La dona abans i després de la Guerra Civil La Revolució Industrial del segle XIX va comportar importants canvis socials en la condició de les dones que, tanmateix, no van tenir conseqüències en l'àmbit juridicopolític fins a la formació de la Segona República (1931). Les dones van tenir un important pes en la indústria tèxtil des del començament mateix. Ja el 1856, les dones constituïen el 40 % de la població obrera de Barcelona. També tenien una important presència en el servei domèstic. A més, moltes dones casades i amb fills treballaven a casa treballs per a les fàbriques i cobraven a tant la peça (sistema domicilari). Les dones assalariades compartien amb els homes unes condicions laborals molt dures, però, a més, cobraven sous més baixos i se situaven majoritàriament en els col·lectius laborals considerats inferiors. La primera reglamentació del treball femení i infantil no es va aprovar fins al 1901. Per contra, les dones de classe mitjana i alta no treballaven fora de casa. Des del punt de vista legal, la dona era considerada inferior a l'home, al qual devia obediència. El 1900, el 80 % de la població femenina de la província de Barcelona era analfabeta. Ja durant el primer terç del segle XX les dones van eixamplar els seus camps d'activitat en àmbits com el comerç, l'educació, la sanitat i, en general, els serveis. Algunes van poder accedir als estudis universitaris; així, el curs 1927-28 n'hi havia 229 de matriculades a la Universitat de Barcelona. També es van constituir entitats femenines, com l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1909). La Constitució republicana de 1931 va concedir el dret de vot a les dones. Aquesta mesura va ser precedida per un important debat, en què les posicions de principi, favorables a la igualtat de la dona (defensades per la diputada radical Clara Campoamor), es van acabar imposant als arguments de tipus conjuntural, que consideraven que la dona espanyola encara no estava preparada per exercir el dret de vot (punt que va ser defensat per l'altra diputada de les Corts constituents, la radicalsocialista Victòria Kent). La Constitució republicana va reconèixer, a més, el matrimoni civil i el dret al divorci. També la legislació del Parlament de Catalunya va promoure mesures a favor de la igualtat de gènere. Victòria Kent va ser nomenada directora general de presons i es va convertir, doncs, en la primera dona que exercia un càrrec polític d'importància. Començada la Guerra Civil (1936-39), les dones van jugar un paper importantíssim en el bàndol republicà, tant al front (com a milicianes i en els serveis sanitaris), com també, i especialment, a la rereguarda, on es van incorporar de manera massiva a la indústria. L'anarquista Frederica Montseny es va fer càrrec de la cartera de Sanitat al govern republicà (1936-37), i es va convertir en la primera dona ministra de l'estat espanyol. D'altra banda, el govern de la Generalitat va aprovar el dret a l'avortament al desembre de 1936. Per contra, al bàndol franquista es va imposar el retorn a la condició social tradicional de la dona, caracteritzat per la desigualtat jurídica, l'obediència al marit, el retorn a les tasques de la llar i una forta moral catòlica. La Falange Española va crear la Sección Femenina, dirigida per Pilar Primo de Rivera, i la jerarquia de l'Església va imposar una censura moral fèrria. Aquestes condicions es van perpetuar durant la dictadura franquista, i només van viure alguna modificació a partir de la dècada de 1960, en el context d'un fort creixement econòmic i d'una tímida obertura a l'exterior.