EL LLIBRE DE LA MARATÓ

El llibre de "La Marató" de TV3 va néixer en l'edició del 2008, dedicada a les malalties mentals greus. Amb vuit relats de ficció sobre aquestes malalties, escrits per a l'ocasió per escriptors i escriptores catalanes, es va vendre a les llibreries des d'unes setmanes abans del programa i va ser tot un èxit, i va crear un nou pont de col·laboració entre La Marató de TV3 i el món cultural.

El llibre, que cada any es dedicarà a les malalties protagonistes de "La Marató" de TV3, té un doble objectiu. D'una banda recaptar fons per a la recerca biomèdica. De l'altra, sensibilitzar sobre les malalties tractades en el programa. Els dos objectius són possibles gràcies a la col·laboració desinteressada dels escriptors i escriptores que hi participen i de les editorials que, amb la coordinació del Departament de Publicacions de TVC, fan possible que els seus relats es converteixin en un llibre que arribi als ciutadans.


El llibre de La Marató 2013

 
 
cd 2008

El llibre de la Marató - edició 2008

Una de les novetats que va aportar l'edició de 2008 de "La Marató de TV3" va ser la posada a la venda d'un llibre amb relats de ficció relacionats amb les malalties mentals greus. Els textos eren obra de diferents escriptors que van treballar de manera altruista. Tots els beneficis que es van obtenir amb la venda es van sumar íntegrament a la recaptació de "La Marató 2008". El llibre el van editar conjuntament TV3 amb Columna, del Grup 62.

Els autors que hi van participar van ser Najat El Hachmi, Piti Español, Martí Gironell, Gemma Lienas, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Sílvia Soler i Matthew Tree. Walter Riso va fer la introducció.

FRAGMENTS

  • 1 Walter Riso Introducció

    En un món tan veloç i globalitzat i tan poc introspectiu, on la preocupació pel «jo» i el sentit de la vida brillen per la seva absència, no és gens estrany que les malalties mentals greus trobin un terreny fèrtil per establir-s'hi. Deixant de banda la nostra vulnerabilitat biològica, poca o molta (no hem d'oblidar que algunes d'aquestes malalties tenen un rerefons bioquímic comprovat), els esdeveniments estressants incontrolables augmenten més i més mentre que els recursos per afrontar-los són cada vegada més incerts, cosa que genera, a més de por, un buit existencial difícil de manejar. La falta de punts de referència ideològics i ètics ens dilueix en una mena de Matrix, on l'autoconeixement s'afebleix dia a dia. Les utopies que abans ens mantenien actius i esperançats s'han esvaït i ens han deixat a la deriva sense un nord definit i sense tenir opcions existencials clares i saludables. En aquest entorn, on les megatendències ens empenyen a la uniformitat de criteris, i les modes intenten rentar-nos el cervell més que mai, l'ésser humà ha d'adreçar la mirada cap a l'interior. Rescatar l'individu, tornar a l'autogovern, a la resistència que sorgeix de l'autonomia i a un «lliure arbitri mental», tal com aconsellava Epictet, que ens permeti de prendre decisions més descontaminades. Com ja he dit, en aquestes condicions socioculturals no és gens estrany que l'absurd s'instal.li i la ment es perdi en banalitats. L'aprenentatge social ens indueix a pensar d'una manera irracional, i d'aquesta irracionalitat cognitiva a les malalties mentals greus hi ha un pas.

     

  • 2 L'home que nedava Najat El-Hachmi

    Això era un home que cada dia enfilava l'avinguda vorejada de plataners per anar a nedar, un home amb les conviccions fermes, per a qui la disciplina era important. El caos, deia, s'ha de combatre, i només l'ordre i la rutina poden contenir una realitat que vol desfermar-se contínuament. L'home nedava 45 minuts diaris, 5 d'escalfament, 20 de crol i 20 d'esquena. Preferirira anar sempre d'esquena, aquest estil és clarament més equilibrat que la resta, s'utilitzen tots els músculs del cos per igual, però el crol li permetia d'augmentar i mantenir la capacitat pulmonar: respirar al revés és respirar bé, perquè hi has de pensar, no és el gest reflex fruit d'una necessitat bàsica, has de concentrar-te molt per, mentre un braç s'alça, l'altre s'enfonsa dins de l'aigua, gires el cap a una banda, agafes tot l'aire que pots sabent que després et serà escàs i a més a més per la boca per, finalment, tornar a posar la cara a dins de l'aigua i deixar-ho anar tot pel nas. És un exercici que requereix pensar i disciplinar-te. L'únic problema del crol és que és un estil desequilibrat, nedes de biaix i això fa que desenvolupis més una meitat del cos que una altra, el braç que s'endinsa sempre ha de fer més força per donar l'impuls suficient i és evident que un pulmó s'expandeix més que l'altre, pel simple fet que una banda del costellam, de la cintura, s'estira més.

     

  • 3 El Mengüi Piti Español

    Però la qüestió és que fa uns dies, baixava jo per Rambla Catalunya, pim-pam, i a l'altra banda, pujant, veig que puja el Mengual amb una tia, així com sud-americana, joveneta, agafats de la mà, el tio, quins collons, a la de les natilles la deixa amb el xinet i ell s'ho fa amb la morena aquesta que el tio li dobla l'edat. I m'acosto i li dic «Ei, Mengüi!» i el tio no em mira ni res, com si no em conegués. I jo «Mengüi, collons, que sóc el Dorca!» i ell res, mirant el terra. Tant que em vaig emprenyar una mica, hòstia, perquè no t'esperes després de tants anys d'amistat que et tractin d'aquesta manera. I la burra de la sud-americana em diu: «El señor no le reconoce, que tiene una depresión». Una depresión... el Mengual! Jo encara, que tota la vida he sigut un desgraciat, ho reconec, però el Mengüi... De què, home? Es pensa que em mamo el dit o què? El que passa és que és com tots, que tenen èxit i fan pasta i van amb mil ties i són els amos i veuen un don nadie com jo i fan veure que no et coneixen ni res. «Ara he de saludar el pesat del Dorca, quin conyàs! Em foto el deprimit i que foti el camp». I me'n vaig anar, és clar. Però abans, tio, no me'n vaig poder estar i perquè no es pensés que m'havia empassatel cuento li vaig dir: «No m'esperava això de tu, Mengüi, de tu no». I vaig fotre el camp.

    Piti Español, Carme Riera, Martí Gironell i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

     

  • 4 La cara del pànic Martí Gironell

    Ja havien passat uns quants anys des d'aquell estudi, de les experiències i dels resultats que li van representar un gir determinant, decisiu, en el procés de vèncer l'agorafòbia. I ara que afrontava un nou repte i que sabia que un sobtat atac de pànic o d'angoixa la podia desmuntar, sabia que no passaria perquè havia aconseguit una cosa que molt poques persones aconsegueixen. Ella va deixar de tenir por, por de la por. Va deixar de témer perquè hagués d'afrontar una situació complicada i amenaçadora. Un temor previ que és el quid de la qüestió: sense, no es desencadena tot el procés. Per això, ella sabia que s'havia de ser valent. No s'havia de tenir por, s'havia de sobreviure a pesar de la por, no gràcies a la por, la por no ens deixa ser lliures i ella ja hi havia tingut prou lligams. Estava a punt per enfrontar-se al món però no volia menjar-se'l, no fos cas que patís una indigestió. La por l'ha perduda, el respecte, no. I amb aquesta idea rondant-li el cap van sonar uns petits cops a la porta de la seva habitació.

    Martí Gironell, Piti Español, Carme Riera i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

     

  • 5 Barcelona, 1964 Gemma Lienas

    El dia que ell es va posar malalt va ser com si haguessin apagat el llum. Em va semblar que el pis es quedava a les fosques. És clar que em podeu demanar qui sóc jo per fer un judici tan taxatiu d'aquella situació que, al capdavall, a mi particularment em va comportar pocs canvis reals. Perquè jo vaig continuar tenint el meu plat a punt, les meves estones de lleure i les meves racions de moixaines... Però, què voleu, res no va ser ja igual que abans perquè, amb l'aparició dels símptomes, l'humor de la família va canviar i, de retruc, va enterbolir-se l'atmosfera. I és que, quan dic que vam perdre la lluminositat, ho dic en sentit metafòric, si s'entén el que vull dir: la vida va tornar-se menys alegre, més continguda. I això que fins aleshores

    la tranquil.litat havia estat sempre una quimera que només es materialitzava quan la canalla era al llit. Quatre nenes i dos nens són moltes criatures perquè en una casa hi predomini el silenci. I no obstant això, quan ell es va posar malalt, les criatures van aprendre a jugar sense fer soroll. Segons ells dos, l'home i la dona, l'inici de la malaltia va ser sobtat i molt inesperat, tot i que ell podria arribar a admetre que els episodis d'insomni de les matinades de l'últim mes tal vegada l'haurien d'haver alertat. Ell, que sempre havia dormit d'una tirada, es va trobar amb els ulls oberts a partir de les cinc, un dia i un altre i tots els altres. Amb tot, no havia considerat que pogués ser un indici de cap problema de salut; si per cas, una molèstia empipadora.

     

  • 6 Un pou Carme Riera

    Havia recorregut els carrers que la seva companya de viatge li havia marcat en un mapa, fotografiant tot allò que li cridava l'atenció: des de les torres de la catedral, fins cada un dels racons de la plaça de Sant Jaume, des dels aparadors de botigues, antiquaris, llibreries de vell, cereries... fins al petit cafè de Caelum, on havia menjat pets de monja per primera vegada a la seva vida. A la tarda, abans de tornar cap al port, s'havia assegut a les escales de la plaça del Rei per escoltar uns músics de carrer als quals també havia retratat... «Li agradarà Barcelona, n'estic segura», li havia dit ella. Sí, li agradava, sobretot l'aire mestís, mesclat, divers que havia intentat copsar amb el seu objectiu, però més encara la gent. «Cap paisatge no supera els rostres de les persones». La veu de la vella senyora li arribava altre cop de lluny... Però d'ella no en sabia res, ni tan sols el nom. «Cap paisatge no supera el rostre de les persones»... tornà a sentir a cau d'orella. Estúpida de mi, es digué, li hauria hagut de fer una fotografia... però de seguida rectificà, qui sap si no hauria retratat un pou tan fosc com una depressió.

