Historia del Paral-lel

"EL PARAL·LEL ÉS EL BRODWAY ESPANYOL"... MARY SANTPERE

Cap a finals del segle XIX el centre de diversió i entreteniment a Barcelona estava concentrat a la Plaça de Catalunya, on hi havia la carpa del Circo de la Alegria, inaugurat el 1892, voltada de paradetes de dolços i de petites atraccions. En una de les nombroses reformes que es van fer a la plaça, es va decidir treure aquell conjunt de "barraquetes" i es va proposar traslladar tot aquest nucli de diversió a l'avinguda del Paral·lel. La que abans era l'Avenida del Marqués del Duero, un carrer bàsicament popular i protestatari, es va convertir en el Passeig de Gràcia de la burgesia, mitjana i baixa. Tenia el port a dos passos, amb tot el que això significava de moviment de gent i les fàbriques que hi havia al Poble-sec i la gent humil del Raval donaven a la zona un caràcter especial.

Però, el Paral·lel era un punt de lleure per a tothom, fos quina fos la seva condició social i econòmica. Molts del espectacles que s'hi oferien eren d'entrada gratuïta i el negoci es feia amb les consumicions dels clients. Si no es tenien diners per entrar en un cafè o al teatre, el bullici del carrer era prou diversió per passar-hi una bona tarda. D'altra banda, el Paral·lel oferia espectacles més permissius que la resta de la ciutat. Les noies dels music-halls feien stripteases, més o menys atrevits, i evidentment això també era un reclam difícil de passar per alt.

Tota aquesta activitat es va concentrar en només sis-cents metres dels gairebé dos quilòmetres que fa tot el carrer, i hi va anar creixent amb relativa rapidesa. En un període de 10 anys van obrir uns nou teatres, onze cafès concert i diverses sales de music-halls.

Els primers vodevils
El teatre que s'oferia a Catalunya fins a la primera dècada dels segle XX era molt variat, però no incloïa el gènere més de moda a tot Europa: el vodevil. L'any 1913, Josep Santpere, el pare de Mary, va representar per primera vegada a l'avinguda del Paral·lel de Barcelona un vodevil. Aquell mateix any, va debutar la cantant de cuplés Raquel Meller. El vodevil era una comèdia de situació més o menys picant, plena d'equívocs i males interpretacions, que portaven els personatges a situacions límits, sempre hilarants, que s'acabaven aclarint en un final feliç.

Era un gènere ideal per al Paral·lel, on, com ja hem dit anteriorment, els espectacles eren més permissius que a la resta de teatres de Barcelona. I, tot i que mai hi havia escenes de contingut sexual gaire fortes, els vodevils no van ser mai ben vistos per un sector de la crítica de l'època, que a més de frívols i fàcils, els trobava massa picants. Val a dir, però, que els jocs sexuals que es representaven al Paral·lel, no eren mai ordinaris ni grollers. Hi havia un moment on, tant l'actriu com l'actor podien lluir més o menys roba, però era un erotisme molt quotidià i sempre còmic. Com explica Miquel Badenas en el llibre El Paral·lel, història d'un mite, un vodevil de Santpere sense un Santpere en calçotets era impensable. En el vodevil, allò que no es deia sempre era més picant que allò que es deia. Era un teatre amb dobles intencions i lectures entre línies, però a la vegada molt planer i accessible. Entreteniment pur sense cap mena de pretensió.

Les figures més importants del vodevil barceloní van ser Josep Santpere i Elena Jordi, el rei i la reina del l'escena teatral del moment. Josep Santpere, actor, cantant, director, empresari i productor molt versàtil va representar durant 26 anys diversos vodevils. Gent de tot Catalunya anaven a veure les seves representacions. És un dels personatges clau de l'etapa esplendorosa del Paral·lel. Elena Jordi, va actuar durant molts anys al Teatro Español. Era una actriu de vodevil atípica. El seu refinament i elegància contrastaven amb els de les altres actrius del gènere. Fins i tot en les escenes més compromeses, el seu estil personal l'allunyava dels tòpics més grollers. Va ser una actriu excepcional que va sorgir per generació espontània. Es deia Montserrat Casals i treballava a l'estanc que la seva germana Tina tenia al carrer Boqueria. Des d'allà, va saltar al Paral·lel, sense formació d'actriu, però amb un talent innat que la va portar a ser una de les primeres estrelles del moment. Elena Jordi va morir l'any 1945, quan ja feia temps que s'havia retirat.

