NOU AL BARRI (fills d'immigrants)

En Mamadou Alliou Diallo té 13 anys i acaba d'arribar a Salt. Ha vingut de Guinea-Conakry, a l'Àfrica Occidental, per reunir-se amb el seu pare, l'Alfa, que és camioner i treballa a Catalunya des de fa deu anys. El seu pare, a qui no havia vist de feia molt de temps, ha decidit que aquí en Mamadou pot rebre una bona educació i, tant de bo!, arribar a la universitat. Ell vol ser periodista i escriptor, i fa un diari on va explicant les seves experiències. S'enyora de la mare, que s'ha quedat a l'Àfrica, i de tota la família; dels seus amics del liceu francès, del seu país càlid...Però a Salt l'espera tota una vida nova.
S'ha matriculat a l'institut de secundària, un dels més multiculturals de Catalunya, i aviat començarà a fer bàsquet i natació.




En Mamadou és un bon estudiant que té clar que ha de correspondre a l'esforç que ha fet per ell el seu pare. Aquí es relaciona, sobretot, amb amics de la seva comunitat, i amb els seus companys d'una dotzena de nacionalitats diferents. Salt no és un lloc del tot fàcil per viure i per integrar-se a Catalunya, i en Mamadou, com els seus amics, fa el que pot. Ara que la crisi afecta també la feina del seu pare, que pot quedar a l'atur, comença a plantejar-se si de veritat voldria marxar o si, per al seu propi bé, li convé quedar-se.

En Mamadou viu el seu primer any a Catalunya, ple de descobertes i també d'enyorança. Juntament amb les seves experiències, anem coneixent les de cinc nois i noies fills d'immigrants que van arribar fa més temps i, com ell, es van trobar de sobte, sense demanar-ho, en un entorn del tot diferent del que coneixien:

Jatinder Singh (Índia)
Pels meus pares era començar des de zero, des de zero. El meu pare tenia un negoci propi a l'Índia..., però aquí ha començat com un peó. Doncs hem d'imaginar com se sacrifiquen els nostres pares pels seus fills, com estimen els seus fills. No hem de dir mai que els pares s'han equivocat o coses així. Ells ens estimen i sempre ens cuiden.

Johan Steven (Colòmbia)
Cuando nosotros llegamos no teníamos nada, tampoco. O sea, era duro porque vivíamos con dos camas y un piso en el ático sin calefacción. O sea, llegar fue duro. Aparte, yo estaba solo. O sea, yo cuando llegué estaba solo, o sea, estaban mi padre y mi madre, pero ellos siempre trabajaban. Trabajaban muy duro para vivir… y yo siempre estaba solo.

Erika Martínez (Equador)
Jo era molt petita. Allà a Equador, doncs, la vida era... –encara me'n recordo–, no havia d'anar a l'escola. Que si a jugar, que si amb els tiets, amb els cosins, amb no sé què..., i de cop i volta em van dir: "Haz las maletas, que nos vamos". Jo no sabia on em portaven ni res. I em vaig trobar que estava a l'avió amb la meva mare al costat i..,. clar, estava just al costat de la finestra i veia als meus avis de lluny que s'estaven despedint de mi. Això em va marcar bastant.

Nuole Zhu (Xina)
A primària ho notes molt, perquè aquí per exemple un profe de primària i l'alumne es comporten més com a amics, no? I a la Xina respectem més el profe, perquè allà és com ser omnipotent, no? Aquí el profe, més que un profe, és un amic. Com un amic que li pots consultar tot, o sigui que sempre et dóna suport i això, no?

Claudia Tapalaga (Romania)
Encara que m'imagini tornar, no... És que no m'ho imagino, no, no sé. Perquè ho tinc tot aquí: casa, feina... No sé, els estudis els tinc tots aquí, tots en català... i no ho sé. Es que no, no puc imaginar-me tornar. Què faig, a Romania? Perquè allí buscar feina és encara més difícil que aquí. I hauria de convalidar els estudis. Són molts diners..,. molts papers. No ho veig.

Melika Bendjeriou (Algèria)
Em pregunten si em posaré el mocador. Jo de moment dic no, perquè..., a més, aquí a Espanya no et poden contractar en una caixa, a la Caixa, no? Contractar-te amb el mocador posat. No et poden contractar a una oficina. Per molt que el portis a fora i te'l treguis a dintre, no et poden contractar. És molt difícil per la feina. I a més els meus pares no m'obliguen a posar-me un mocador. Jo crec que més endavant, quan em casaré, si veig que l'he de portar en respecte a la meva religió i la cultura, doncs me'l posaré. Però perquè jo voldré, ningú m'hi obligarà.