La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX
Durant els segles moderns (XVI-XVIII), la pagesia de Catalunya va viure un important procés de polarització social. D'una banda, es va consolidar una pagesia benestant, que va construir masies de pedra i es va confirmar com a classe dirigent al si de les comunitats rurals. D'altra banda, es va estendre una àmplia capa de pagesos pobres, sotmesa a contractes temporals i més onerosos o bé obertament proletaritzada ¿jornalers i mossos de mas, segadors, etc.
Els factors que van abocar a aquesta situació són diversos: l'augment de la dimensió dels masos com a conseqüència de la crisi baixmedieval (els masos del segle XVI eren tres vegades més grans que els seus precedents medievals); la generalització de la figura de l'hereu, esdevinguda a partir del segle XV i legalitzada per les Constitucions, que va evitar la fragmentació de les heretats; la seguretat que suposaven els contractes d'emfiteusi (contracte de quasipropietat perpetu), que va ser confirmada per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486); la generalització d'altres figures contractuals, a partir del segle XVI, amb condicions força més dures i precàries per als pagesos, com els contractes de parceria, masoveria i rabassa morta; la crisi de les rendes feudals, etc.
Els pagesos benestants, anomenats "pagesos grassos", van ser els grans beneficiats de l'expansió agrària del segle XVI, enfront de la noblesa però també enfront de la pagesia pobra. També van protagonitzar el creixement agrari del darrer terç del segle XVII i de la divuitena centúria.
En aquest darrer segle hi va haver la revolució agrària, caracteritzada pel pas de la producció per a l'autoconsum a la producció per a la venda. Les comarques litorals es van especialitzar en el conreu de la vinya (vins i aiguardents), l'olivera i la fruita seca i en van destinar la producció a l'exportació. Les comarques d'interior ho van fer en la producció de cereals, que disposaven d'una gran demanda al litoral. La revolució agrària va anar acompanyada de l'extensió de les terres cultivades, amb la construcció de bancals a les muntanyes i la dessecació d'aiguamolls, i de diverses millores tècniques ¿rotació triennal i reducció de les terres de guaret, extensió de la mula, ampliació de les àrees de regadiu-.
La revolució liberal del segle XIX va consolidar la propietat pagesa, ja que molts emfiteutes es van convertir en propietaris. L'expansió demogràfica va generalitzar els contractes de conreu de caire més onerós, en especial la rabassa morta, que va beneficiar la pagesia benestant. Tot plegat va contribuir a la consolidació d'una burgesia rural, que vivia de les rendes de les terres arrendades.
En termes generals, es pot afirmar que la burgesia agrària litoral es va adherir a la causa liberal, mentre que alguns pagesos grassos de les comarques interiors, menys beneficiats pels canvis, van liderar les partides carlistes.
A la fi del segle XIX, la crisi motivada per l'extensió de la fil·loxera va tornar a enfrontar els grans propietaris agraris i els camperols rabassaires. Aquest enfrontament va caracteritzar el camp català durant les quatre primeres dècades del segle XX.