    Carme Riera, Piti Español, Martí Gironell i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

     

  • 7 6.40 p.m. Maria Mercè Roca

    L'Anna agafa dos paquets de llet, dubta, i n'acaba tornant un a la prestatgeria: a casa encara n'hi ha un parell i no vol anar gaire carregada. En deixar el bric al seu lloc sent que alguna cosa no va bé. No sap què és, però alguna cosa ha canviat a dintre seu, i tota ella es posa tensa i alerta. Se sent tota suada i veu que les mans li tremolen una mica. Quina sensació més estranya i més desagradable, pensa amb inquietud. Què em passa?, es pregunta. Cap enfora tot és igual que fa una estona, la gent empeny els carros, els altaveus anuncien productes d'oferta i uns quants clients fan cua a la peixateria. És a dintre seu, que té la sensació que està a punt de passar-li alguna cosa molt greu. La pren una por immensa i ara tremola tota ella. Treu els ulls de l'expositor de la llet i mira enllà, cap on hi ha les neveres i els congeladors: els veu borrosos. Parpelleja per fixar la visió, però no ho aconsegueix; tanca un ull primer, després l'altre: quan els torna a obrir tots dos el congelador de més a la vora ha perdut els contorns i ara en veu dos, superposats, que es belluguen una mica. Sense més, comença a sentir un xiulet a l'orella dreta, fort i agut, molt molest, alhora que el cor li comença a bategar violentament. L'Anna està terroritzada i sent que perd el control, però què em passa, què em passa? El cervell li va a cent per hora, sap que és al súper però alhora li sembla que no sap ben bé on és, què em passa?, cada vegada els batecs del seu cor sonen més forts i més desordenats, i li retrunyen al coll i a les temples. Torna a tancar els ulls. Déu meu, què tinc?, es torna a preguntar morta de por, i sap que és una cosa molt greu, perquè ara comença a tenir serioses dificultats per respirar, s'ofega, obre la boca, infla el pit buscant més aire, més aire, però l'aire no li arriba als pulmons, no en pot agafar prou, per molt que ho intenti. M'ofego, m'ofego. Respira amb la boca oberta, llastimosament, com un peix fora de l'aigua, cada vegada més de pressa, inspira, inspira, inspira, però el pit no es vol omplir, no se li eixampla, se li ha fet petit, se li està tancant. M'ofego, diu en veu alta, però amb les tenalles que li estrenyen el coll la veu no li surt. Les mans li suen tant que li rellisquen de la barra del carro, on s'aferra per no caure. Li fa mal el braç dret; se'l toca i li sembla de suro.Mira el passadís a dreta i a esquerra: és llarguíssim, està atrapada, no pot fugir, ni cridar, ni demanar ajuda. Que algú em tregui d'aquí, suplica sense veu, traieu-me d'aquí, m'ofego, m'ofego, quin mal el pit, tinc un atac de cor, em moriré, no veuré més el nen.

     

  • 8 Com un cel d'estiu Sílvia Soler

    I després escolten en B., que després de l'última sessió va passar dues setmanes tranquil.les, francament bones, però un bon dia, després d'encreuar una mirada amb un noi a l'autobús, va tenir una recaiguda forta. Van començar els pensament obsessius respecte a la seva orientació sexual i, després del calvari, van aparèixer els rituals complicadíssims per frenar els pensaments obsessius. El seu discurs és angoixant, el to de veu transmet ofec i fatiga, però el noi aconsegueix arribar al final i, aclaparat, deixa anar un sospir d'alliberament quan acaba.Ha quedat clar que es troba immers en una crisi, que ha fet un esforç sobrehumà per acudir avui a la reunió, i per parlar. Sap que li convé, i només per això tots saben que se'n sor- tirà. Rep l'aplaudiment i les paraules d'ànim de tota la rotllana.

    -Nois, ja n'hi ha prou per avui. Se'ns ha fet tard. Ens veiem a començament del mes que ve, d'acord? Us enviaré un sms confirmant dia i hora.

    Petons, abraçades, somriures, agraïments. L'Elvira els acomiada un per un i sap que tots surten de la sala millor de com han entrat. La comunicació ajuda. Compartir ajuda. Enfrontar-te a tu mateix ajuda. Quan es queda sola recull les cadires i les arramba a la paret. Tanca la finestra. Agafa la bossa i la jaqueta i apaga el llum. Tanca la porta amb clau i, un cop al replà, pitja el botó de l'ascensor. Sí que tarda. Es pregunta si s'ha recordat de tancar la finestra de la sala, que han obert a mitja sessió. Sí, ella diria que sí que ho ha fet. No? L'ha tancada? I el llum? Ha apagat el llum? Branda el cap com si volgués espolsar-se els pensaments. Escampar els borinots i el seu zum-zum persistent. Arriba l'ascensor. Obre la porta, entra i pitja el botó de la planta baixa. Uns segons sense respirar i arrenca. Deixa anar l'aire, mou el coll per relaxar la musculatura i, finalment, somriu.

    Sílvia Soler, Carme Riera, Piti Español i Martí Gironell van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

     

  • 9 Com escriure sobre la pròpia malaltia mental sense plorar com una ... Matthew Tree

    Ras i curt: cap als catorze anys vaig començar a sentir-me assetjat per una sèrie de pors imaginàries tan improbables com (per a mi) reals. Sent els meus coneixements de la psiquiatria del tot inexistents, jo creia que era l'única persona del món que tenia aquestes pors i per això no en vaig parlar fins que -uns sis anys després- una crisi nerviosa en tota regla m'hi va obligar.A partir d'aquí vaig ingressar en un hospital psiquiàtric públic on feien sessions de psicoteràpia en grup (vuit hores al dia, durant dues o tres setmanes) i on també em receptaven clorimipramina (un calmant bastant fort, vaig descobrir després -no pas sense un bri d'orgull sense fonament, atès que habitualment es fa servir per tranquil.litzar les persones que hagin pres sobredosis d'àcid lisèrgic); més endavant, els de l'hospital em van canviar la clorimipramina per lorazepam, un ansiolític que encara prenc, uns trenta anys després. Es veu que la meva insistència a amagar l'existència del trastorn al llarg de l'adolescència, el va convertir en poc menys que crònica. La malaltia en qüestió, per cert, abans es deia una neurosi obsessiva i ara -la paraula «neurosi» havent-se tornat psiquiàtricament incorrecta amb el pas dels anys- es coneix com a trastorn obsessiu-compulsiu. Ara bé, la veritat és que -malgrat alguna recaiguda ocasional- fa molts anys que no he permès que aquestes pors m'afectin massa, per no dir gens. Sé des de fa molt de temps que són producte del propi cervell i, per tant, que em toca a mi i a ningú més controlar-les. Són, per dir-ho així, cosa meva.

    Un dels autors de llibre, Mathew Tree, va explicar la seva experiència personal en patir, de petit, un trastorn obsessiu compulsiu.  

     

llibre 2009

Segona edició del llibre de "La Marató"

Aquest any, vuit escriptors posen la seva ploma a disposició del llibre de La Marató. Lolita Bosch, Andreu Martín, Esperança Camps, Jordi Sierra i Fabra, Manuel Baixauli, Rafael Vallbona, Eloi Vila i Màrius Serra escriuen sobre el món que envolta les malalties minoritàries.

L'edició del llibre va a càrrec de les editorials Angle, Bromera i Cossetània. Es tracta de tres editorials independents amb trajectòries sòlides i un ampli catàleg. A banda de l'edició en suport tradicional, però, els lectors també podran gaudir d'una edició en digital. Aquesta és una iniciativa del Departament de Publicacions de Televisió de Catalunya i el portal Edi.cat - el primer portal de distribució de llibres electrònics en català.". Totes dues edicions tindran un preu de 9 euros.

FRAGMENTS

  • 1 Lolita Bosch Respirar

    És un món estrany, aquest. I hi ha moltes maneres de ser-hi.
    Però nosaltres, els que som la gran majoria, sovint, podem fer com si no hi fóssim. De la mateixa manera que anem en bicicleta sense recordar que un dia, de petits, en vam aprendre, o tal com respirem sense aturar-nos a pensar quan triguem entre un moment i l'altre. Perquè probablement, nosaltres, ens ofegaríem. Sempre ho he pensat, això: si ens miréssim caminar, cauríem.
    No en sabem prou.
    Així que no he pogut triar una malaltia. Perquè moltes m'han fet pensar en algú a qui m'estimo. I perquè moltes d'altres m'han fet imaginar com és no ser com som.

     

  • 2 Andreu Martín ÀNGEL

    I jo, amb la calidesa d'aquells braços, vaig esclatar en plors.
    De sobte, em vaig esgarrifar i no vaig poder contenir ni les llàgrimes ni els sanglots. Va ser un moment alliberador. Era el que estava necessitant des de feia molt de temps. Una abraçada com aquella. Innocent, espontània, generosa, amanida amb una rialla infantil que volia dir que la vida continuava. Entre aquells braços innocents, aleshores, vaig poder tornar a sentir la veu del meu pare dient-me «Així què penses fer...?», les seves últimes paraules, i vaig veure la mirada expectant de la mare, amb aquells ulls tan bonics. I vaig descarregar amb plors aquella indignació que m'encegava, enmig de l'alegria delirant, molt llunyana i desconeguda per a mi, que desprenia aquell esperit pur potser per comunicar-me que un dia, tard o d'hora, jo també la podria gaudir.
    Més tard, quan vam seguir el viatge, i vam arribar a casa i vaig comentar l'incident amb algú, vaig parlar d'un àngel. Un àngel que m'havia abraçat, que m'havia ajudat a plorar, que m'havia transmès vida quan únicament em sentia envoltat de mort. Un àngel.
    I després em vaig assabentar que era un nen amb síndrome d'Angelman. Angelman.
    Només hi ha un nen entre 20.000 que la pateixi i jo havia tingut la sort de trobar-me amb la seva alegria. Ell va canviar la meva vida.
    Ell em va ensenyar a abraçar, a riure i a plorar.

     

  • 3 Quim Monzó Ardor guerrer

    Parlo menjant-me síl•labes, d'una manera sincopada que m'acosta a la quequesa. És conseqüència de la síndrome de La Tourette, que també fa que –de sobte– se'm dispari una parpella o torci el coll en un gest involuntari. És allò que habitualment en diem tics. Però els tics afecten també d'altres zones del cos, més aparatoses i amb moviments més complexos (però igual d'irrefrenables).
    Quan al pati de l'institut de batxillerat fèiem classe de gimnàstica, se'm podia reconèixer a distància: jo era aquell noi que, perfectament alineat amb tots els altres, de sobte aixecava la cama dreta fins que el tou de la cama li tocava la cuixa. En acabat la baixava i, mentre els altres continuaven immòbils, jo girava ràpidament 360 graus sobre mi mateix. No podia evitar-ho. Durant aquells anys, d'aquesta síndrome se'n sabien encara menys coses que ara, i dubto que els metges militars d'aleshores haguessin estat capaços d'entendre les causes apassionants que et porten a aquest frenesí de moviments.  

     

  • 4 Esperança Camps Estimada Maria

    A poc a poc t'hauràs d'acostumar a la nova disposició dels mobles, a l'altura del llit, a la distància entre la taula i l'armari rober, a la disposició dels calaixos: el de la roba interior, el de les samarretes, el de les bruses, els pantalons i les faldes penjats al pany de la dreta, i les jaquetes i els jerseis de llana al de l'esquerra... És un esforç extraordinari que et demanam. No sé si tenim dret a fer-ho, però segur que te'n sortiràs com de cada repte que et proposes. Molt prest sabràs quina és la paret de la mar i quina és la de la muntanya. N'estic certa, Maria. Estic segura que recordes el blau de la mar embravida a l'hivern i el blau turquesa de la platja d'estiu. De tots els contes il•lustrats, els que fullejaves una vegada i una altra, amb una freqüència que a mi m'exasperava, eren els que tenien tots els blaus a les pàgines. Conta'm les sirenes, em deies.
    I els peixos. Peix, peix, repeties... Per això hem pintat de blau, Maria, per això. El mateix blau de les pintures de dit amb què t'embrutaves la roba.
    I també hi ha la muntanya a la teua nova cambra, filla. Ja no pots observar com volen les papallones com t'agradava fer quan eres petitona. O tal vegada sí que volen encara dins de tu, les papallones de colors. Tal vegada, quan les veus, rius.  

