Una tècnica laboriosa i artesanal
Tècnica del bromoli
El bromoli és un antic procediment fotogràfic, molt utilitzat pels fotògrafs pictorialistes,
especialment durant la primera meitat del segle XX. Aquesta tècnica de positivat, ideada per G. H. Rawlings i desenvolupada per E. J. Wall el 1907, es va presentar com una alternativa al procés amb goma bicromatada.
Es tracta d'un procés difícil i que requereix altes dosis de paciència, però permet al fotògraf treballar i retocar la imatge fins a obtenir un resultat que sembla un dibuix a pastel, però amb la definició d'una fotografia. La tècnica de bromoli pot ser monocromàtica, en color o transportada (la còpia final és "transportada" mitjançant un tòrcul a un paper de més qualitat).
El procés s'inicia amb l'obtenció d'una fotografia, ampliada en paper a la gelatina-bromur de plata d'alta densitat. Se li aplica un procés de blanquejat (el líquid per blanquejar és una mescla de sulfat de coure, bromur de potassi, bicromat de potassi, àcid clorhídric i aigua). En blanquejar la fotografia, les sals de plata enfosquides es desprenen i la fotografia queda gairebé blanca, i la gelatina s'insolubilitza proporcionalment amb la quantitat de sals de plata que hi ha a cada zona de la imatge, mentre que la gelatina de les parts blanques, ja sense les sals de plata eliminades amb el fixador a la primera fase d'obtenció, queda soluble a l'aigua. Es torna a fixar i rentar la imatge per posar-la, un cop ben eixugada d'un dia per l'altre, en remull amb aigua i unes gotes d'amoníac, que farà que les zones del paper on no hi havia sals de plata l'aigua serà absorbida per la gelatina soluble. A continuació ve el moment més delicat del procés; a la superfície de la imatge, amb parts de gelatina inflada d'aigua i parts sense aigua, s'hi aplica una tinta tipogràfica o litogràfica grassa, de base oliosa. I com tots sabem, aigua i oli no s'entenen bé, i per tant la tinta només impregna aquelles zones de la fotografia on el paper no s'ha inflat d'aigua, és a dir, on les sals de plata s'havien desprès de la superfície i la gelatina havia quedat insolubilitzada.
Fins aquí arriba el procés químic; en el procediment d'entintat és on el fotògraf dóna el seu toc més artístic a la imatge. Es necessita un pinzell molt especial (de pèl de porc blanc o de cérvol), rodó i de base plana, amb el qual distribuirem la tinta, insistint en aquelles zones sense aigua perquè n'absorbiran més quantitat. Això és el que li dóna l'efecte final: una fotografia amb marges difosos composta per milers de petits punts (la tinta aplicada pels pèls del pinzell), similar però diferent de la fotografia inicial.
La tècnica del bromoli es va anar abandonant a partir de la dècada dels anys cinquanta, tot i que molts fotògrafs van continuar practicant-la, entre ells grans representants del pictorialisme: Robert Demachy, Nikolai Andreev, Franz Rontag, Miguel Goicochea de Jorge, José Ortíz Echagüe...
En el nostre capítol de "Fotografies" dedicat al paisatge, hem realitzat la tècnica del bromoli transportat amb l'ajuda del professor Massimo Cova, el qual va seguir les instruccions utilitzades pel fotògraf pictorialista català Josep Maria Casals i Ariet. Podeu adreçar-li els vostres dubtes sobre la tècnica del bromoli aquí.
Avui en dia encara es practica, i hi ha diverses associacions de "bromolistes" arreu del món, agrupades en la International Society of Bromoilists, creada per Gene Laughter.
