House


Dimecres, 4 de febrer a les 22.35 h

Que "House" fos superpremiada als Festivals de París o Avoriaz no m'impressiona gens. Us ho diré d'una manera molt clara i sincera: a mi em sembla una pel.lícula estúpida i sense cap mena d'interès; m'hi vaig avorrir a mort quan la vaig veure l'any 87 al Comèdia de Barcelona i no crec, a més, que el temps li hagi fet cap mena de favor. Ara bé, si l'emetem és perquè, evidentment, el programa l'ha d'admetre, molta gent vol tornar-la a veure, a molta gent li agrada, i al "Klaatu" hem de donar cabuda a tot el que sigui representatiu del gènere, més encara quan hi intervé un factor sociològic com l'èxit monumental que va gaudir a la seva estrena i el prestigi que manté en determinats cercles fanàtics.
 
Què és "House"? Una pel.li amb casa encantada, amb fantasmes. Un últim reducte de Méliès, els Abbot i Costello, o els Amytyville transcendents, al servei d'un equip d'efectes especials i creadors de monstres que presideixen la creixent Dream Quest Images, i Kirk Thatcher i James Cummings.
 
Amb l'excusa d'un escriptor que intenta refer-se dels seus traumes escrivint una novel.la sobre la guerra del Vietnam que va viure i patir al mateix lloc on temps enrere va permetre la desaparició del seu fill, l'únic que mana són aparicions, atacs, conyes marineres i putrefaccions reptants de tota mena que han d'espavilar els espectadors, disposats a xisclar en conya i riure seriosament cada tres minuts. Buscar-li més raons fóra absurd.
 
La van fer Steve Miner, com a director, i Sean S. Cunningham, com a productor. Dos companys del mateix poble de Connecticut, abans involucrats en els primers episodis dels "Divendres 13", i Miner, després, abocat a demostrar vàlues superiors amb la sèrie dels "Warlock" i aquell "Eternament jove", amb Mel Gibson, que ja semblava tot un treball de gran professional. Però deu ser un home molt frustrat perquè ha passat els últims anys intentant fer "Rocketeer" (que va anar a parar a unes altres mans) i un nou "Godzilla" (que també). Per això sembla decidit a abandonar el fantàstic i ara fa comedietes com "Mi padre, que ligue" o altres de Rick Moranis i Tom Arnold.
 
Acompanyat per noms habituals, com Fred Dekker al guió, Mac Ahlberg a la fotografia i Harry Manfredini a la música (tots ells típica gent al servei del divertiment més senzill), fins i tot li van regalar un parell d'actors que semblaven destinats a empreses de més categoria: William Katt (el protagonista) havia encarnat Robert Redford en la segona part, que era primera de "Dos hombres y un destino" (dirigit per Lester). La seva dona és Kay Lenz, que havia arribat a treballar amb Clint Eastwood i tot. Dos casos més de carreres truncades que s'han de conformar amb la primera oferta ben pagada que els arriba.
 
Per descomptat, "House" és un sidral, fàcil, i que dóna de tot el que s'espera.
Per part meva, encantat d'incloure-la al programa. Al "Klaatu" anem a totes.