La qüestió remença
El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava qualsevol terreny.

La producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l'Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d'aconseguir més masovers o parcers.

Tanmateix, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l'emigració cap a la ciutat. Això va comportar que la terra conreada disminuís i que es multipliquessin els masos abandonats, anomenats masos rònecs. Alguns d'aquests masos passaven a mans de pagesos més rics, que havien pogut resistir la crisi.

Ben aviat, els senyors van notar la pèrdua de guanys i van reaccionar forçant la retenció de les terres i els pagesos que les treballaven mitjançant la remença, és a dir, obligant el pagès a satisfer una redempció per deslliurar-se de l'adscripció a la terra. També van imposar els mals usos i més censos i van lluitar per quedar-se els masos rònecs.

Davant d'aquesta situació, els pagesos van reaccionar de manera diferent. Els més pobres, que predominaven a la muntanya (Guilleries), eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos, majoritaris a la Plana de Vic, l'Empordà, o el Vallès, es conformaven amb l'abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l'ajut del monarca. Els monarques van dur a terme una política favorable als remences perquè volien dominar els privilegiats i es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d'aquesta manera les revoltes camperoles.

Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos.

L'oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. La Generalitat encapçalava en aquells moments l'oposició antimonàrquica. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria.

Tanmateix, el seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer-la complir. Això va portar al trencament entre l'oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei.

La primera revolta remença va esclatar l'any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat. Els pagesos, dirigits per Verntallat des d'Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos.

El 1485 va esclatar una segona revolta remença encapçalada pel remença radical Pere Joan Sala. Esclafada aquesta revolta, Ferran II va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.