Dimecres, 11 de març de 1998 Vet aquí una altra pel.lícula que ningú no volia, excepte el seu autor, però que va acabar existint i esdevenint llegenda, tot i que ningú no sap, tampoc, exactament per què. "Quintet" havia estat un projecte acaronat per Robert Altman al llarg dels anys, mentre rodava "Nashville" o el "Buffalo Bill" interpretat per Paul Newman, sense que la Fox es decidís, en bona lògica, a aportar-hi els diners necessaris, que eren molts, ja que no existia cap guió tradicional. Només hi havia algunes idees que no suggerien cap argument comercialment interessant. De guió, malgrat la signatura de tres persones, tampoc no sembla que durant el rodatge en disposessin de cap de definitiu, segons explicava Fernando Rey, sorprès per la capacitat d'improvisació a última hora, al mateix plató, que li havia fet pensar en el sistema de treball del seu amic Luis Buñuel.   Tot i així, la Fox va invertir-hi a la vora de deu milions de dòlars (molt per ser l'any 1978) considerant que el repartiment semblava atractiu. Era la típica jugada de Robert Altman, amb prou prestigi perquè qualsevol actor famós acceptés treballar amb ell sense garanties. Una mica com ho aconsegueix Woody Allen, tot i que gairebé sempre, també, després els seus films són fracassos comercials. Així, la presència de Paul Newman, Vittorio Gassman i el mateix Fernando Rey (llavors encara admirat a Hollywood per la seva intervenció a "French Connection") va portar els diners, i Altman va entregar un film d'anticipació claustrofòbic i atípic que va resultar indigerible per als espectadors.   La referència era "Blade Runner", una visió del futur escèptica i pessimista, en què la pluja urbana ha estat substituïda per una nova era glacial i la vida assilvestrada dels caçadors que han tornat a les muntanyes de Jeremiah Johnson. Els humans juguen al "Quintet", un joc a mort embrutidor, sense regles identificables, però amb un risc final clar, tan feixista com el de "rollerball", i tan enigmàtic i incontrolable com el de "Game", de David Fincher. Però el joc és tan sols una excusa per plantejar les condicions morals i el destí sinistre d'una humanitat tan congelada com el paisatge que l'envolta. Altman, que havia perdut son pare feia molt poc, vivia una etapa de pessimisme irreductible, podríem dir que suïcida. Es va llançar a una introspecció plena de símbols que no podríem identificar, ni sabríem fer-ho, excepte, una vegada més, la convicció que el món derivava cap a la submissió als poders dictatorials dels grans pares imaginats per un Orwell, o d'un Déu despietat, com aquell Zardoz monumental, sota les organitzacions inorgàniques que tan bé va dibuixar Terry Gilliam a "Brazil".   Doncs bé, "Quintet" va ser un fracàs absolut. La Fox, vist el que Altman havia fet, sense acció, sense humor, un film poderosament intel.lectual, la va estrenar de mala manera, una única setmana, sense publicitat ni reforços, i els crítics americans, que encara recordaven els plaers aportats per "Nashville", se la van carregar sense concessions. La distribució internacional va ser maldestra, mandrosa. A Barcelona, per exemple, va arribar d'amagat un any més tard, i va ser exhibida en versió original dues setmanes en un únic cinema maleït, l'Aquitània. Tampoc no va ser ben rebuda. Després, el silenci.   Però a poc a poc es va convertir en aquell film "especial" que uns quants deien que adoraven i que els altres no havien vist ni desitjaven veure. Poques oportunitats n'hi ha hagut. Per això, celebrem la seva presentació al Canal 33 per admirar-la com a peça única: la visió freda i bellament harmònica d'una cultura que s'extingeix, amb la pàtina a l'europea d'un director de fotografia que creava contorns místics per als personatges, d'un músic que recollia l'herència de Carl Orff per aprofundir en el caràcter crític envers altres formes d'holocaust, i un repartiment estrany, amb dones asexuades (una francesa, Brigitte Fossey, la nena dels "Jocs perduts"; una sueca, Bibi Andersson, més humana que en els films d'Ingmar Bergman; i Nina Van Pallandt, aquella cantant que havia format parella amb Frederick als anys 60 i Altman havia convertit en un dels fetitxes de la seva filmografia) i actors de gran personalitat, però molt incompatibles entre si.   Rodada al nord del Canadà, prop del Cercle Àrtic, no sempre congruent, ni especialment entretinguda, però amb moments de tensió intensa, "Quintet" demana paciència i comprensió. Ofereix diferència i una creativitat específica. Altman no ha estat mai fàcil. No és mai menyspreable. A hores d'ara continua sent un autor diferent.