El timbal de llauna


Dijous, 11 de desembre a les 23.00 h

No penso discutir ni un minut amb vosaltres si us demaneu, potser indignats, què hi fa un film com "El timbal de llauna" en un espai com el Klaatu Barada Niktó. Potser no ens posarem mai del tot d'acord sobre què és i què no és Cinema Fantàstic. Perquè potser encara sou dels que limiten el Fantàstic al Cinema de Terror o de Ciència-Ficció. No és així.
"El timbal de llauna" és l'arriscadíssima i molt ajornada adaptació al cinema de la macronovel.la que va escriure Günter Grass el 1959, un autor sempre dimensionat per a l'anàlisi històrica i ideològica, però que sempré ha treballat un material especial: el que pot donar cos real a la fantasia.
De fet, que al guió d'&laqno;El timbal de llauna» hi participés Jean-Claude Carrière va estimular favorablement aquest aspecte. Carrière, el gran col.laborador de Luis Buñuel (actor a vegades, com a aquell pertorbador film de zooneurosi, "L'alliance"), treu la punta a cada escena i situació un fet definitiu per considerar el film també una fantasia: el protagonista, Oskar Matzerath, un nen de Dantzig que decideix no créixer físicament ni una polzada més a partir del moment que ja ha obtingut l'únic tresor preuat dels seus somnis als tres anys, el famós timbal, és l' única revisió real i essencial del mite de Peter Pan.
Un Peter Pan satíric que viu i observa una gran nissaga històrica centreeuropea, basada en l'absurd i els detalls inharmònics, en el sexe, el sadisme, el nazisme i l'escatologia.
Aconseguir adaptar bé aquesta novel.la era quasi impossible. Va ser Anatole Dauman, un productor francès valent, qui ho va tirar endavant. Amb la seva empresa, Argos Films,que ha secundat les carreres de Resnais, Godard, Oshima, Bresson, Wenders i Tarkovski, va ajuntar almenys, polonesos i francesos, fent una coproducció que resolia els grans i eterns problemes fronterers de què ha patit tot centreeuropa al llarg del segle, alguns dels quals també són protagonistes del film.
I va lliurar aquest material a un director que es trobava al punt més dolç de la seva carrera, Volker Schlondorff, l'etern analista(annalista???) de l'Alemanya política, que després mai més no ha aconseguit fer un film tan complet i convincent. Molt menys encara quan va cometre l'error d'adaptar Proust a "Un amor de Swann". Schlondorff li va donar el to, el to èpic, el sentit de l'humor i de l'honor, la repugnància i innocència precises.
Tot el va ajudar. Van trobar l'únic nen possible per ser Oskar. Un petit actor adolescent, David Bennet, a qui també recordareu com a el follet del "Legend" de Ridley Scott. Un xaval intel.ligent d'estatura minúscula, que reuneix la dimensió de polzet i les mirades d'un savi.
Tenien el nen, i hi faltava el timbal. El timbal i la seva música. Aquí l'element màgic va ser Maurice Jarre, el compositor francès que va ser, precisament, estudiant de precussió als anys acadèmics de París. El compositor de "Lawrnce d'Aràbia" o "Únic testimoni" no havia de crear més que un ritme senzill per al timbal de l'Oskar, però al seu voltant crea la fantasmagoria musical, incòmoda i gelada que Grass hauria imaginat.
I així, peça a peça, el que sembla molt una gran superproducció europea d'autor, es va convertir en un film admirable i que el gran públic també podria estimar. Crítics i Festivals la van elevar als altars: va guanyar la Palma d'Or a Canes ex aequo amb "Apocalypse Now" (i de debò que era difícil triar entre les dues). Va guanyar també l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa. A un nivell més petit, el premi Sant Jordi del 1980 de la crítica de Barcelona. I també, innombrables premis més. Fins a arribar, al mes de juliol passat, que un jutge d'Oklahoma, als Estats Units, la va segrestar acusant-la de pornogràfica. Un petit detall sense importància de l'onada de puritanisme actual, que el 1979, quan va ser filmada, ni existia, ni es veia venir.
No vull acabar sense recordar el que va escriure Fernando Trueba, quan exercia de crític a "El País" , d'El timbal de llauna»: "el millor és la força, i no sols plàstica, de les imatges, poderoses i contundents, dscarnades, impúdiques. El primitivisme pretès a la narració, adient en un relat on el que encara és actual es revestex d'un envoltori mític. La senzillesa chapliniana de to i estil. I, sobretot, un nen que es diu David Bennet, capaç d'horroritzar-nos, divertir-nos, distanciar-nos i identificar-nos amb ell, amb una presència que omple la pantalla i que roba els plans als companys de repartiment, exceptuant aquesta estupenda actriu que es diu Angela Winkler, que interpretava la seva mare"...