Càmera estenopeica

Es tracta d'una aparell fotogràfic molt senzill, el funcionament de la qual es basa en el pas de la llum a través d'un petit orifici, i la formació d'una imatge invertida reflectida en una superfície foto-sensible. Per produir una imatge nítida és necessari que l'orifici sigui molt petit, i el temps d'exposició normalment és molt més que el necessari en càmeres convencionals (des dels 5 segons fins a més d'una hora). Per això s'han creat fórmules per calcular la distància focal, el diàmetre del forat i el temps d'exposició.
Els fotògrafs aficionats a aquesta tècnica generalment construeixen la seva pròpia càmera estenopeica, utilizant capses, llaunes o càmeres rèflex amb una placa foradada (en lloc de l'habitual lent òptica). La característica principal de les imatges obtingudes és la profunditat de camp infinita, un cert enfosquiment a les parts més allunyades del centre de la imatge i la possibilitat de fer múltiples exposicions en una sola fotografia.
Els principis bàsics en què es basa la càmera estenopeica ja es poden trobar en textos xinesos del segle V a.C. Durant el Renaixement i als segles posteriors es van desenvolupar càmeres obscures per l'estudi de fenòmens astronòmics i com a eina d'ajuda per a pintors i dibuixants, però fins l'aparició de la fotografia no va ser possible fixar les imatges en un suport.
El científic anglès Sir David Brewster va ser un dels primers que va practicar la fotografia estenopeica, a la dècada del 1850, inventant el terme "pinhole" per referir-se a la tècnica (terme encara utilitzat avui en dia). A finals de la dècada de 1880, el moviment pictòric impressionista va començar a influir en la fotografia, i una nova escola, el "pictorialisme", va sorgir per projectar les noves tendències artístiques en el camp de la fotografia. Alguns d'aquests fotògrafs pictorialistes van experimentar amb la fotografia estenopeica, contribuint a la seva popularització, i durant la dècada del 1890 ja es comercialitzaven càmeres estenopeiques a Europa, els Estats Units i el Japó.
A mesura que sorgien noves càmeres més tecnificades, la càmera estenopeica va caure en desús, i no va ser fins als anys 60 quediversos artistes van començar a experimentar-hi de nou: Paolo Gioli, Gottfried Jäger, Eric Renner...
En l'actualitat, la càmera estenopeica continua sent una tècnica poc coneguda a nivell públic, però molts fotògrafs continuen fent-ne ús per les enormes possibilitats creatives que ofereix.