"Dune" era un triomf impossible. La versió cinematogràfica de la novel.la de Frank Herbert, com va dir la crítica francesa Colette Godard, voldria dir aconseguir resumir en 2 hores tota la Bíblia, tota l'Odissea i tot el Mahabaratta, alhora. Sense excloure "El senyor dels anells". Missió impossible. I tothom havia de saber, des de Lynch a l'últim dels lectors fanàtics dels llibres de Herbert, sobre el món de Dune, Arrakis, els Atreides i els Harkonnen. Fins i tot el mateix novel.lista, que va morir el 1986 deixant incompleta aquesta nissaga de cinc llibres que havien d'arribar a ser 7 o 8 cap a l'any 2000. Els, si no ho recordo malament, cinc volums existents, publicats a partir del 1965 (tot i que abans, el primer havia aparegut per episodis a la revista "Astounding Science Fiction" entre el 63 i el 64), han estat la contribució més imaginativa i fulgurant de la Història del Fantàstic a la segona meitat del segle XX (amb perdó d'Isaac Asimov, d'Arthur C. Clarke i de Ray Bardbury), una nova cosmogonia on apareix un sistema planetari dissassociat del que coneixem, amb ecologia, religió i dinasties pròpies per establir una relat èpic presidit per un nou Mesies místic, el protagonista Paul Atreides, envoltat per la colla de personatges més estranys i definitius: Lady Jessica, les Reverende Mares Ramallo i Mohian, l'Emperador Shaddam IV, Piter De Vries, Nefud o Lady Jessica. Si èpica és la història, èpic va ser el procés per dur "Dune" al cinema. Roger Corman havia estat el primer a intentar-ho, "in illo tempore." I Alejandro Jodorosky, mestre del Grup Pánico, qui va estar més a prop d'aconseguir-ho, si no li hagués fallat el finançament dels productors francesos. Fins i tot tenia ja dissenyada tota la producció amb el genial Noebius, i havia previst Orson Welles com a Baró Harkonnen i Salvador Dalí per interpretar l'Emperador. Finalment, van ser els De Laurentiis (Dino i la seva filla Raffaella) els que es van fer amb els drets,van intertar-ho amb Ridley Scott (que se'n va anar a fer "Blade Runner"), i aprofitant l'adoració (i una breu relació sentimental entre Raffaella i David Lynch), el director de "L'home elefant", que a primers dels 80 semblava un futur gran director obedient de la Indústria -i s'equivocaven molt-, li va passar el projecte de 50 milions de dòlars a rodar als Estudis Chrubusco de Méxic, on es van construir decorats a 75 platós diferents. Però Lynch no era un director servil. Lynch sempre va saber que era impossible narrar amb pèls i senyals tots els fets, descriure tots els personatges, transmetre la lògica amagadíssima de Herbert, i va optar per fer una descripció general en forma d'acte sacramental. Així és com la passió per l'art venecià , per Rembrandt, per l'Estil Tudor, i una interpretació orgànica de Herbert, el van dur a sacrificar qualsevol possibilitat d'emular les fantasies usuals, allunyant del tot el projecte de la moda galàctica estil George Lucas i provocant el fracàs absolut d'un film grandiós i tenebrós. Les més de 2 hores de "Dune" contenen una panoràmica del món de Herbert, una fotografia habsburguiana de Freddie Francis, uns decorats insuperables d'Anthony Masters (l'autor de gran part dels de "2001"), un vestuari de Bob Rigwood que amplia les seves troballes per "Excalibur", i uns monstres dignes del prestigi de Carlo Rambaldi. Del repartiment, podem mencionar la breu intervenció de Silvana Mangano (dona i mare dels Laurentiis, poc abans de morir), la del ja mític Patrick Stewart, com a Gurney Hallack i, naturalment, la de Sting, més real que mai, com a Feyd Rantha Harkonnen. Però, en realitat, el triomfador és el viscós, purulent i levitador Kenneth McMillan, que fa tota una creació del Baró, un dels éssers més desagradables que mai s'hagin passejat (o mai hagin volat) per una pantalla. Els enemics de David Lynch, els que han odiat tots els seus intents de
treballar amb la Indústria, van abominar "Dune". I "Dune",
com he dit, era un sacrifici voluntari. No és un film aconseguit.
Però continua sent la millor i única possibilitat, la més
propera a la visió còsmica i parcel.lada dels originals, un
somni de pel.lícula impossible, fascinant, i que deixa una empremta
clara fixada en el record. |