"Del pintallavis a la bala" és, abans que res, un documental d'investigació que requereix el nivell màxim de rigor en la narració.
De bon inici, vam treballar amb dos tractaments de la imatge ben diferenciats: d'una banda, les imatges pròpies d'un documental, sense tractaments artificials ni rareses en l'enquadrament o la llum. Tot, com més "natural" millor.
De l'altra, el tractament de les imatges de l'equip, nosaltres mateixos, a mesura que avançaven les nostres investigacions. Volíem mostrar allò que normalment queda amagat darrere la càmera. Calia, doncs, que la força emotiva dels nostres protagonistes, en veure per primer cop fotografíes de fa 70 anys, o de nosaltres mateixos, en identificar un espai, tingués una presència determinant en el documental. Per això, algunes seqüències han estat tractades amb imatges d'aparença menys "polida", però d'una força emotiva inigualable.

La idea mestra a l'hora de muntar va ser justament la senzillesa i la claredat. Per això, la transició principal és el tall. Net i simple. No obstant això, alguns passatges i alguns documents concrets han estat molt treballats, amb un nivell de postproducció certament elevat. Hem volgut dotar aquestes seqüències amb la màxima força expressiva, per això hem procurat que el documental no estigui trufat de tractaments d'imatge espectaculars (sovint gratuïts) i que marquin el contrapunt amb el material més "natural".

Efectes especials i animacions: les fàbriques

En el documental mostrem algunes recreacions de com havien estat les fàbriques de guerra l'any 36. Aquests espais, ara, ja no existeixen i calia recrear-los, utilitzant les eines d'avui dia. Per fer-ho, hem utilitzat diverses tècniques d'animació combinades.
La informació d'inici era una mica escadussera: un plànol, 5 o 6 fotografíes i alguna descripció aproximada. Amb aquests (pocs) elements vam poder desxifrar com era l'espai, a quina fàbrica corresponia cada imatge i quina era la situació espacial de les fotos i la seva relació geogràfica. En resum, quin va ser el recorregut que va fer el fotògraf un dia de l'any 1936 i cap on va orientar el seu objectiu.
A partir d'aquí, es tractava de reconstruir en 3D les parets, els dipòsits, els tubs, les escales, etc. fins a tenir tots els elements que apareixen en les fotos. Però calia recrear la realitat sense voler semblar la realitat. D'alguna manera, la realitat ja existia (les fotografies) i l'animació no la podia superar. Aquest va ser el nostre primer límit estètic. Per tant, vam optar per no texturar els elements, però sí que vam buscar una il·luminació molt similar a la de les fotografíes. Tampoc teníem cap indicació sobre angulars, diafragmes o la sensibilitat de pel·lícula que es va utilitzar. Per tant, vam haver de fer correccions òptiques i forçar distorsions per poder acostar la nostra animació a les fotografíes de l'Arxiu M. Tarradellas.
El resultat el teniu dins el documental: la F1 (Badalona) i la F5 (Queralbs), durant uns segons, tornen a estar gairebé com fa 70 anys les va retratar un fotògraf anònim.

Les armes

Al contrari que amb les fàbriques, vam disposar de força documentació sobre les armes: d'una banda, es conserven els llibres amb els plànols tècnics de construcció, i, de l'altra, disposem d'alguns exemplars d'armes en diferents museus o col·leccions. Els primers ens expliquen com estan fetes i els segons ens mostren quina pell tenen.
En aquest cas, vam optar per reconstruir-les amb la màxima fidelitat possible, sobretot, les textures de superfície, talment com si acabessin de sortir de fàbrica. Tanmateix, a l'hora de crear l'animació, vam decidir donar a la càmera un simple i net moviment orbital al voltant de l'objecte per poder-lo observar des de tots els angles. Això també ens va permetre incloure alguna especificació tècnica (noms, tipus, calibres...) sobre l'animació.

Les "fotos vives"

El primer plantejament del documental va girar al voltant de l'arxiu fotogràfic de l'arxiu AMTM. És cert que a l'arxiu hi ha moltíssima documentació textual i gràfica, però nosaltres havíem de construir un producte audiovisual, un producte per a la televisió. Per això, sense pel·lícula en moviment, les fotografíes eren el material de base que s'acostava més als nostres propòsits. Però mostrar només fotografíes estàtiques durant una hora es preveia feixuc. Se'ns va ocórrer llavors que una foto és una imatge en dues dimensions, però que se li pot donar profunditat. I en vam "obrir" algunes, les que per enquadrament i composició ho permetien, i vam construir petites escenes de fotos "vives", imatges on la càmera "entra" a dins de l'escena i recrea l'acció i l'espai que van ser immortalitzats en aquell instant. Aquí vam topar, un altre cop, amb un plantejament ètic: tenim la tecnologia per recrear tot el que hi havia al voltant de l'acció de cada imatge, però això hauria implicat "inventar" la realitat en excés. Per tant, vam optar per "entrar" a dins de la imatge, vam optar per acostar-nos a l'acció o a l'objecte.
Al llarg del documental en veureu algunes mostres. Veure aquestes escenes és agradable i curiós, però construir-les és un autèntic plaer.