A totes les cultures el menjar és senyal d’hospitalitat

Benvinguts a KARAKIA

Ingredients principals

No coneixem prou les comunitats i cultures que conviuen amb nosaltres. En alguns casos en sentim a parlar a través dels mitjans de comunicació, ens assabentem d'algun dels seus problemes d'immigrants; en d'altres, ens conformem amb els tòpics que hem après. La realitat és que desconeixem la major part dels costums, de la riquesa cultural dels nous vinguts, dels veïns que tenim tan a prop i que semblen tan lluny.

"Ens hem acostumat a rebutjar les diferències entre nosaltres quan el que hauríem de fer és aprendre'n coses i fruir-ne."

Actualment viuen a Catalunya, principalment a Barcelona i rodalia, comunitats d'immigrants provinents de més de 160 països. De vegades poden ser unes quantes desenes de persones, però en molts casos les comunitats es compten per milers (com en els casos més coneguts dels magribins, dels llatinoamericans o dels xinesos).

Cada un dels programes està dedicat a una d'aquestes comunitats culturals que viuen a Catalunya, especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona, però també a la resta del Principat, on el paisatge humà ha canviat al llarg d'aquestes últimes dècades amb l'arribada de nombrosos ciutadans d'altres països a la recerca de feina i benestar.

"La cuina de tot el món, per diferent que sigui, sempre es podrà cuinar en el mateix fogó."

El fil conductor del programa Karakia és gastronòmic. Al llarg de mitja hora el discurs narratiu enllaça ingredients culinaris i humans. Aprenem com és la vida quotidiana dels nostres veïns, com s'integren a la vida social catalana, com són els costums tradicionals que han portat dels seus països i com els transmeten als fills. Aprenem també a cuinar els seus plats, coneixem els fonaments de la seva cuina, parlem dels ingredients, dels àpats més representatius i dels més desconeguts.

Karakia, el nom

 En la vida quotidiana dels maoris de Nova Zelanda i la Polinèsia, una "karakia" (pronunciar el doble accent: "kàra-kía") és una pregària. En la mitologia de les illes Samoa es feia servir per obrir la terra i cuinar, en un forn subterrani, el menjar dels deus. Karakia és el camí del foc, el camí del gran fogó de la Terra.

Si vols escoltar la pronunciació de "karakia" (14Kb) fes clic aquí .

D'altra banda, per arribar al poble maorí, situat just a les nostres antípodes, hauríem de travessar totes les altres cultures de la Terra. Aquest és també el sentit del nom en el nostre programa. Hem volgut situar simbòlicament el fogó mitològic dels maoris al nostre país i aprendre com hi cuinen i hi viuen al voltant, els que hi han arribat des de totes les parts del món.

Porotiti

 En alguns casos, quan la karakia o pregària forma part d'un güariment, s'acompanya d'un petit instrument de fusta, un porotiti, curiosament, el mateix amb el qual tots nosaltres hem jugat de petits: aquell botó que feiem girar i vibrar a gran velocitat gràcies a un fil que l'entorcilla. Conegut tan aquí com allà, no és difícil doncs veure aquest "porotiti" com un símbol de comunicació intercultural.

El porotiti també s'utilitzava per donar el to (a manera de diapasó) en les composicions de "waiata koroua" i, en algunes zones, es feia servir com a remei per a la salut: en cas de refredat o grip, es feia girar el porotiti damunt el pit del nen mentre aquest dormia. Les seves vibracions alleujaven les mucositats.

Un porotiti senzill es pot fer amb fil i un botó gran. Com a alternativa, es pot donar forma auna peça de fusta i fer-hi dos forats al mig. Després només cal passar un cordill fort d'un metre de llargada a través dels forats i fer-hi un nus per tal que el botó no s'escapi. Per fer-lo "sonar" s'ha de passar el fil al voltant de tres dits de cada mà (deixant lliures el polze i el petit) i fer rodar el botó cargolant el fil. Quan s'estiren les mans cap enfora el fil es descargola i el botó gira, produint una vibració "musical". Les mans s'han d'anar ajuntant i separant per tal que el fil es vagi cargolant i descargolant successivament i el botó no pari de girar.