El dia 26, TV3 emetrà una fusió dels dos capítols de 30 Minuts, Els nens perduts del franquisme, una producció que recull el treball d'un any d'investigació i en què es revela un dels períodes més foscos de la història recent d'Espanya: la desaparició de nens fills de republicans i la separació forçosa de les seves famílies per part de la repressió franquista.

1936. A mesura que les tropes sublevades de Franco van guanyant terreny, les presons comencen a omplir-se de persones que havien comès un únic "delicte": ser fidels a la República. Convents, fàbriques, escoles..., centenars de llocs es van habilitar com a camps de concentració o presons improvisades per donar cabuda als opositors al nou règim.

Entre aquests presoners hi havia milers de dones. Dones compromeses, dones militants de partits polítics d'esquerra o, senzillament, dones que eren esposa, mare o germana d'un republicà. I nens, molts nens que van néixer o que van ingressar a la presó amb les seves mares i que van passar els primers anys de la seva vida privats de llibertat per ser fills de "rojos".

Les males condicions higièniques i d'alimentació van fer que molts d'aquests nens morissin a la presó. D'altres, els més "afortunats", estaven privats de llibertat fins que afusellaven la mare o fins que sortia en llibertat. Però l'edat màxima fins a la qual els nens podien estar a la presó eren els tres anys. Això plantejava un dilema a les dones amb el marit a la presó o afusellat i que no tenien ningú de la família ni cap amistat que pogués fer-se càrrec de la criatura. El destí d'aquests nens era, indefectiblement, anar a parar a un hospici d'Auxilio Social o a algun col·legi religiós. I això, que podia semblar una solució, era temut per tothom. Era sabut que, sovint, quan un nen entrava en una d'aquestes institucions, els pares podien perdre'n la pista. O bé sortien completament transformats, educats per odiar els ideals dels pares, o imbuïts d'una religiositat que els podia abocar
a fer-se monges o capellans.

En el rerefons de tot això hi havia un personatge obscur que, des dels budells del règim, argumentava "científicament" per què els nens havien de ser separats dels seus pares. Es tracta del psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera, cap del Servei de Psiquiatria de l'Exèrcit. La seva formació, ampliada en alguns dels congressos psiquiàtrics fets a l'Alemanya nazi i amb els experiments que va fer amb les dones de la presó de Màlaga, alimentava la idea que l'única solució per als fills dels "rojos" era separar-los dels seus pares.

Antonio Vallejo-Nájera:
"Las íntimas relaciones entre marxismo e inferioridad mental ya las habíamos expuesto anteriormente." "La segregación de estos sujetos desde la infancia podría liberar a la sociedad de plaga tan terrible."

 

Les característiques de la transició democràtica fan que alguns dels aspectes més foscos de la història recent d'Espanya no s'hagin explicat encara. El reportatge se centra en un d'aquests aspectes més desconeguts: els nens de les famílies republicanes com a víctimes innocents de la repressió franquista.