndrome d'Angelman. Angelman.
Només hi ha un nen entre 20.000 que la pateixi i jo havia tingut la sort de trobar-me amb la seva alegria. Ell va canviar la meva vida.
Ell em va ensenyar a abraçar, a riure i a plorar.

3 Quim Monzó Ardor guerrer

Parlo menjant-me síl•labes, d'una manera sincopada que m'acosta a la quequesa. És conseqüència de la síndrome de La Tourette, que també fa que –de sobte– se'm dispari una parpella o torci el coll en un gest involuntari. És allò que habitualment en diem tics. Però els tics afecten també d'altres zones del cos, més aparatoses i amb moviments més complexos (però igual d'irrefrenables).
Quan al pati de l'institut de batxillerat fèiem classe de gimnàstica, se'm podia reconèixer a distància: jo era aquell noi que, perfectament alineat amb tots els altres, de sobte aixecava la cama dreta fins que el tou de la cama li tocava la cuixa. En acabat la baixava i, mentre els altres continuaven immòbils, jo girava ràpidament 360 graus sobre mi mateix. No podia evitar-ho. Durant aquells anys, d'aquesta síndrome se'n sabien encara menys coses que ara, i dubto que els metges militars d'aleshores haguessin estat capaços d'entendre les causes apassionants que et porten a aquest frenesí de moviments.  

4 Esperança Camps Estimada Maria

A poc a poc t'hauràs d'acostumar a la nova disposició dels mobles, a l'altura del llit, a la distància entre la taula i l'armari rober, a la disposició dels calaixos: el de la roba interior, el de les samarretes, el de les bruses, els pantalons i les faldes penjats al pany de la dreta, i les jaquetes i els jerseis de llana al de l'esquerra... És un esforç extraordinari que et demanam. No sé si tenim dret a fer-ho, però segur que te'n sortiràs com de cada repte que et proposes. Molt prest sabràs quina és la paret de la mar i quina és la de la muntanya. N'estic certa, Maria. Estic segura que recordes el blau de la mar embravida a l'hivern i el blau turquesa de la platja d'estiu. De tots els contes il•lustrats, els que fullejaves una vegada i una altra, amb una freqüència que a mi m'exasperava, eren els que tenien tots els blaus a les pàgines. Conta'm les sirenes, em deies.
I els peixos. Peix, peix, repeties... Per això hem pintat de blau, Maria, per això. El mateix blau de les pintures de dit amb què t'embrutaves la roba.
I també hi ha la muntanya a la teua nova cambra, filla. Ja no pots observar com volen les papallones com t'agradava fer quan eres petitona. O tal vegada sí que volen encara dins de tu, les papallones de colors. Tal vegada, quan les veus, rius.  

5 Jordi Sierra i Fabra Moebius

–M'està dient que la Chelsey no pot riure perquè no té...?
–Em temo que sí, senyora.
La Lori Todd va mirar el seu marit. La veritat anava penetrant lentament en els seus cervells. Però encara era inassimilable.
–Quedarà bé?
–No l'entenc.
–Després de l'operació –va aclarir ella–. Vull dir que si li quedarà una cicatriu o alguna cosa així.–Senyora, la síndrome de Moebius és irreversible, almenys de moment.
–Què?
–No es pot operar el que no existeix. No és que estigui atrofiat o deteriorat. És que no té aquest múscul. Operar-la significaria empeltar-li no només un múscul facial, sinó també els seus corresponents nervis i artèries, i això és impossible.
–Vol dir que...?
La pregunta va morir per manca d'energia. Es va convertir en un esbufec carregat de dolor.
–La seva filla no pot riure, senyora Todd, no podrà mai. Ho sento.