     

  • 5 Jordi Sierra i Fabra Moebius

    –M'està dient que la Chelsey no pot riure perquè no té...?
    –Em temo que sí, senyora.
    La Lori Todd va mirar el seu marit. La veritat anava penetrant lentament en els seus cervells. Però encara era inassimilable.
    –Quedarà bé?
    –No l'entenc.
    –Després de l'operació –va aclarir ella–. Vull dir que si li quedarà una cicatriu o alguna cosa així.–Senyora, la síndrome de Moebius és irreversible, almenys de moment.
    –Què?
    –No es pot operar el que no existeix. No és que estigui atrofiat o deteriorat. És que no té aquest múscul. Operar-la significaria empeltar-li no només un múscul facial, sinó també els seus corresponents nervis i artèries, i això és impossible.
    –Vol dir que...?
    La pregunta va morir per manca d'energia. Es va convertir en un esbufec carregat de dolor.
    –La seva filla no pot riure, senyora Todd, no podrà mai. Ho sento.

     

  • 6 Manuel Baixauli Al taller

    Somric, per a mi.
    –Què més em pots dir –fa–, dels vint anys que ens separen? Hi cap molt, en vint anys.
    Pense en moments de goig intens en el treball, en la vida; pense en la mort del pare, en la malaltia incurable de la mare; i pense, és clar, en la síndrome de Guillain-Barré aguda que vaig sofrir ara fa quatre anys. Què faria ell, si li ho contara? Ho voldria evitar? Només hi ha una manera d'evitar-ho: el suïcidi.
    Hauria d'explicar-li que, en contra del que creu, l'Infern existeix, i que no és com el pinten als retaules del gòtic ni com el descriu el Dant, sinó que adopta formes diverses, imprevisibles. Li diria que, per a ell, l'Infern serà quedar-se, en poques hores i sense saber per què (no ho sabrà mai, i tanta dieta sana i exercici no li hauran servit de res), serà quedar- se, dic, completament paralític, amb tot el cos mort excepte els ulls, les orelles i el cervell, que ho enregistraran tot amb una lucidesa terrible. Carme Riera, Piti Español, Martí Gironell i Sílvia Soler van parlar de la seva contribució al llibre el dia del programa de "La Marató de TV3".  

     

  • 7 Rafael Vallbona L'home discret

    En Job Duran va ser un home discret fins al darrer dia de la seva vida. Va estudiar comerç per entrar de ben jove a treballar en un despatx i així tranquil· litzar la seva mare, que pregava a Déu cada nit perquè el seu fill únic no acabés fet un tarambana com aquells nois que freqüentava els diumenges i amb els quals, quan agafava el tren per anar a la ciutat, li havien dit que saltaven de vagó en vagó tot fugint del revisor per mor de no portar bitllet. A casa en Job tenien prou diners perquè el fill pogués viatjar legalment, però ell no ho feia per no destacar respecte dels col•legues que no en tenien. Uns anys després es va enamorar d'una voluptuosa mulata que cantava cuplets picants en un cabaret, però la va abandonar per casar-se amb una dona eixarreïda i esquerpa del veïnat de qui la seva mare li cantava tot de gràcies que, posteriorment, va descobrir que no tenia.

     

  • 8 Eloi Vila Ràfegues acústiques

    El primer que feia quan passaven les dones era mirar-los el cul. Com jo. Fins i tot en situacions tenses. Com la d'aquell matí, a quarts d'onze, quan ens vam tornar a creuar amb la Maria al carrer del Rec. M'agradava passejar pel Born a l'estiu. Simplement, perquè en aquells carrerons no hi tocava el sol i les estrangeres badaven lleugeres de roba pels aparadors de les botigues més fashion del barri més cool de la ciutat més in. Al meu amic també li agradava. En el seu cas, simplement perquè les estrangeres hi passejaven lleugeres de roba.
    La Maria no era estrangera, tot i que em va confessar que, des de feia un temps, en aquesta ciutat se'n sentia. La vaig conèixer a les darreries d'abril, tres o quatre dies després de Sant Jordi, no ho recordo exactament, també a quarts d'onze del matí, comprant a la fruiteria del carrer del Rec, on els tomàquets i les taronges sempre fan goig, encara que no sigui ni època de tomàquets ni de taronges. Ella en volia de Montserrat, tot i que probablement els portaven de Huelva. Jo, en canvi, necessitava carregar el cistell de taronges per al suc matinal de cada dia. També li vaig mirar el cul, però el que em va enlluernar va ser el seu nas punxegut, els seus grans ulls, de color verd fosc com el de les fulles de morera, i els seus cabells negres tallats à la garçonne, com la Louise Brook a les pel• lícules de cine mut i la Liza Minelli a Cabaret.  

     

  • 9 Màrius Serra NO TÉ NOM

    Té raó, però la força cultural dels noms és terrible. Una cosa que no té nom no existeix plenament. Coneixeu algú que no tingui nom, renom o malnom? Doneu-me una síndrome de nom impronunciable i us muntaré una campanya de suport. Encara que sigui un nom embarbussador, com Solzhenitsyn, Schwarzenegger o Chigrinsky. Noms com Lapiladelgreix o Calaixdesastre no resulten prou atractius.
    Dues gerres més tard, el pare de la nena quieta sense diagnòstic ja em parla com si fóssim en una trobada d'exalumnes. Abans que els nostres voltors emocionals s'acarnissin en els seus objectius vitals, alço el braç per demanar el compte. I és llavors quan arriba una confessió inesperada que mai no oblidaré.
    –Jo el que encara ara no puc suportar –em diu, amb ulls plorosos–, és saber que la meva filla mai no podrà...
    Jugo mentalment a completar la frase, encara a mà alçada: caminar?, parlar?, abraçar-me?
    –...arribar a ser una esportista d'elit.
    Em pregunto si el cambrer, compassiu, ha afegit vodka a la cervesa d'aquest pare plorós d'ulls injectats.
    –Com dius? –li faig repetir.
    I hi torna. Potser la il·lusió òptica que, anys després, em permetrà veure com mon fill bat el rècord mundial dels cent metres llisos prové de la intensa perplexitat que m'envaeix en aquest moment tan animat. –Que sempre havia somiat que la meva filla seria una esportista d'elit.  

     

llibre 2010

El llibre de la Marató - edició 2010

Sensibilitzar a través de la paraula és la proposta del Llibre de La Marató en aquesta tercera edició, una iniciativa altruista que implica diversos autors i empreses, i que, com el disc, contribueix a incrementar la recaptació de La Marató. Entre tots lluitarem per superar les conseqüències del dany medul·lar i cerebral.

Per tercer any consecutiu, el nou llibre de la Marató és de gran qualitat narrativa. Comptem amb la col•laboració dels escriptors Joaquim Carbó, Maite Carranza, Ramon Erra, Jordi Llavina, Empar Moliner, Imma Monsó, Marc Pastor i Antoni Vives. Amb la lectura d'aquests vuit relats de ficció, que desprenen solidaritat, humanitat, emoció i intriga, el lector s'acostarà a les percepcions i vivències dels afectats de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.

Editat per Edicions de La Magrana (RBA Llibres) i per Televisió de Catalunya, el Llibre de La Marató es podrà comprar en llibreries i quioscos-llibreria a partir del 18 de novembre. A més a més, i com a novetat des de l'any passat, el Llibre es pot adquirir també en versió digital a través del portal 36L Books al mateix preu que el volum imprès, 10 euros.

FRAGMENTS

  • 1 Joaquim Carbó La pròrroga

    Vinculat a Cavall Fort des del primer número (1961), forma part del consell de redacció de la revista i desenvolupa una extensa dedicació als llibres per a infants i joves i novel·les per a adults. Històric del col·lectiu Ofèlia Dracs, va coordinar el sector del llibre infantil del Congrés de Cultura Catalana. L'any 2002 va rebre el premi Memorial Jaume Fuster pel conjunt de la seva obra. És autor de La casa sota la sorra, La colla dels deu, Els gossos salvatges i En Felip Marlot.  

     

  • 2 Maite Carranza Tres- cents vuitanta- quatre dies

    Escriptora, guionista i llicenciada en Antropologia. Destaca l'èxit internacional de la trilogia fantàstica La guerra deles bruixes (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi). Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987, Joaquim Ruyra 1989, Edebé Infantil 2002, Protagonista Jove 2006 i Edebé Juvenil 2010.  

     

  • 3 Ramon Erra Aquell rodar magnífic

    Llicenciat en Ciències Polítiques. És coautor, amb Jordi Martí, de la novel·la per a joves Operació gàbies buides. Va debutar en la narrativa curta amb La flor blanca de l'estramoni (2001). Ha escrit el llibre de contes Pólvora del quatre de juliol (2007) i la novel·la Desfent el nus del mocador (2008). La seva darrera novel·la, Escolta, Volòdia!  

     

  • 4 Jordi Llavina Les fulles mortes

    Llicenciat en filologia catalana. Va presentar durant cinc anys el programa de llibres "Fum d'estampa" a Catalunya Cultura, guardonat amb el premi Atlàntida, dins la Nit de l'Edició de l'any 2001. Actualment realitza i presenta el programa de llibres televisiu "L'última troballa", per a Comunicàlia. Ha publicat els relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009), i els de poemes La corda del gronxador (2006, premi Joan Alcover) i Diari d'un setembrista (2007, premis Alfons el Magnànim i Crítica Serra d'Or 2008). Últim nou llibre de poemes, País de vent.  

     

  • 5 Empar Moliner El príncep del lavabo adaptat

    Escriptora. És col·laboradora habitual de diferents mitjans de comunicació, entre els quals l'Avui, TV3 i Catalunya Ràdio. S'inicià com a contista amb l'obra L'ensenyador de pisos que odiava els mims (1999), T'estimo si he begut (2004) guardonat amb la Lletra d'Or 2005 i No hi ha terceres persones (2010) També ha publicat la novel·la Feli, estheticienne (2000), premi Josep Pla i els reculls d'articles Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005) i ¿Desitja guardar els canvis?.  

     

  • 6 Imma Monsó El Favor

    Primera novel·la el 1996, No se sap mai. La versió castellana, Nunca se sabe, va ser guardonada amb el Premi Tigre Juan 1997. Com unes vacances, va obtenir el 1998 el Premi Prudenci Bertrana i també el Premi Cavall Verd. La tercera novel·la, Tot un caràcter (2001). Ha publicat els reculls de contes Millor que no m'ho expliquis (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). El 2006 Un home de paraula va rebre els premis Salambó, Terenci Moix i Maria Àngels Anglada a la millor novel·la en català de l'any. La seva darrera novel·la, Una tempesta (2009).  

