Les ciutats a la fi de l'edat mitjana A mitjan segle XIV, Barcelona va assolir la xifra de 40.000 habitants. La seguien en importància Perpinyà, amb uns 13.000, i Lleida, amb 12.000. Entre els 6.000 i els 7.000 pobladors se situaven Tortosa, Tarragona, Girona, Puigcerdà i Cervera. En conjunt, la població urbana es trobava per sota del 20 % de la població total de Catalunya, ja que la majoria dels catalans eren pagesos que vivien en nuclis rurals. La crisi baixmedieval, iniciada amb la pesta negra de 1348, va reduir de manera significativa el nombre d'habitants de les ciutats. Tanmateix, els nuclis urbans van poder recuperar població gràcies a una immigració rural molt activa, atreta pels alts salaris. Però la crisi demogràfica, econòmica i social de les ciutats no es va resoldre del tot fins a la primera meitat del segle XVI. Durant els darrers segles medievals s'inicia el procés d'urbanització de la noblesa: moltes famílies nobiliàries es desplacen vers les ciutats, on construeixen palaus. D'altra banda, els nous ordes mendicants ¿franciscans, dominicans i agustins- funden convents en moltes localitats. Tanmateix, les classes pròpiament urbanes ¿aquelles que donen color a les ciutats i participen del seu govern- s'inclouen dins l'estament popular, amb l'única excepció dels anomenats titulats (metges i advocats), que, en molts sentits, participen dels privilegis de la noblesa. Es divideixen, però, en tres col·lectius, o mans. Així, la mà major és formada pels ciutadans honrats, alta burgesia que viu de rendes, sobretot rústiques, i que tendeix a imitar els models de comportament de la noblesa. La mà mitjana és formada per mercaders (comerciants a l'engròs) i artistes (artesans d'oficis prestigiosos). Finalment, la mà menor és formada pels artesans o menestrals; aquest és el col·lectiu més nombrós a les ciutats. Els artesans, aplegats en gremis, coneixen un ofici i són propietaris d'un negoci familiar, en què treballen, sovint amb la col·laboració d'oficials i aprenents. Per sota se situen els col·lectius socialment inferiors ¿jornalers o bracers, és a dir, treballadors sense ofici reconegut, marginats, captaires, etc.-. Aquests darrers són controlats des de diverses institucions benèfiques ¿hospitals, pia almoina, hospicis-, organitzades conjuntament pels municipis i bisbats. D'altra banda, en moltes ciutats hi ha una presència de jueus molt important, que viuen en un barri a part (el call), i fins i tot, a l'àrea de l'Ebre, de mudèjars, que habiten les moreries. Des de mitjan segle XIV, la crisi demogràfica i econòmica va generar importants conflictes socials. Cal destacar l'assalt als calls de 1391, i també la divisió de la població urbana en dos bàndols o partits, que a Barcelona van prendre el nom de Busca i Biga. La Biga va aplegar ciutadans honrats i mercaders. La Busca, per la seva banda, la componien bàsicament artistes i menestrals; va defensar la democratització del govern municipal i la devaluació de la moneda, que havia d'afavorir les exportacions i, per tant, la producció artesanal. Tot i que la Busca va arribar a assolir el poder municipal durant un breu període, els sectors dirigents van acabar consolidant-se amb les reformes del govern municipal realitzades durant el regnat de Ferran II.