La desintegració del poder musulmà a Catalunya Des de començaments del segle XI, les lluites pel poder dins el califat de Còrdova el van sumir en la decadència i el 1031 va ser enderrocat l'últim califa. Aleshores, diversos caps territorials es van proclamar en estats autònoms o taifes. Les taifes de la costa mediterrània eren regides per caps esclaus, clients o familiars d'Almansor. Les que feien frontera amb els comtats catalans eren les de Saragossa, Lleida i Tortosa. Aquestes taifes van ser governades per la noblesa local i els comtes catalans van optar per mantenir-hi relacions pacífiques a canvi del cobrament d'impostos. A la segona meitat del segle XI, a les taifes musulmanes hi va haver un gran nombre de canvis de fronteres i molts territoris van perdre la seva autonomia. El darrer taifa de Lleida va lliurar la ciutat a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d'Urgell el 1149, un any després de la rendició de Tortosa. A les ciutats conquerides, els terrenys es van repartir i la població musulmana va ser arraconada. Una part important d'aquesta població, sotmesa a un tracte jurídic diferenciat, es refugià a la vall del Segre-Ebre, on s'hi mantingué fins al segle XVIII. A Tortosa i Lleida, que aviat van assumir un gran pes socioeconòmic, l'aristocràcia militar musulmana va ser substituïda per la noblesa feudal. Totes dues ciutats van rebre cartes de població amb estatuts jurídics semblants al de Barcelona i van formar dos marquesats independents del comtat de Barcelona. Els nobles van adquirir grans extensions de terreny i els monjos del nou orde del Cister es van establir a la Conca de Barberà -monestir de Poblet, Santes Creus.