Els anys 20. Canvis polítics, progrés artístic
La Dictadura de Primo de Rivera i els enfrontaments sindicals dels anys 20 van tenir un escenari perfecte d'actuació i trobada a l'avinguda del Paral·lel. L'atemptat amb bomba del Teatre Pompeya el 1920, les reunions d'anarquistes al Cafe de la Tanquilidad, o l'assassinat de Salvador Segui al carrer Cadena, van fer que el Paral·lel participés molt directament en els canvis polítics de l'època. El seu caràcter bulliciós, i la varietat de personatges el van convertir en l'autèntic punt de trobada de la ciutat per a les classes populars.

Tot aquest moviment polític contrastava amb la una forta activitat artística i econòmica d'aquells sis-cents metres d'espectacle de Barcelona. Tots els teatres van fer reformes. Reformes possibles, en bona part, pels guanys extres que les taules de joc instal·lades als teatres els van donar. Però el joc es va acabar el 1923, amb la Dictadura de Primo de Rivera.

Pal que fa a les estrelles del moment, a mitjans dels anys 20, la Bella Dorita va confirmar-se com la principal figura del music-hall a Barcelona. Emili Vendrell (Barcelona 1893-1962), el gran tenor de sarsuela catalana i castellana, va interpretar la versió catalana del Lohengrin que va fer l'Associació Wagneriana de Barcelona al Teatre Tivoli.

També és l'època més representativa de la lírica catalana. Es van estrenar les tres obres més importants d'aquest gènere: Don Joan de Serrallonga (1922), Canço d'Amor i de Guerra (1926) i La Legió d'Honor (1930). Els barítons Jaume Miret i Maties Ferret van entrar a l'escena del Paral·lel. Miret, bon actor i bon cantant, va ser un dels intèrprets de sarsuela més importants fins als anys 50.

La dècada dels 20 també va ser el moment de la confirmació escènica de Manolo Sugrañés. Entre el 1925 i 1930 les seves vistoses revistes al Teatro Cómico van fascinar al públic del Paral·lel.

L'esplendor del Paral·lel
Tots aquests canvis i millores van donar fruit en la dècada dels anys 30. Els teatres, music-halls, i cafès treballaven al màxim. Josep Santpere es va confirmar com al rei del vodevil. Revistes de la resta de l'estat estrenaven les seves produccions al Teatro Cómico i al Teatro Español. Gent de tot Catalunya es desplaçaven expressament a Barcelona per veure aquests espectacles. Els més eminents cantants de sarsuela de tot l'estat passaven per Barcelona per actuar-hi. La gent, com havia fet sempre, acudia al Paral·lel per divertir-se, i, si no tenia diners, passejava o escoltava als xarlatans que es concentraven a la actual plaça de Raquel Meller, on explicaven aventures i venien remeis miraculosos.

El Paral·lel era un baròmetre del sentir popular. Només en moments de molt durs l'activitat del carrer va minvar. Però, ni tan sols durant la guerra i els anys de postguerra es van arribar a tancar del tot els teatres i cafès. El poble necessitava sortir i passar-s'ho bé per oblidar la realitat crua del dia a dia i el Paral·lel va assumir a la perfecció el paper de vàlvula d'escapament per als barcelonins. El carrer no vivia al marge del desastre, al contrari. Conscient del dolor de l'entorn, continuava oferint l'espectacle que permetés alliberar, tant com fos possible, el dolor. Durant els bombardejos s'apagaven els llums del teatre: els actors dalt de l'escenari i el públic als seus seients es quedaven immòbils, en la foscor, més connectats que mai per un sentir i un patir que escurçava distàncies entre artistes i espectadors. Un cop passat el perill, l'espectacle continuava com si res no hagués passat.