     

  • 7 Marc Pastor

    És diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d'Esquadra. Ha publicat les novel·les Montecristo (2007), La mala dona —que va obtenir el Premi Crims de Tinta de Novel·la l'any 2008 i que ha estat traduïda al castellà, l'italià i l'alemany— i L'any de la plaga (2010).  

     

  • 8 Antoni Vives Hotel de Ville

    Economista, polític i escriptor. Actualment és regidor de l'Ajuntament de Barcelona. És autor de Catalunya entre la perplexitat i el somni (2002), El nacionalisme que ve (Premi Octubre d'Assaig 2003), Barcelonies: lletra de batalla per Barcelona (2006) i Per què faig de polític? Carta oberta als meus fills (2007). El 2010 va publicar la seva primera novel·la, El somni de Farringdon Road.  

     

llibre 2011

Llibre de la Marató de TV3

L’estructura del llibre és lleugerament diferent i nova respecte als llibres anteriors. Durant tres anys, hem editat un recull de relats de ficció i no ficció escrits per diferents autors. Aquest any també tindrem relats de ficció, vuit en concret, més un poema per començar i una tira còmica per acabar.

Com a novetat, també tenim un escrit personal i molt íntim d’una mare que parla sobre la pèrdua sobtada del seu fill de 19 anys.

El llibre es podrà trobar a partir del 17 de novembre i, com en els últims dos anys, en paper a totes les llibreries i en format electrònic a la plataforma de distribució i difusió Libranda. Es vendrà al preu únic de 10€.

Aquest any, l’edició del llibre de La Marató és conjunta entre edicions 62 i TV3. L’editor l’any 2012 celebrarà els 50 anys de la fundació de l’editorial i TV3 el desembre del 2011 celebrarà els 20 anys de La Marató. Unim esforços per fer la quarta edició del llibre, que aquest any està dedicada a la Regeneració i trasplantaments d’òrgans i teixits.

FRAGMENTS

  • 1 Joana Martos Cinc vides

    "Un donant pot donar cinquanta-set anys de vida a un trasplantat. Si cinquanta-set anys els multiplico per cinc vides, imagineu-vos els anys que ha regalat el meu fill. I aquelles dues persones que no s’hi veien, ara poden veure els seus, el sol, el blau del cel, tot. El meu fill el va plorar una multitud de persones però ell ha donat cinc multituds de felicitat i d’esperança."

     

    Joana Martos
    Mare d’un noi de disset anys que va morir ara fa dos anys. Va decidir donar tots els òrgans i teixits del seu fill.
     

     

  • 2 Joan Margarit Cançó del donant

    "Cançó del donant
    Separa tant, la música. Però si sents
    aquesta que ara escolto,
    a través d'ella parla la meva soledat.
    El temps, la veritable mare, em bressa
    amb cançons de bressol que sonaran,
    quan ja m'hagi adormit,
    com un eco llunyà a la teva vida.
    No sents el meu agraïment dins teu?
    Perquè la veu del temps és en la música"

     

    Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938)
    Poeta i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estaciò de França (1999), Joana (2002), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Misteriosament feliç (2008) i No era lluny ni difícil (2010). El seu poemari Casa de Misericòrdia ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Poesia de les lletres espanyoles, que concedeix el Ministeri de Cultura, així com amb el Premi Nacional de Cultura, en l’apartat de Literatura, que atorga la Generalitat de Catalunya. També ha estat distingit amb els premis Cavall Verd, de la Crítica Catalana i Rosalía de Castro.
     

     

  • 3 Joan Barril La vida en una llibreta

    "El dia de l'operació, en Bernat es trobava asserenat de cos i d'ànima i això va sorprendre la seva dona i els metges. Podia perdre-ho tot, però la llibreta el salvava. Quan sortís de la taula d'operacions no hi hauria el cervell que havia preparat el doctor Frankenstein, sinó la constància real d'allò que havia viscut. No era un trasplantament el que l'esperava, sinó simplement una nova oportunitat per començar una vida diferent sense nostàlgia."

     

    Joan Barril (Barcelona, 1952)
    Ha publicat articles d’opinió, reportatges i contes a la premsa, tant en català com en castellà. Va ser director del setmanari El Món i ha col·laborat, entre d’altres, als diaris El País, La Vanguardia i El Periódico. De la seva obra literària, cal destacar les novel·les Un submarí a les estovalles, Condició de pare, Parada obligat&ogarve;ria (Premi Ramon Llull 1998), Gairebé una parella, Tots els ports es diuen Helena (Premi Ramon Muntaner 1998 de literatura juvenil), Certes mentides (Premi 23 d’Abril 2002), i Les terres promeses (Premi Sant Joan 2010), traduïdes al castellà, el gallec i el portuguès. Entre d’altres, també és autor dels llibres Sobre l’amor (2007), Sobre la distància (2008) i Sobre els plaers (2009). Més enllà de la paraula escrita, actualment dirigeix i presenta cada vespre a Catalunya Ràdio el programa El Cafè de la República.
     

     

  • 4 Flavià Company Mirall de l’ànima

    "En llegir els noms i cognoms de l'Anna, va saber que la coneixia d'alguna cosa. Va tancar els ulls –la seva millor manera de concentrar-se i recordar, d'alguna cosa li havia de servir haver viscut cec des de la infantesa fins feia pocs anys- i començà a fer una revisió exhaustiva d'una desordenada llista de noms"

     

    Flavia Company (Buenos Aires, 1963)
    Escriptora i traductora. Llicenciada en Filologia Hispànica, imparteix cursos de novel·la i conte. Cultiva diversos gèneres literaris. Ha publicat, entre d’altres, les novel·les Llum de gel (1996), Ni tu, ni jo, ni ningú (1998, premi Documenta 1997), Dame placer (1999), Melalcor (2000), La mitad sombría (2006) i L’illa de l’última veritat (2010). Ha estat traduïda a l’anglès, l’alemany, el francès, el portuguès i el neerlandès. Col·labora a la premsa i ha dirigit i presentat programes de televisió. Polifacètica, té estudis de patrona de vaixell de pesca, ha cursat piano al Conservatori Superior de Música del Liceu i ha participat en la banda d’Amposta la Lira Ampostina tocant el clarinet.
     

     

  • 5 Albert Espinosa Delfino

    "Entrem en una habitació d'un nen de 6 anys. El nen es diu Ian. Està al llit, sembla que estigui adormit. L'Ian és ros i té unes orelles molt grans.
    La càmera lentament passa per la lleixa on té les joguines, veiem que té 5 dofins. Estan molt gastats, són de diferents mides. Cadascun d'ells està molt jugat.

    Delfino, has tornat!! T'estimo!! Saps, Delfino, tant de bo pogués trasplantar també la meva família... Aquesta nit he descobert que ja no tinc pressa per ser gran. Ja no vull ser gran. Et queda genial, l'aleta, et dona pedigrí..."

     

    Albert Espinosa (Barcelona, 1974)
    Enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre i director de teatre i cinema català. És autor del llibre El món groc (2008) i de les novel·les Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo (2010) i Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue’m vine (2011). Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No me pidas que te bese porque te besar´. També és el guionista d’altres pel·lícules com Planta 4a, Tu vida en 65 minutos i Va a ser que nadie es perfecto. En el seu vessant com a actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano. També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d’El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio. Al gener del 2011 s’inicià l’emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, de la qual és guionista.
     

     

  • 6 Eduard Márquez Suite albanesa

    "Mentre l'agulla surt del braç, la pell s'estira un instant. Després torna al seu lloc i apareix un punt vermell. Minúscul. Ja no em fa res mirar-ho.
    Tapo la punxada amb un tros de cotó i m'aixeco de la cadira. L'home de la bata blanca buida la xeringa en un tub de plàstic i hi enganxa una etiqueta amb el meu nom.
    ?Ja pots anar-te'n. Digues-li al següent que passi.
    Surto de la infermeria i, sota l'atenta mirada dels guàrdies que vigilen el tancat dels presoners, enfilo cap al barracó"

     

    Eduard Márquez (Barcelona, 1960)
    Autor de llibres de poesia (La travesía innecesaria i Antes de la nieve), narracions per a nens (Hoax, La maledicció del cavaller Nomormai, Els somnis de l’Aurèlia, L’Aurèlia i el robaombres, Les granotes de la Rita, L’Oriol i el ratolí Pérez, L’Andreu i el mirall de les ganyotes, Una mala idea i els sis episodis de «Les increïbles i superheroiques aventures de la XXL») i reculls de contes (Zugzwang i L’eloqüència del franctirador). Com a novel·lista, ha publicat Cinc nits de febrer (2000), El silenci dels arbres (2003; finalista del Premi Llibreter 2004), La decisió de Brandes (2006; premis Octavi Pellissa 2005, la Crítica Catalana 2006 i Qwerty 2007) i L’últim dia abans de demà (2011).
     

     

  • 7 Sergi Pàmies Fetge amb ronyons

    "Hagman potser no hauria escrit les seves memòries si no li haguessin trasplantat el fetge. La cirrosi l'hauria consumit i probablement hauria acabat com un esperit zombi, compartint aurèoles de cowboy i ressaques amb altres socis del Club dels Petroliers de Dallas (amb diferència, un dels antres més fascinants de l'alcoholisme organitzat). Al llibre, Hagman comparteix els dubtes sobre quina mena de persona deu ser el donant del fetge que el va salvar"

     

    Sergi Pàmies (París, 1960)
    Escriptor, traductor i periodista. Inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T’hauria de caure la cara de vergonya (1986), i Infecció (1987). A continuació publica les novel·les La primera pedra (1990), L’instint (1992; Premi Prudenci Bertrana de novel·la 1993), i Sentimental (1996). Amb La gran novel·la sobre Barcelona (1997; Premi Crítica Serra d’Or 1998), l’autor retorna a la narrativa breu, gènere que continua conreant amb els títols L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), que rep els premis Ciutat de Barcelona 2006, Lletra d’Or 2007 i Setenil 2007, i La bicicleta estàtica (2010). Al mateix temps cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà, i la publicació d’un gran nombre d’articles periodístics en diferents mitjans de comunicació com ara El Temps, El País i La Vanguardia, entre d’altres. Des de fa anys és col·laborador habitual en diferents programes de ràdio i televisió. Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i tamb´ en té de traduïda a l’alemany, l’anglès, el gallec, el grec i l’italià.

     

  • 8 Jordi Puntí Ronyó

    "Amb desgana, com si no s'ho acabés de creure, va obrir el sobre, en va treure un paper doblegat pel mig i va llegir-lo. Era la mateixa lletra impertinent del seu germà. La carta no duia data, ni estava firmada, i només hi havia una frase escrita:
    'Necessitaré un ronyó'."

     

    Jordi Puntí (Manlleu, 1967)
    Ha publicat quatre llibres de narracions: Pell d’armadillo (Premi Crítica Serra d’Or, 1998), Animals tristos (2002), Set dies al vaixell de l’amor (2005), amb dibuixos de Mariscal, i Els castellans (2011). Col·labora al diari El Periódico, Ràdio Barcelona i a la revista L’Avenç. Amb la seva primera novella, Maletes perdudes, s’ha consolidat com un dels escriptors m´s destacats i reconeguts de les lletres catalanes. Els drets de traducció de l’obra ja han estat cedits a quinze llengües i ha obtingut cinc dels premis catalans de més prestigi: Premi Octavi Pellissa a la creació literària (2003), Premi Llibreter 2010, XI Premi Amat-Piniella, Premi Lletra d’Or 2011 i Premi de la Crítica 2011.
     