6 Manuel Baixauli Al taller

Somric, per a mi.
–Què més em pots dir –fa–, dels vint anys que ens separen? Hi cap molt, en vint anys.
Pense en moments de goig intens en el treball, en la vida; pense en la mort del pare, en la malaltia incurable de la mare; i pense, és clar, en la síndrome de Guillain-Barré aguda que vaig sofrir ara fa quatre anys. Què faria ell, si li ho contara? Ho voldria evitar? Només hi ha una manera d'evitar-ho: el suïcidi.
Hauria d'explicar-li que, en contra del que creu, l'Infern existeix, i que no és com el pinten als retaules del gòtic ni com el descriu el Dant, sinó que adopta formes diverses, imprevisibles. Li diria que, per a ell, l'Infern serà quedar-se, en poques hores i sense saber per què (no ho sabrà mai, i tanta dieta sana i exercici no li hauran servit de res), serà quedar- se, dic, completament paralític, amb tot el cos mort excepte els ulls, les orelles i el cervell, que ho enregistraran tot amb una lucidesa terrible. Carme Riera, Piti Español, Martí Gironell i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

7 Rafael Vallbona L'home discret

En Job Duran va ser un home discret fins al darrer dia de la seva vida. Va estudiar comerç per entrar de ben jove a treballar en un despatx i així tranquil· litzar la seva mare, que pregava a Déu cada nit perquè el seu fill únic no acabés fet un tarambana com aquells nois que freqüentava els diumenges i amb els quals, quan agafava el tren per anar a la ciutat, li havien dit que saltaven de vagó en vagó tot fugint del revisor per mor de no portar bitllet. A casa en Job tenien prou diners perquè el fill pogués viatjar legalment, però ell no ho feia per no destacar respecte dels col•legues que no en tenien. Uns anys després es va enamorar d'una voluptuosa mulata que cantava cuplets picants en un cabaret, però la va abandonar per casar-se amb una dona eixarreïda i esquerpa del veïnat de qui la seva mare li cantava tot de gràcies que, posteriorment, va descobrir que no tenia.

8 Eloi Vila Ràfegues acústiques

El primer que feia quan passaven les dones era mirar-los el cul. Com jo. Fins i tot en situacions tenses. Com la d'aquell matí, a quarts d'onze, quan ens vam tornar a creuar amb la Maria al carrer del Rec. M'agradava passejar pel Born a l'estiu. Simplement, perquè en aquells carrerons no hi tocava el sol i les estrangeres badaven lleugeres de roba pels aparadors de les botigues més fashion del barri més cool de la ciutat més in. Al meu amic també li agradava. En el seu cas, simplement perquè les estrangeres hi passejaven lleugeres de roba.
La Maria no era estrangera, tot i que em va confessar que, des de feia un temps, en aquesta ciutat se'n sentia. La vaig conèixer a les darreries d'abril, tres o quatre dies després de Sant Jordi, no ho recordo exactament, també a quarts d'onze del matí, comprant a la fruiteria del carrer del Rec, on els tomàquets i les taronges sempre fan goig, encara que no sigui ni època de tomàquets ni de taronges. Ella en volia de Montserrat, tot i que probablement els portaven de Huelva. Jo, en canvi, necessitava carregar el cistell de taronges per al suc matinal de cada dia. També li vaig mirar el cul, però el que em va enlluernar va ser el seu nas punxegut, els seus grans ulls, de color verd fosc com el de les fulles de morera, i els seus cabells negres tallats à la garçonne, com la Louise Brook a les pel• lícules de cine mut i la Liza Minelli a Cabaret.  

9 Màrius Serra NO TÉ NOM

Té raó, però la força cultural dels noms és terrible. Una cosa que no té nom no existeix plenament. Coneixeu algú que no tingui nom, renom o malnom? Doneu-me una síndrome de nom impronunciable i us muntaré una campanya de suport. Encara que sigui un nom embarbussador, com Solzhenitsyn, Schwarzenegger o Chigrinsky. Noms com Lapiladelgreix o Calaixdesastre no resulten prou atractius.
Dues gerres més tard, el pare de la nena quieta sense diagnòstic ja em parla com si fóssim en una trobada d'exalumnes. Abans que els nostres voltors emocionals s'acarnissin en els seus objectius vitals, alço el braç per demanar el compte. I és llavors quan arriba una confessió inesperada que mai no oblidaré.
–Jo el que encara ara no puc suportar –em diu, amb ulls plorosos–, és saber que la meva filla mai no podrà...
Jugo mentalment a completar la frase, encara a mà alçada: caminar?, parlar?, abraçar-me?
–...arribar a ser una esportista d'elit.
Em pregunto si el cambrer, compassiu, ha afegit vodka a la cervesa d'aquest pare plorós d'ulls injectats.
–Com dius? –li faig repetir.
I hi torna. Potser la il·lusió òptica que, anys després, em permetrà veure com mon fill bat el rècord mundial dels cent metres llisos prové de la intensa perplexitat que m'envaeix en aquest moment tan animat. –Que sempre havia somiat que la meva filla seria una esportista d'elit.  