L'any 1937, van fer desaparèixer els empresaris teatrals i els van substituir per comitès revolucionaris de la CNT i de la FAI. Aquest comitès van decidir que tots els treballadors del teatre, des de l'acomodador a l'actriu principal, rebrien el mateix sou. Aquesta mesura va portar als actors i actrius a declarar-se en vaga.

Tot i les penúries passades durant la Guerra Civil, les ganes de diversió permanent dels any 30 es van mantenir durant la dècada següent. El poble buscava en la diversió la fugida de les dificultats pròpies de la postguerra i de les repressions i censures que provocaven les dictadures militars.

Els 40 van ser uns anys de molta producció lírica. Els representants del Teatre Victòria i del Teatre Nou van programar temporades amb més de 100 estrenes. Productores de fora de l'escena catalana portaven les seves representacions, i en alguns casos es quedaven al Paral·lel, com per exemple Els Vienesos. Aquesta companyia formada per austríacs va estrenar un gran nombre d'obres: Luces de Viena, Carrusel vienés, Melodías del Danubio. Totes les seves produccions estaven sempre relacionades amb el seu país d'origen i venien marcades per un estil centreuropeu de fer teatre. Els Vienesos, que havien arribat a Barcelona fugint de la Segona Guerra Mundial, van quedar tan seduïts per la ciutat que s'hi van quedar.

Un dels efectes de la guerra també va ser la immigració creixent que va anar arribant a Barcelona procedent, sobretot, del sud de la península. Gran part d'aquests nous ciutadans es van quedar a viure a Montjuïc, al Poble-sec i al Raval. La seva integració a la ciutat es va notar de seguida, i van començar a participar del bullici del Paral·lel. En poc temps, aquells sis-cents metres del carrer de l'espectacle van tornar a semblar una fira permanent. Moltes vegades s'ha comparat aquella època gloriosa del Paral·lel de Barcelona amb el Barbary Coast de San Francisco. Però aquesta bonança artística va entrar en crisi a la dècada dels 50, una crisi que es va anar agreujant al llarg dels anys.

La dècada dels 50: comença la decadència
El music-hall és un gènere que es va consagrar a l'Avinguda del Paral·lel. Poc considerat, en un principi, la qualitat de la producció barcelonina va fer que el públic acudís en massa a les representacions, sense prejudicis socials ni escarafalls intel·lectuals.

Els espectacles més populars dels anys 50 van ser les revistes de Joaquim Gasa, empresari de dilatada experiència, que va produir representacions a l'Apolo, al Victòria i, a partir de 1950, al Teatro Cómico. Gasa repetia amb els artistes que li agradaven i per això els feia contractes exclusius. Entre els seus "fixos" hi havia Mary Santpere i el gran actor còmic Alady, que van ser les grans figures del moment. Van ser nomenats la Reina i el Rei del Paral·lel, títols que anys enrere havien merescut el pare de Mary, Josep Santpere, i Elena Jordi.

Però el que és bo no dura sempre, i l'esplendor del Paral·lel va iniciar un procés de crisi. A poc a poc van anar tancant teatres i cafès. El Teatro Cómico, on es representaven les revistes de Gasa, va tancar el 1962. Joaquim Gasa es va fer càrrec, llavors, del Victòria. El teatre Nou, el Condal, l'Espanyol i l'Arnau van passar a ser cinemes, només quedaven oberts el Talía, l'Apolo i el Victòria. De mica en mica el carrer va anar perdent la seva força. La gent anava al Paral·lel per anar al cinema o al teatre i es va perdre el seu caràcter bulliciós i popular. El passeig es va fer més seriós i solitari. Amb el tancament dels cafès, els teatres i les sales de music-hall, va desaparèixer també la gent. Aquest silenci popular s'ha mantingut fins ara.