     

  • 9 Care Santos But not too late

    "Avui t'he canviat la llosa, la culpa, la desfeta, els vint-i-cinc anys, la bomba de dispersió, tot el mal i tot el dolor per un tros de víscera. El doctor diu que aviat podré fer vida normal. Potser ara que la llosa és més lleugera ja no escriuré mai més."

     

    Care Santos (Mataró, 1970)
    És escriptora i crítica literària en llengua castellana i catalana. Va realitzar estudis de Dret i Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona. Comença la seva carrera periodística al Diari de Barcelona, al qual segueixen diversos mitjans. Des que el 1995 es va donar a conèixer amb un primer llibre de relats, ha publicat nombrosos títols. En català, va obtenir el Premi Gran Angular l’any 2000 i el Ramon Muntaner de novel·la juvenil l’any 2006. La seva darrera novel·la publicada ha estat Habitacions tancades (2011). Ha estat traduïda a una dotzena d’idiomes.
     

     

  • 10 Teresa Solana Lliçó d’anatomia

    "Tot va succeir en un obrir i tancar d'ulls.
    Un cotxe —el meu— avançant el conductor tortuga que tenia al davant per una carretera estreta i sinuosa. A l'esquerra, la muntanya de pins negres. A la dreta, l'esmolat penya-segat. A sota, a una distància de vertigen, els esculls coberts d'escuma contra els quals picaven amb suavitat les onades d'un mar tranquil i blau. A l'horitzó, la llum tèbia d'un capvespre d'estiu.
    I la lluna.
    Una lluna en quart minvant que dibuixava contra el cel foscant una fina dalla de plata."

     

    Teresa Solana (Barcelona, 1962)
    Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, on tamb´ va cursar estudis de Filologia Clàssica. La seva activitat professional ha estat centrada en la traducció literària. Ha dirigit la Casa del Traductor a Tarazona, i és autora d’articles i assaigs sobre traducció. El seu debut novellístic, Un crim imperfecte (2006; Premi Brigada 21 de novel·la en català), obre una sèrie d’èxit amb els germans bessons detectius Borja i Eduard, que prossegueixen les novel·les Negres tempestes (2010; Premi Crims de Tinta), i L’hora zen (2011), un cicle traduït a l’italià, l’alemany i l’anglès. Ha escrit també la novel·la Drecera al paradís (2007) i el volum de relats Set casos de sang i fetge (2010).
     

     

  • 11 Juanjo Sáez Arròs covat

     

    Juan José «Juanjo» Sáez Domper (Barcelona, 1972)
    Historietista i il·lustrador. En els seus inicis, va estudiar art, disseny i pintura a lvEscola Massana i va comen&ccedi;ar a col·laborar en fanzines com a dibuixant i il·lustrador. D’aquí va passar a col·laborar per a la revista musical Rockdelux, així com en altres revistes de caràcter cultural i de tendències. Entre d’altres mitjans, ha col·laborat per al suplement «La Luna» d’El Mundo, la revista Qué Leer, o els diaris El Periódico de Catalunya i El País. Alhora que ha conreat una carrera com a historietista, ha realitzat treballs de disseny i publicitaris, i ha aconseguit obrir el seu propi estudi, Familiares de Juanjo Sáez, al barri del Raval. Ha arribat a realitzar treballs per a Nike (amb motiu del Trofeu Comte de Godó) o Estrella Damm. Dins de la seva obra, ha publicat diversos còmics. Les seves primeres obres van ser Dentro del sombrero i Buenos tiempos para la muerte, i més tard l’editorial Mondadori li va publicar Viviendo del cuento (2004), El Arte, conversaciones imaginarias con mi madre (2006) i Yo, otro libro egocéntrico (2010). El 2009, va col·laborar amb el grup Los Planetas en la publicació d’un còmic per al seu disc Principios básicos de astronomía, i va fer la seva primera sèrie de televisió, Arrès covat, que es va emetre al Canal 33 de Televisió de Catalunya i que li va valer un Premi Ondas el 2010. Aquest mateix any va llançar un llibre en català i castellà amb el guió de la seva sèrie, Arròs covat, i va començar a col·laborar per al diari Ara.
     

     

llibre 2012

Llibre de la Marató de TV3

En el Llibre de La Marató d’enguany s’apleguen un conjunt de textos i il·lustracions que tenen com a fil conductor la idea de solidaritat. Cada autor i creador ho ha expressat a la seva manera, a través d’una història, d’una reflexió personal o d’un recurs gràfic.Tots hi han col·laborat generosament i han aportat el talent personal per fer possible aquesta obra conjunta.

Cada text és un univers de sentit, un mirada, una perspectiva sobre la solidaritat. Junts teixeixen una visió que recupera l’expressió més genuïna de solidaritat. La solidaritat no és obra d’un dia, ni es resol en un gest. Tant de bo que aquest llibre sigui un estímul per pensar-la, però, sobretot, per practicar-la.

El Llibre de La Marató, publicat per TV3 i Ara llibres, es podrà trobar a partir del 12 de novembre en paper a totes les llibreries, a centres com Aba­cus i Fnac, i a la Botiga en línia de TVC. També estarà disponible en format electrònic a la plataforma de distribució i difusió Libranda. Es vendrà al preu únic de 10€.

.

.

FRAGMENTS

  • 1 Salvador Espriu He deixat endarrera el sorral i la barca

    "He deixat endarrera el sorral i la barca,
    i la mar grunyia molt apagadament a la meva esquena,
    allunyat gos foll d’un amic malson.
    Camino amb esforç muntanyes amunt
    i avanço per rengles i rengles de flames,
    alimares de benvinguda de la nit.
    Sento enllà una remor que s’atansa,
    lliure galop de cavalls a les prades altes
    que veig verdejar passats els límits del darrer bosc.
    Perquè ja és de dia.
    M’arriba de sobte la claror d’aquest nou dia
    que esdevindrà plenitud del meu somni feliç."

     

    Salvador Espriu
    (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

    És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Celebrem els 100 anys del seu naixement.

     

  • 2 Francesc Torralba La solidaritat més enllà dels tòpics

    "La solidaritat és el vertader antídot a la indiferència i a l’individualisme. És una experiència d’unitat, un lligam invisible que cohesiona els pobles i les nacions. No és un acte que es mou en un únic sentit. Tots necessitem ser ajudats; tots experimentem la necessitat de consol i d’estima. La solidaritat es desenvolupa en diferents direccions i sentits. És l’ajuda mútua, l’intercanvi de béns materials i immaterials, un intercanvi que fa créixer i multiplica exponencialment el potencial que cadascú posseeix individualment. El Tot és més gran que la suma de les parts. La unió de les persones al voltant d’una causa fa possible el que, d’entrada, semblava impossible."

     

    Francesc Torralba (Barcelona, 1967)
    És doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. Actualment és director de la càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull. Ha publicat una cinquantena de llibres  i ha estat  guardonat amb diversos premis d’assaig. La seva obra ha estat traduïda al castellà, al portuguès, al francès, a l’italià i a l’alemany. Col·labora en el programa L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio, i escriu habitualment a l’Avui  i a La Vanguardia. Entre els seus darrers llibres cal destacar L’art de saber escoltar (2007), El sentit de la vida (2008), Planta cara a la mort (2008), Paraules per ser feliç (2009), La llibertat que necessites (2009) i  L’amor que ve de dins (2011).
     

     

  • 3 Albert Om Habitació 133

    "Jo venia d’un hospital on estaves acostumat a dir «t’operarem i veuràs com tot anirà bé». Doncs el primer dia que vaig començar a treballar aquí, entro en una habitació i una noia jove em diu: «M’estic morint o què?». No vaig saber què respondre. Però no vaig marxar, em vaig quedar allà amb ella i crec que això és el que li va agradar. Saber que l’acompanyaria en aquell viatge. Aquí et sents molt útil, molt a prop de la persona."

     

    Albert Om (Taradell, 1966)
    És periodista, empresari, presentador, director de programes de ràdio i televisió catalana. Llicenciat en Ciències de la Informació, ha participat en programes com Malalts de Tele i Set de nit, de Toni Soler, i ha dirigit programes com El club i El convidat. Amb aquest últim va ser guardonat amb un premi Ondas l’any 2011. També ha publicat alguns llibres, com El nom del Porc, amb el qual va aconseguir el Premi Pere Quart d'humor i sàtira, Els veïns de dalt o Rebotiga d'il·lustres, del qual és coautor amb Toni Coromina. Des del 2010 és també conseller assessor del diari Ara.
     

     

  • 4 Josep M. Fonalleras Una tarda de llum verdosa

    "Vaig pensar aleshores, i encara ho penso, que la decisió de la Dolors, tan radical, em parlava d’un cos amb la fredor amb què la van mirar, mesos després, els joves que van aprendre amb ella i la van manipular; i que la decisió de la tia Maria, i les galetes i la llum dels finestrals i aquella taula amb els tapets i les flors i l’oració del meu pare, em parlaven d’una altra cosa. Una cosa dita a cau d’orella, amable, no gens postissa, antiga, escrita amb la lletra humil amb què la tia Maria va omplir aquella llibreta d’instruccions que s’assemblava tant a una llista d’anar a comprar."

     

    Josep M. Fonalleras (Girona, 1959)
    És escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l'administració pública i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot en mitjans com La Vanguardia, l'Avui o El Punt. També ha col·laborat amb Catalunya Ràdio. Alguns dels seus escrits es recullen en els llibres Interior de balena (1991) o Itinerari recomanat (2003). A més, ha publicat diversos llibres com ara El rei del mambo (1985), Botxenski i companyia (1988) o Avaria (1990). El 2003 va reunir bona part dels seus relats en el llibre Llarga vista. Actualment és soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
     

     

  • 5 Andreu BuenafuenteLa solidaritat

     

    Andreu Buenafuente (Reus, 1965)
    És humorista, presentador i productor. Es va iniciar en la secció esportiva de Ràdio Popular de Reus als disset anys. Més tard va dirigir els seus propis programes juntament amb la seva productora audiovisual “El Terrat”. Ha treballat en programes per a TV3, com ara La cosa nostra i Una altra cosa, que van tenir un gran èxit entre els anys 1999 i 2004. Més tard va ser contractat per la cadena de televisió Antena 3 i posteriorment per la cadena La Sexta.Actualment escriu a diversos diaris, com El País, La Vanguardia, Nou Diari, Sport i Diari de Tarragona. També és autor de catorze llibres, en la majoria dels quals recull opinions, anècdotes i monòlegs propis.
     

