Serem absolutament sincers. El cinema de por ha desaparegut. El cinema de por, que no el cinema de terror, horror, fàstic o estripada monumental, tot i que el Gore també és en hores baixes i després del cafarnaüm de Peter Jackson a "Braindead" ja ningú no gosa inventar res de nou o anar més enllà sobre aquesta mena de cine.

Però el que és més mort que un mort de pànic (com el Sr.Milland a "Paremature Burial") és el cinema de por. El més clàssic, efectiu i enyorat, el cinema de noies solitàries, mansions inacabables, nits rere nits, aïllament, pluja, llamps i trons, portes entreobertes, portes que grinyolen, corrents d'aire, músiques d'orgue als soterranis, quadres d'avantpassats penjats entre teranyines, llits amb doser, majordoms vestits de negre amb el canelobre, escales gòtiques, amagatalls rere les cortines, gossos que borden, campanes, panteons amb els taüts a la vista, menjadors amb taules quilomètriques, carruatges, camperols dels Càrpats, miralls que miren, foscor, ecos, senyors de la casa embolicats amb batins de color porpra, llums de gas, curiositats inoportunes, rates, gats, corbs, mussols, malediccions, corregudes, armaris, xemeneies, caps d'aldaba i golfes tancades des de vés a saber quan. Tot això ha passat a la història. Potser ha arribat el moment de recuperar-ho. En tenim tantes ganes! Ens cal! Ens ho passàvem molt bé!

Ben aviat, això sí, en tindrem una mostra ja excepcional, contundent, quan s'estreni "Nightwatch" del noruec Ole Bornedal, amb Nick Nolte i Ewan McGregor, que si s'assembla a l'original que ell mateix va filmar a Oslo, us garantirà a prop de dues hores amb "l'ai al cor". És un avís.

Afortunadament, "Terror Cec", el film d'avui és tot això, o una gran part de tot això, amb un afegit de gran valor dramàtic. La protagonista, feble, incompresa, desafortunada, a més és cega. Un ingredient superlatiu amb antecedents històrics, com la Dorothy McGuire de "L'escala de cargol" (més tard Jacqueline Bisset al "remake"), l'Audrey Hepbrun de "Sola en la foscor" o la mare d'Anna Massey en una meravella que ben aviat veureu aquí, "Peeping Tom". "Terror cec" compta amb Mia Farrow, desvalguda i a punt de convertir-se en la inspiració de Woody Allen, i de descobrir-nos que té la paella ben agafada pel mànec. Abans, però, amb aquells cabellets tan curts, aquella cara de noia despistada, tan menuda i fràgil en aparença, especialment després de donar la cara a la secta demoníaca de "Rosemary's Baby", anava en camí de convertir-se en la víctima ideal de qualsevol pel·li de por.

El fet és que la seva interpretació és sensacional a "Terror cec", no solament perquè ofereix l'equlibri perfecte entre noia desvalguda i forta que s'escau, sinó també perquè corre, puja, baixa, s'arrossega, cau, es fot de lloros cada dos per tres, fent-nos patir de valent, ja que acabem oblidant de debò que no li passa res. Te la creus, i això no té preu. Potser molts no la suporten, però aquí, realment, Mia Farrow sembla la reina del masoquisme, allò de posar l'altra galta. Més, més i més: una passada!

Tot i centrar el 80 per cent de l'èxit del film, penseu que "Terror cec" és una altra mostra del talent de Richard Fleischer, un dels millors artesans de Hollywood, dels directors de segona que mereixen una revisió a fons, perquè comptant, comptant, trobes en la seva filmografia massa pel.lícules bones perquè sigui només casualitat. Us en diré unes quantes: "Bandido", "Els víkings", "Impulso criminal". "20.000 leguas de viaje submarino", "Viaje alucinante", "L'estrangulador de Boston" i el de Rillington Place, "Fuga sin fin", "Soylent Green", "Mandingo" i, fins i tot, els seus Conan o similars. Aquest fill del dibuixant Max Fleischer (que també va fer alguns bunyols de categoria; per exemple, "Doctor Dolittle", "Che!" i "El cantor de jazz", amb Neil Diamond, que són dels films que més odio del món) era (és, perquè encara és viu) un superdotat per a la narrativa clàssica, per semblar senzill i sense personalitat, però que les situacions brillessin com si semblés que s'havien fet totes soles, per amagar-se darrere els seus repartiments, i per convertir els espectadors en simples persones assegudes davant la pantalla divertint-se molt sense saber ben bé per què.

El 1971, en plena revolució del cinematògraf, quan tothom volia sorprendre tothom, ell ens va sorprendre amb aquest conte de por supereficient, autèntic, constant, mantingut fins al final, sense respir, adornat amb una banda sonora potentíssima d'Elmer Bernstein, alguns paisatges de tardor discrets, una casa, una bassa de fang, un cavall, Mia Farrow, tres o quatre candidats a ser el dolent del film (i una curiositat: Norman Eshley, el noi "guaperes" i rosset, havia estat feia ben poc el mariner temptador que dormia amb Jeanne Moreau, per decisió d'Orson Welles al seu film de Chinchón xinès, "Una historia inmortal", l'adaptació d'un conte de la llavors encara no tan famosa Isak Dinesen).

El film es podria titular "Mia Farrow a la casa dels assassinats de "A sang freda", de Truman Capote. O ser el capítol 27 d'un serial, "Els perills de Mia". A banda de les conyes, és que és cert. És bona i efectiva, la pel.lícula. I 26 anys després, una de les últimes de por pura i dura, amb casta.

Llavors no ho van saber veure així i no la van aprofitar. Ara la valorareu molt més...