1 Joaquim Carbó La pròrroga

Vinculat a Cavall Fort des del primer número (1961), forma part del consell de redacció de la revista i desenvolupa una extensa dedicació als llibres per a infants i joves i novel·les per a adults. Històric del col·lectiu Ofèlia Dracs, va coordinar el sector del llibre infantil del Congrés de Cultura Catalana. L'any 2002 va rebre el premi Memorial Jaume Fuster pel conjunt de la seva obra. És autor de La casa sota la sorra, La colla dels deu, Els gossos salvatges i En Felip Marlot.  

2 Maite Carranza Tres- cents vuitanta- quatre dies

Escriptora, guionista i llicenciada en Antropologia. Destaca l'èxit internacional de la trilogia fantàstica La guerra deles bruixes (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi). Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987, Joaquim Ruyra 1989, Edebé Infantil 2002, Protagonista Jove 2006 i Edebé Juvenil 2010.  

3 Ramon Erra Aquell rodar magnífic

Llicenciat en Ciències Polítiques. És coautor, amb Jordi Martí, de la novel·la per a joves Operació gàbies buides. Va debutar en la narrativa curta amb La flor blanca de l'estramoni (2001). Ha escrit el llibre de contes Pólvora del quatre de juliol (2007) i la novel·la Desfent el nus del mocador (2008). La seva darrera novel·la, Escolta, Volòdia!  

4 Jordi Llavina Les fulles mortes

Llicenciat en filologia catalana. Va presentar durant cinc anys el programa de llibres "Fum d'estampa" a Catalunya Cultura, guardonat amb el premi Atlàntida, dins la Nit de l'Edició de l'any 2001. Actualment realitza i presenta el programa de llibres televisiu "L'última troballa", per a Comunicàlia. Ha publicat els relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009), i els de poemes La corda del gronxador (2006, premi Joan Alcover) i Diari d'un setembrista (2007, premis Alfons el Magnànim i Crítica Serra d'Or 2008). Últim nou llibre de poemes, País de vent.  

5 Empar Moliner El príncep del lavabo adaptat

Escriptora. És col·laboradora habitual de diferents mitjans de comunicació, entre els quals l'Avui, TV3 i Catalunya Ràdio. S'inicià com a contista amb l'obra L'ensenyador de pisos que odiava els mims (1999), T'estimo si he begut (2004) guardonat amb la Lletra d'Or 2005 i No hi ha terceres persones (2010) També ha publicat la novel·la Feli, estheticienne (2000), premi Josep Pla i els reculls d'articles Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005) i ¿Desitja guardar els canvis?.  

6 Imma Monsó El Favor

Primera novel·la el 1996, No se sap mai. La versió castellana, Nunca se sabe, va ser guardonada amb el Premi Tigre Juan 1997. Com unes vacances, va obtenir el 1998 el Premi Prudenci Bertrana i també el Premi Cavall Verd. La tercera novel·la, Tot un caràcter (2001). Ha publicat els reculls de contes Millor que no m'ho expliquis (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). El 2006 Un home de paraula va rebre els premis Salambó, Terenci Moix i Maria Àngels Anglada a la millor novel·la en català de l'any. La seva darrera novel·la, Una tempesta (2009).  

7 Marc Pastor

És diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d'Esquadra. Ha publicat les novel·les Montecristo (2007), La mala dona —que va obtenir el Premi Crims de Tinta de Novel·la l'any 2008 i que ha estat traduïda al castellà, l'italià i l'alemany— i L'any de la plaga (2010).  

8 Antoni Vives Hotel de Ville

Economista, polític i escriptor. Actualment és regidor de l'Ajuntament de Barcelona. És autor de Catalunya entre la perplexitat i el somni (2002), El nacionalisme que ve (Premi Octubre d'Assaig 2003), Barcelonies: lletra de batalla per Barcelona (2006) i Per què faig de polític? Carta oberta als meus fills (2007). El 2010 va publicar la seva primera novel·la, El somni de Farringdon Road.