     

  • 6 Blanca Busquets Olor d’àngel

    "De vegades em demano com és que abans no havia caigut en això, com és que abans ni m’havia passat pel cap que un pessic del que jo tinc pot ser un gra de sorra per ajudar a construir una muntanya màgica que ens pot salvar la vida.”
    (...)
    “Em vaig quedar amb la boca oberta i vaig notar una alegria que em tirava coll amunt i que m’embolcallava tot. Ja sé que és impossible, però ahir vaig voler pensar que aquell àngel l’havia salvat jo. I ara diré una cosa que potser també sembla impossible, però puc jurar que va anar així: quan ella era uns metres més enllà, es va girar, em va somriure i em va saludar amb la mà"

     

    Blanca Busquets (Barcelona, 1961)
    És escriptora i periodista. Ha publicat les novel·les Presó de neu (2003), El jersei (2007), A saber dónde está el cielo (2009).Va guanyar el premi Llibreter 2011. Com a periodista treballa a l’emissora de Catalunya Ràdio des de l’any 1986, on ha fet diversos programes. També ha treballat com a redactora a Televisió de Catalunya durant set anys. Actualment és sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
     

     

  • 7 Salvador MacipLa història d’en Max

    "Els metges que investiguem i estem lluny dels pacients, del factor humà, correm el perill de perdre de vista aquesta perspectiva. Per això haver conegut en Max m’ha ajudat a recordar per quina raó inverteixo una bona part del meu temps a mirar la vida a través d’un microscopi."

     

    Salvador Macip (Blanes, 1970)
    És doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona, investigador i escriptor. El 1998 es va traslladar a Nova York per estudiar les bases moleculars del càncer a l'Hospital Mount Sinai. Des del 2008 continua aquesta recerca a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on dirigeix el Grup de Mecanismes de Mort Cel·lular i és professor del departament de Bioquímica. Ha publicat cinc novel·les, tres llibres per a nens, un recull de contes i un mètode per aprendre anglès. Cal destacar el títol Què és el càncer (2012) Entre altres premis literaris, ha guanyat el Joaquim Ruyra (2010) i el Carlemany (2012). En el camp de la divulgació científica, és autor d’Immortals, sans i perfectes (2008) i Les grans epidèmies modernes (2010), porta la secció de ciència del programa Via Lliure de RAC1 i escriu mensualment sobre aquest tema a El Periódico i al diari ARA.
     

     

  • 8 Toni BatlloriMalson insolidari

     

    Toni Batllori (Barcelona 1951)
    És humorista gràfic. Ha publicat les seves vinyetes en diaris com l’Avui i El País i ha col·laborat en diverses revistes, entre les quals El Jueves. Actualment treballa a la secció de política de La Vanguardia amb la seva vinyeta còmica diària de “Ninots”. L’any 2007 va rebre el premi Ciutat de Barcelona de Comunicació. A més de ser dibuixant, també es dedica a l’escultura, la fotografia i la pintura.
     

     

  • 9 Carles Capdevila Emprenedors contra emprenyadors

    "Per sort, aquest país és ple d’aficionats i organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d’alegria. Sovint s’organitzen per una causa justa o contra una malaltia injusta. Serien les persones amb més motius per estar queixoses i són les més generoses. Es revolten amb un somriure."

     

    Carles Capdevila (Els Hostalets de Balenyà, 1965)
    És llicenciat en Filosofia i periodista. Ha estat articulista d’opinió dels diaris Avui, El Periódico i El 9 Nou (1995-2010), corresponsal a Nova York del diari Sport (1992-1994) i cap de la secció de Societat del diari Avui (1989-90). Ha col·laborat als programes El Club i Divendres, de TV3. És el creador, director i productor executiu d’APM (TV3) des del 2004 fins a l’actualitat. Ha publicat diversos llibres, com ara Nova York a la catalana (1996), Criatura i companyia (Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira 1999), Vull ser famós (2002) i Alguna Pregunta Més: Antologia de 10 anys de disbarats (2004). Com a membre del col·lectiu literari Germans Miranda, ha escrit contes a El Barça o la vida, Tocats d’amor i Adéu, Pujol. Actualment és director del diari Ara.
     

     

  • 10 Sebastià Alzamora Chirivel, 18 km

    "En Pau va decidir tallar el despropòsit.
    —Antonio, abans no m’ha dit què fa la Lola —el to li va sortir insidiós.
    El vell va callar novament. En Pau el va mirar pel retrovisor i va veure que acotava el cap.
    En Pere va escampar la vista a través de la finestra del cotxe i es va fixar en la lluna damunt el castell de Vélez. Li va semblar que era minvant, però mai no n’estava segur."

     

    Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972)
    És escriptor, crític literari i gestor cultural. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears (1995), compagina la creació literària amb tasques acadèmiques i de gestió cultural. Es va donar a conèixer amb el poemari Rafel (1994). Posteriorment ha publicat, entre d'altres, Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001) i El benestar (2003). Part de la seva obra poètica ha estat aplegada en antologies conjuntes, com per exemple Imparables (2004). Com a narrador és autor de L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002) i La pell i la princesa (2005). Ha escrit també l'assaig Gabriel Janer Manila: L'escriptura del foc (1998) i ha participat amb relats breus en diversos volums col·lectius. Actualment és Soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
     

     

  • 11 Maria Barbal Com si al davant hi tinguessis un mirall

    "I, potser, l’únic que he tret en clar del que, en principi, era confús és que en la solidaritat, no s’ocupa sempre el mateix cantó: qui la practica i qui la rep s’intercanvien els papers segons les circumstàncies. Que un dia tu ets el feble idesprés potser ets el fort, o a la inversa. I això sí que ho explica la pel·lícula, que l’amistat sorgeix de manera natural; quan deixes la por de banda i mires l’altre com si davant teu hi tinguessis un mirall."

     

    Maria Barbal (Tremp, 1949)
    És novel·lista i professora de Secundària. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Entre els seus primers llibres cal destacar Perdra de tartera (1985), novel·la que va tenir molt bona acollida per part de públic i lectors. Després va publicar els reculls de contes La mort de Teresa (1986) i Ulleres de Sol (1994), així com les novel·les Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992). Més endavant va publicar novel·les, com Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003), País íntim (2005) i Emma (2008). Ha guanyat els premis de la Crítica Nacional de Literatura i el de Serra d'Or. Actualment és sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
     

     

  • 12 Forges Ciudades solidarias

     

    Antonio Fraguas "Forges" (Madrid 1972)
    És humorista gràfic. La seva obra ocupa un lloc molt important en la crítica social espanyola. El seu punt fort és la visió crítica de les situacions de la vida quotidiana. És creador d’una extensa iconografia de personatges i situacions còmiques que reflecteixen la idiosincràsia i la sociologia de l’Espanya contemporània. Va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball l’any 2007. Més tard va rebre el Premi Llegenda per la seva defensa constant de la lectura i dels llibres a través dels seus dibuixos. L’any 2011 el Consell de Ministres del govern d’Espanya li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.

     

  • 13 Àlex Rovira Cap pessimista no ha descobert mai el secret de les estrelles

    "Molts esclavatges s’esvaeixen davant la nuesa a la qual ens sotmet la mort propera, inesperada o la seva amenaça. No és resignació. Tampoc no és abandonament. La puntada de peu rebuda ens pot despertar de cop i volta."

     

    Àlex Rovira (Barcelona, 1969)
    És emprenedor, escriptor, economista, conferenciant internacional i consultor espanyol. És llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE, on dirigeix seminaris sobre Innovació, Gestió del Canvi, Gestió del Talent, Gestió de Persones i Pensament Creatiu per a l’alta direcció d’empreses i ONG. També col·labora amb altres institucions d’alt prestigi acadèmic. És un dels escriptors espanyols de més prestigi internacional, amb més de cinc milions de còpies venudes dels seus diferents llibres, algun dels quals ha estat número 1 en vendes a Espanya. Entre els seus títols cal destacar: La Bona Sort (2006), La Brúixola Interior (2003), Els Set Poders (2006), El Laberint de la Felicitat (2007), Les Paraules que Curen (2008), La Bona Vida (2008), L’última resposta (2009), El Beneficio (2010), La Bona Crisi (2010) i Un cor ple d’estrelles (2010). Escriu i col·labora amb mitjans de comunicació espanyols i estrangers, com ara “El País Semanal”, Cadena Ser, Catalunya Ràdio i la revista japonesa de psicologia “Psiko”.
     

     

llibre 2012

Llibre de la Marató de TV3

El llibre de la Marató forma part del projecte solidari impulsat per Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 per obtenir recursos per a la investigació científica en el tractament de determinades malalties; concretament, l'edició d'enguany se centra en les neurodegeneratives, entre les quals l'Alzheimer, el Parkinson, l'esclerosi múltiple i l'esclerosi lateral amiotròfica. Setze autors de prestigi hi participen amb textos i il·lustracions que, allunyant-se del dramatisme, transmeten sempre missatges positius. Partint del rigor i el respecte, l'obra pretén difondre els valors de la tendresa, la solidaritat i el respecte tant als malalts com a les persones que en tenen cura i, alhora, vol fer somriure el lector, perquè l'actitud positiva i fins i tot el sentit de l'humor són els recursos que més ajuden els afectats i les famílies a tirar endavant.
El llibre de La Marató, publicat per TV3 i Viena Edicions, es pot trobar en paper a totes les llibreries i a la Botiga en línia de TVC. També estarà disponible en format electrònic a Edi.cat. Es vendrà al preu únic de 10 €.

.

.

FRAGMENTS

  • 1 Miquel Martí i Pol Vull somiar el demà

    "Vull somiar el demà
    sense la nosa ni el pes
    d'un vent caduc
    que entela els ulls
    i els lleva força i delit per lluitar.
    Tot el que m'heu donat
    és un espai de foscor
    i el meu anhel
    és clar i encès
    com el desig que m'empeny a cantar.
    No em vull negar
    a cap demà
    per una almoina
    de llum del passat.
    Crec en qui creu en mi
    i en la promesa d'un temps
    tan lluminós
    com els colors
    que dibuixen l'arc que em tensa
    tant el temps com l'esperança.
    No vull cantar i fugir,
    sóc el que sóc, i la por
    mai no em farà
    recular un pas
    perquè amb les mans em vaig fent el destí.
    L'arbre del meu desig
    creix allunyat dels horrors
    i estimo tant
    el seu fullam
    que la seva ombra m'acull dia i nit.
    Cap vell encís
    no m'és precís
    per fer que vibrin
    els llavis i els dits.
    Vull compartir el recer
    dels anys que tinc davant meu
    amb gent de pau
    vora del mar
    perquè em gronxi tots els somnis
    i em mantingui sempre el cor viu.
    Cap vent no estimaré
    com el gran vent que m'empeny
    vers l'horitzó
    ple de claror
    que jo mateix amb esforç traçaré.
    Pobres atribolats
    plens de desfici i d'«estrés»,
    on anireu quan arribeu
    al trist enlloc que entre tots heu creat.
    Canto i cantant
    vaig caminant,
    que amb la cançó
    sempre miro endavant.
    Vull somiar
    el meu demà
    ple de la força
    i el goig d'estimar. "

     

    Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003)
    Als catorze anys entrà a treballar d'escrivent en una fàbrica, fins que l'esclerosi múltiple li ho impedí, el 1972. Va publicar uns trenta-cinc títols de poesia, entre els quals destaquen El poble, La fàbrica, Vint-i-set poemes en tres temps, Estimada Marta, Suite de Parlava i Llibre de les solituds; un volum de contes, dos de memòries i un recull d'algunes de les seves col·laboracions periodístiques, i va traduir vint-i-un llibres. Formà part, des de la seva fundació, del consell de redacció de la revista Reduccions. Entre molts altres premis va rebre la Creu de Sant Jordi (1983) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991).

