Absolutisme i castellanització A la mort de Ferran el Catòlic, la Corona d'Aragó va recaure en mans del seu nét Carles I, que era emperador d'Àustria i rei de Castella. Amb això, Catalunya va passar a formar part d'un imperi ja enorme, al qual es van afegir els territoris conquerits a Amèrica. Tanmateix, la feblesa demogràfica i territorial de Catalunya enfront de Castella va fer que la influència dels catalans a l'administració reial fos poca. El rei, que gairebé sempre era absent de Catalunya, va crear la figura del lloctinent o virrei, com a representant seu. Les corts, que havien constituït la base del pactisme, es van convocar cada vegada menys. Això va conduir a conflictes entre la monarquia i les institucions catalanes. Alhora, en aquest període es va iniciar la decadència del català. Els estaments privilegiats catalans van optar per castellanitzar-se i van establir lligams familiars amb els grans llinatges de la noblesa castellana, com els Cardona, que es van vincular amb els ducs de Medinaceli. També l'Església es va castellanitzar. El monarca va nomenar bisbes castellans i els monestirs, inclòs Montserrat, van ser ocupats per monjos procedents de Castella. Amb tot, la Generalitat i els Consells municipals van subsistir i, fins i tot, van incrementar les seves atribucions. A més, gràcies a l'absentisme de la noblesa, van poder accedir a aquestes institucions alguns mercaders i pagesos benestants.