     

  • 2 Albert Solé Duel de memòries

    "O sigui que aquest era el gran misteri, penso, mentre miro la desena escassa de fotos d'ell que hi ha dins d'un sobre. Té una mirada lluminosa i un posat d'home d'acció. Duu una caçadora de pell a l'estil dels pilots de combat de la guerra. No reconec trets de la meva pròpia fesomia en aquella expressió dura. Necessito esbrinar què se'n va fer exactament, d'aquell home, però això suposa negociar amb la memòria tan incerta com imprecisa de l'àvia. Segurament necessitaré l'ajut dels membres del grup de la figuera i, sobretot, de l'Agustina, que sembla tenir un efecte estimulant sobre la màquina dels records de l'àvia."

     

    Albert Solé (Bucarest, 1962)
    És periodista i cineasta. Va treballar com a reporter a TVE i TV3 abans de fer el salt a la direcció de documentals, el 2002. Actualment produeix i dirigeix projectes audiovisuals des de la productora Minimal Films. Entre les seves pel·lícules destaca Bucarest, la memoria perduda, guardonada amb nombrosos premis, en què explica la malaltia d'Alzheimer que va patir el seu pare, l'exministre i redactor de la Constitució espanyola Jordi Solé Tura. És també autor dels documentals Al final de l'escapada, El somni de l'aigua o el més recent Els records glaçats (2013). Ha rebut, entre altres guardons, el premi Goya, el Gaudí i la Biznaga del Festival de Màlaga, a més de diversos reconeixements internacionals. És també promotor i president del jurat dels premis Solé Tura per a cinema sobre malalties del cervell.

     

  • 3 José Antonio Fortuny Els altres

    "Des d'aleshores vaig sentir com la separació amb els altres s'accelerava. Ens bifurcàvem, la bretxa que ens separava esdevenia cada dia més inquietant. No m'entenien o em malinterpretaven. El codi de comunicació no funcionava. Per tal de fer-me entendre millor, em vaig posar a estudiar idiomes. Com que tenia la sensació que no em veien, vaig començar a vestir-me amb colors cridaners. De vermell de cap a peus, preferentment."

     

    José Antonio Fortuny (Maó, 1972)
    Des de petit es va veure afectat per una greu malaltia neuromuscular que progressivament ha anat paralitzant-li tot el cos. La curiositat i el sentit de l'humor han estat les seves millors armes en aquest combat diari; escriure, la millor eina per mantenir-se mentalment en forma i comunicar-se amb els altres. Malgrat tot, tracta de no perdre la fe en l'ésser humà. La seva odissea vital va quedar reflectida en el seu primer llibre, Diálogos con Áxel (2003), que va ser un èxit editorial i es va publicar també a Círculo de Lectores. Recentment, ha sorprès amb una novel·la molt diferent, la sàtira social Alehop (2012).

     

  • 4 Sònia Moll Achillea millefolium

    "Acabaves de patir un desengany amorós i t'amagaves al lavabo de l'escola per plorar entre classe i classe. El pare et va conèixer una tarda de maig, a la plaça de Viña del Mar on esperaves el bus per tornar a casa. Duies un vestit estampat de flors vermelles i una carpeta amb treballs dels alumnes sota el braç. Pensaves que mai a la vida no tornaries a estar tan trista. Aquell noi prim i nerviüt et va consolar amb poca traça. El mocador que es va treure de la butxaca era net però desgastat, i feia olor de lleixiu. Li tremolaven una mica les mans i es tocava tota l'estona les ulleres de pasta gruixuda. Però va aconseguir que somriguessis, i et va semblar buen mozo. «¿Puedo volver a verla?»
    Ell vivia a Santiago, tu a Valparaíso. Us vèieu cada quinze dies. «La distancia es como el aire, que apaga el fuego chico y aviva el grande.» Us escrivíeu. Teníeu una llibreta que us anàveu passant cada cop que us retrobàveu. Vas començar tu, escrivint-hi cartes gairebé diàries que mai no tiraries a la bústia. Al cap de quinze dies, quan el tornaves a veure, li donaves la llibreta i ell se l'enduia els quinze dies següents. Llegia totes les cartes que li havies anat escrivint, i te n'escrivia ell a continuació, tots els dies que durava l'absència. En la trobada següent, la llibreta tornava a les teves mans. Tenies la lletra grossa, arrodonida, ben lligada. La del pare era menuda, estiregassada, nerviosa. De seminarista."

     

    Sònia Moll (Barcelona, 1974)
    És llicenciada en Filologia Catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005, a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versalia (Sabadell), a l'antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (2011) i a l'antologia Donzelles de l'any 2000 (Editorial Mediterrània, 2013). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès. Amb Non si male nunc (2008), el seu primer llibre de poemes, publicat per Viena Edicions, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va rebre el Premi de Narrativa 25 d'Abril de Benissa per l'obra Creixen malgrat tot les tulipes, que ha editat també Viena Edicions i ha tingut molt bona acollida del públic i de la crítica.

     

  • 5 Paco Roca Arrugues

     

    Paco Roca (València, 1969)
    És un versàtil autor de còmic i il·lustrador. Molt aviat va començar a compaginar les feines de publicitat i premsa amb el còmic. Entre la desena d'obres que ha publicat destaquen El Faro, Arrugues —Premi Nacional del Còmic 2008—, Las calles de arena, Emotional World Tour, L'hivern del dibuixant (premi al millor guió i a la millor obra al Saló del Còmic de Barcelona 2011) i Memorias de un hombre en pijama. Després d'il·lustrar La metamorfosis, de Franz Kafka, l'any 2012 va donar forma definitiva a la seva obra El juego lúgubre i va guanyar el Goya al millor guió per l'adaptació al cinema d'Arrugues. Des del juny del 2012 escriu i dibuixa un nou còmic, Los surcos del azar, que aspira a veure la llum el Nadal del 2013.

     

  • 6 Núria Esponella Memòria de carbassa

    "Recorda bé el dia que la seva mare no va saber tornar a la casa familiar: havia agafat el tren en direcció a Figueres i va baixar en una estació que no tocava. Poc després, van començar els episodis d'oblit i les reiteracions es van anar fent constants. Al cap de pocs mesos, li havien fet les proves de detecció a l'hospital. Poma, cullera, bicicleta. Tenien els resultats del TAC, i el diagnòstic que els va donar la doctora no era gens favorable. A partir de llavors va començar un temps difícil per a totes dues. Sobretot per a la Joana, que no entenia res. Va passar de la incomprensió a la còlera, de la còlera al dolor, del dolor a l'acceptació. Finalment, així ho creu, va canviar la manera de veure- ho tot, el dia que el seu fill la va trobar plorant a l'habitació. Se sentia angoixada i trista, i van parlar més de dues hores."

     

    Núria Esponellà (Celrà, 1959)
    És escriptora i professora. Es va iniciar en la poesia (Un vent, una mar, 1994; La mirada de la gavina, Premi Goleta i Bergantí, 2002). Ha publicat novel·les com ara Gran Cafe (1998), El mateix vell amor (Premi Ciutat de Badalona 2000), Sunitha, historia d'una nena apadrinada (2003), La travessia (IV Premi Columna 2005), Rere els murs (Premi de novel·la històrica Nèstor Luján 2009) i Una dona d'aigua (Finalista al Premi Prudenci Bertrana 2012). Ha novel·lat la sèrie televisiva Temps de silenci i té llibres de narrativa breu: Petits grans plaers (2006) i Un any al camp (2007). Premi de Periodisme Bonmatí (2004), ha col·laborat amb Catalunya Ràdio i La Vanguardia. Actualment col·labora a RAC1 i a El Punt Avui.

     

  • 7 Maria Carme Roca La veritat amagada

    "Ai, Senyor, i ella que pensava que encara ho controlava!
    Feia temps que convivia amb el Parkinson i des que havia nascut en Martí que s'havia agreujat. I encara sort que no li afectava gaire la mobilitat, però el que ja no controlava eren els tremolors i els moviments compulsius de la cara. El nen li ho va dir amb una naturalitat aclaparadora:
    —Per què sempre dius que no, iaia?
    I li va agafar la cara amb les dues manetes per comprovar-ne el moviment.
    La dolçor de la criatura la va desarmar i es va acabar fent un tip de riure. I li agradava allò de «iaia no-no». I des de llavors que en Martí l'anomenava així."

     

    Maria Carme Roca (Barcelona, 1955)
    Historiadora i filòloga, es dedica professionalment a l'escriptura des de l'any 1997. Des d'aleshores ha publicat més de quaranta llibres, tant de literatura infantil i juvenil com destinats al públic adult. Autora de narrativa, conrea la novel·la, el conte, el relat i l'assaig. En el decurs de la seva trajectòria ha obtingut diversos premis literaris, com el Lola Anglada de contes pel recull On s'amaga la por (2002), el Barcanova de literatura infantil i juvenil per Akanuu, l'arquer persa (2005), el Nèstor Luján de novel·la històrica per Intrigues de palau (2006), el Bancaixa de narrativa juvenil per Qui és el de la foto? (2009) i el Joaquim Ruyra de novel·la juvenil per Katálepsis (2012).

     

  • 8 Stephen Hawking Viure amb esclerosi lateral amiotròfica (ELA)

    "Molt sovint em pregunten: "Què en pensa, del fet de tenir ELA". La resposta és: no gran cosa. Intento dur una vida normal com puc, i no pensar en el meu estat de salut ni doldre'm de les coses que em priva de fer, que no són tantes.
    He viscut pràcticament tota la meva vida adulta amb una malaltia neuromotora. Tanmateix, això no m'ha privat de tenir una família molt atractiva ni de l'èxit en la feina. Això ha estat gràcies a l'ajut que he rebut de la Jane, dels meus fills i de moltes altres persones i entitats. He tingut la sort que la malaltia hagi avançat més a poc a poc que no és habitual.
    Això demostra que no s'ha de perdre l'esperança. "

     

    Stephen Hawking (Oxford, Regne Unit, 1942)
    Va ocupar durant trenta anys la càtedra Lucasian de Matemàtiques de la Universitat de Cambridge. És fundador del Centre de Cosmologia Teòrica i director de recerca del departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica de la mateixa universitat. Ha estat mereixedor de més de dotze títols honorífics i de diversos premis. És membre de la Royal Society i de l'Acadèmia Nacional de la Ciència dels EUA. Ha publicat nombrosos llibres, entre els quals els best-sellers Breu historia del temps (1988), L'univers en una closca de nou (2001) i El gran disseny (2010), i ha contribuït en tots els camps de la física gravitacional. El setembre del 2013 es va publicar la seva autobiografia, My Brief History, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula Hawking. Als vint-i-un anys li van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

     

  • 9 Robert Saladrigas L'encàrrec

    "La Clara Periu no dubta a afirmar que l'únic benefici que li ha reportat la malaltia són els somnis fantàstics. La doctora Chazarenc nega que una cosa tingui relació amb l'altra, però la Clara argumenta que en el seu cas els malsons tètrics que solien anguniejar-la s'han convertit en històries meravelloses d'un món igualitari, habitat per persones del món real que si més no durant llargues estones tenen la virtut de captivar-la. Això sí, però: tan bon punt es lleva se li esborren de la ment. Aquesta és la raó per la qual no ha aconseguit traslladar-ne cap a l'ordinador, com si no haguessin deixat petjades en la seva ment un cop recuperada la consciència."

     

    Robert Saladrigas (Barcelona, 1940)
    Educat en una escola laica, va fer estudis d'Economia i posteriorment es va dedicar al periodisme a El Correo Catalán, Tele-exprés, La Vanguardia, Tele-estel i Destino. Entre el 1978 i el 1984 va col·laborar al circuit català de TVE, on va dirigir els programes Signes i Veus i formes. Va escriure els guions televisius de Cambres barrades (TVE, 1979) i de la sèrie de tretze contes Histories de cara i creu (TVC, 1985). Per la seva obra narrativa ha rebut els premis Víctor Català, Sant Jordi, Carlemany, Josep Pla i el premi de la Crítica. Des del 1970 escriu a La Vanguardia, on va fundar la secció de Cultura i va dirigir el suplement Libros (1981-1993). Actualment hi escriu sobre literatura estrangera a Cultura/s.

     

  • 10 FER La Marató de TV3

     

    Fer (Josep Antoni Fernández i Fernández) (Mansilla de las Mulas, Lleó, 1949)
    La seva família es va traslladar a Mollet del Vallès des de Lleó quan ell tenia quatre anys. Llicenciat en Història, va fer de professor. Va començar a dibuixar a la revista Mata Ratos, a En Patufet, Oriflama i al diari La Prensa. Fou director de les revistes humorístiques El Papus i El Jueves, i substituí Cesc com a dibuixant de la vinyeta diària al diari Avui. Ha editat diversos llibres de ninots i n'ha il·lustrat d'altres, a més de força àlbums d'historietes amb els seus personatges del «Puti club» i de les «Històries Fermoses». És el principal impulsor del Premi Internacional d'Humor Gat Perich, guardó que rebé el 2005. L'any 1996 va rebre el premi Ivà al millor historietista.

     

  • 11 Ignasi Riera Paraula de Fàtima

    "Abans d'embrancar-me en les giragonses de la història, recapitulem: em dic Fàtima, sóc del color de les olives que tan bé saben conservar a Formentera, vaig arribar a Barcelona el març de 1993, el de la caravana solidària amb el meu poble, que va arrossegar fins a Tinduf i els camps de refugiats de la meva gent més de noranta vehicles de tota «l'estesa pell de brau». Com tants dels meus, tenia mal d'ulls, als meus dotze anys. I no era pas filla de tuareg, sinó d'un dels meus, expulsats de la seva pàtria per la Marxa Verda marroquina de l'any 1976: un soldat malparit a les ordres del rei del Marroc, Hassan II, el va matar quan el pare lluitava, encara uns quants anys després, a la guerra del desert, en aquell front de més de mil quilòmetres: com de Girona a Cadis."

     

    Ignasi Riera (Barcelona, 1940)
    És tècnic editorial i escriptor. Va ser regidor quinze anys a l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, i diputat dotze anys al Parlament de Catalunya, amb el PSUC i ICV. Ha estat col·laborador de diferents mitjans de comunicació: TV2, TV3, Catalunya Ràdio, Rac1, SER, RNE i R4; Diari de Barcelona, Avui, Treball, Arreu, Serra d'Or, El País, La Vanguardia i El Periódico. Actualment participa a l'Avui i al programa de RNE No es un día cualquiera. És autor de cinquanta-sis llibres publicats. Destaquen: Els catalans de Franco, Les set vides del gat Giovanni, El pacte de Formentera, Lluís Llach: «Companys, no és aixo», El meu oncle Pere Quart, El llibre d'hores del ben menjar i Jordi Pujol: llums i ombres. El més recent és Que també l'esperança fatiga. Vida i obra de Ramon Comas i Maduell (2013).

     

  • 12 Dolors Borau Al replà

    "El semàfor és ben vermell i sembla que no vulgui tornar-se mai verd, però jo seguiré dissimulant. Ja està, finalment canvia, però com n'és d'ampla, la Diagonal! Vinga, va, que ja falten menys carrils per acabar aquesta travessia. De vegades em fa ràbia haver perdut l'agilitat. Ai, no! Torno a estar en aquella maleïda situació tan compromesa. Un bar. Necessito un bar, que serà la meva salvació."

     

    Dolors Borau (Barcelona, 1963)
    Diplomada en Dietètica i Nutrició, fa formació i divulgació en aquest àmbit i regenta, a Barcelona, una botiga d'alimentació saludable i cultura. Ha publicat la guia Informació i consells per promoure l'alimentació saludable en les persones grans, el llibre de relats Taula reservada (2006), la novel·la Com una pedra (2009, Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler) i, amb Oriol Izquierdo, el llibre infantil Una festa sobre rodes (2010). Té en preparació el llibre Olors, sabors, colors, textures i acompanyament en les dietes per a criatures i adults en tractament oncologic i una nova novel·la, Els dies robats. L'any 2004 va tenir el primer brot d'esclerosi múltiple.

     

  • 13 Sebastià Serrano La cuidadora que estimava les metàfores

    "Cada dimarts a la mateixa hora continuaren les converses, la formació, la col·laboració en tasques relacionades amb el fet de donar valor als mil i un detalls que defineixen l'art de cuidar, des de la delicadesa del tacte en donar un got d'aigua o col·locar la gibrella a la pacient, fins a posar tota l'atenció, la motivació i l'empatia en l'activitat comunicativa entre la cuidadora i la pacient."

     

    Sebastià Serrano (Bellvís, Pla d'Urgell, 1944)
    És catedràtic de Lingüística a la Universitat de Barcelona. Ha publicat una trentena de llibres, els més recents dels quals són L'actitud positiva (2012) i De l'amor, la mentida i la persuasió (2013). Ha impartit cursos o conferències en universitats d'arreu del món: Berkeley (Califòrnia), Buenos Aires, Estocolm, Vancouver, Roma, Sant Petersburg, Lió, París, Autònoma de Mèxic, Madrid, Salamanca, Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra, etc. Per la seva obra ha obtingut diversos premis, entre els quals destaquen l'Anagrama d'Assaig, el Joan Fuster, el Prat de la Riba, l'Enciclopèdia Catalana o el Ramon Llull, entre d'altres. L'any 2003 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

     

  • 14 Pep Coll Ni jugador suplent ni estrella de l'equip

    "En lloc del Núñez, ha vingut el Bertran. Al matí, ell ha sigut el més puntual d'arribar. Us en recordeu, que només jugava de suplent? Doncs, avui, el Bertran...
    —Ha hagut de jugar lesionat —posa cullerada el Teixidó.
    L'ocurrència aixeca riallades i a mi em va bé per encarrilar el final del discurset:
    —Però és que no ho està gens, de lesionat, només ho sembla. En realitat ell és el que està més en forma de tots nosaltres. Gràcies a tu hem guanyat el partit per golejada. Avui has sigut la gran estrella de l'equip. Proposo, doncs, que siguis tu l'organitzador de la propera trobada."

     

    Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949)
    Va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona i ha treballat de professor de Literatura catalana al llarg de més de trenta anys. Com a escriptor ha conreat diversos gèneres narratius, com ara el recull de llegendes i narracions populars (Muntanyes maleides, 1993; Llegendes d'arreu de Catalunya, 2012), obres de literatura juvenil (Que farem, que direm?, 1992; L'habitació de ma germana, 2008) i, sobretot, novel·les: La mula vella, 1989; El segle de la llum, 1997; L'abominable crim de l'Alsina Graells, 1999; El salvatge dels Pirineus (Premi Sant Joan 2005); Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), i Dos taüts negres i dos de blancs, publicada a la tardor del 2013.

     

  • 15 Olga Xirinacs L'estiu de les mares

    "La Mercè és una dona no gaire alta, de cara rodona i ulls grisos sempre atents. Porta el cabell tallat curt, del color de l'herba madura. Abans de casar-se havia acompanyat malalts i tenia experiència de casos com el de la Carme. De com, a mesura que el cervell perdia relació amb el món que el voltava, s'anava fent un lloc on, per compensació, vivia la vida on s'havia trobat emparada, protegida i sense preocupacions fortes. Aquest món solia ser el de la infantesa; allà hi havia joguines, cançons, altra gent estimada i que l'estimaven, i que els acompanyants potser ni coneixien. Segurament havia rebutjat la pena i se sentia protegida. Hi ha èpoques a la vida que ens sentim protegits, altres que som nosaltres qui protegim i, finalment, arriba el sentir-se indefens, amb el temor que comporta."

     

    Olga Xirinacs (Tarragona, 1936)
    Va néixer i viu a la casa davant del mar, a Tarragona. També escriu a Mont-ral (Alt Camp, Serra de Prades). És professora de piano. Ha publicat més de seixanta llibres: poesia, narrativa, novel·la i viatges. Té editats tres-cents contes per a adults i infants. Ha obtingut els premis més importants de la literatura catalana: Sant Jordi, Carles Riba, Premi de la Crítica (dues vegades), Sant Joan, Ciutat de Palma, Josep Pla i Sèrie Negra (de Planeta), entre d'altres. És Mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de Barcelona, Creu de Sant Jordi i Medalla de Plata de la Ciutat de Tarragona. Col·labora amb músics i artistes plàstics, i escriu a La Vanguardia i a Foc Nou.

     

  • 16 Vicenç Villatoro La cançó de l'oblit

    "També he oblidat com he oblidat. Com vaig anar oblidant. Em diuen que no va ser de cop, però sí que va ser força de pressa, com una torrentera d'oblits. Pel que m'han dit, va ser com si algú hagués anat buidant una casa i hagués anat apagant els llums de cadascuna de les cambres, fins que totes es van quedar a les fosques. No sé quan va començar. Tampoc quan va acabar. No tot és a les fosques. Recordo les paraules i el que volen dir. Em sé les convencions, somric i saludo. Hi ha un aprenentatge antic, coses que sé, que no se m'han esborrat. Però no recordo ni els noms ni les dates ni els fets. No recordo la meva vida."

     

    Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957)
    És periodista i escriptor i, actualment, director de l'Institut Ramon Llull. Va començar l'activitat narrativa per a adults amb la novel·la Evangeli gris (Premi Sant Jordi, 1981). Entre les seves obres figuren País d'Italia (Premi Sant Joan 1983), Els anys a ciutat (1986), Les illes grogues (1987), Entre batalles (1987), Titanic (1990), Hotel Europa (1992), Memoria del traidor (1996), La claror del juliol (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la 1996), La derrota de l'angel (2004), Moon River (2011) i Llibre d'actes 1998-1999 (2012). Ha guanyat molts premis literaris, entre els quals el Ciutat de Barcelona, el Documenta, el Carlemany i el Ramon Llull.

     

Compra el llibre a La Botiga de TV3
 
Logotip de TV3
Logotip de la Fundació La Marató de TV3