Bibliografia:

BADENAS i RICO, M. El paral.lel, història d'un mite. Pagès Editors. Col.lecció Guimet, Lleida, 1998

Josep Santpere (1875 - 1939)  

El pare de la Mary Santpere va començar a fer teatre de ben jove, però no de manera exclusiva: d'entrada Josep Santpere va seguir els passos del seu pare Ramon, caixista en una impremta. Com que prosperava en el negoci, Josep va obrir una impremta pròpia i un taller d'arts gràfiques. Però, poc a poc, va anar aparcant la seva feina a la impremta per dedicar-se exclusivament al teatre. Als divuit anys va interpretar el seu primer paper protagonista en l'obra El Solitario de Yuste, després de moltes actuacions fent d'actor secundari. Uns anys més tard, concretament el 1903, va fer la seva primera actuació lírica amb el paper de Dom Basili a El Barber de Sevilla. Quan tenia trenta anys ja feia d'actor, de músic, de director i d'empresari teatral. Josep Santpere va mantenir la impremta fins l'any 1929, aproximadament, ja que en aquell moment l'èxit en el món del teatre no li deixava temps per a res més.
Una de les fites professionals més importants d'en Josep Santpere va ser portar al Paral·lel el gènere de teatre còmic que triomfava per tot Europa: el vodevil. Santpere es va consagrar com a actor còmic. Els vodevils que representava tenien un èxit especial. Les interpretacions del pare de la Mary eren molt bones i la gent reia molt. Com explica Miquel Badenas en el seu llibre El Paral·lel, història d'un mite, un vodevil d'en Santpere sense que ell quedés en calçotets era impensable. El públic esperava els moment més picants, sempre hilarants, que Santpere, un actor amb moltes possibilitats, oferia amb molta naturalitat. Durant molts anys, i moltes representacions, en Santpere va tenir com a parella còmica a Elena Jordi. Junts van interpretar una llista interminable de vodevils, i popularment se'ls coneixia com el Rei i la Reina del Paral·lel.

Però el vodevil va apartar en Josep Santpere dels gèneres que havia interpretat anteriorment amb molt d'èxit. Havia fet drama clàssic, sarsuela i fins i tot opereta. Santpere era un actor amb molts recursos que s'enfrontava, amb dignitat, a qualsevol estil artístic que se li posés al davant. La intenció de Santpere era d'anar variant i poder fer, al cap de l'any, obres molt diferents, però els seus vodevils van assolir un nivell d'èxit tan inaudit que li va ser difícil canviar de registre.

Gràcies al teatre, la seva passió des de ben petit, Josep Santpere va conèixer la seva dona. Rosa Hernández era una de les actrius i ballarines del cos de ball Pauletta Pàmies. Es van conèixer interpretant La Santa Espina, al Teatre Principal, es van casar i van ser pares de cinc fills, Pepita, Ramon, Mary, Gabriel i Teresa.

Santpere i la seva dona sempre van procurar distanciar la seva vida professional de la personal. La vida diària de Josep Santpere era igual que la de qualsevol home burgès de Barcelona. La frivolitat típica del món de l'espectacle quedava fora de les portes de la casa dels Santpere. El matrimoni d'actors intentava oferir als seus fills un entorn el màxim d'estable possible. Santpere no va permetre mai que l'èxit professional el separés de la família. Mai no va estar allunyat dels seus fills més de vint-i-quatre hores. No va acceptar mai feines fora de Catalunya, tot i que el seu èxit havia traspassat fronteres i que havia rebut ofertes per treballar a Madrid i a diversos països d'Europa i Amèrica.

El pare de la Mary era un home molt sociable i amb molts amics. El seu camerino va ser batejat per Santiago Rusiñol amb el sobrenom de Tramvia, perquè sempre estava ple de gent, i tot i que en Santpere separava, com ja hem dit, la vida professional de la privada, casa seva també es convertia en un tramvia, però en aquest només hi viatjaven amics escollits.

Santpere passava moltes hores a casa llegint i escrivint. Normalment quan arribava del teatre es posava a llegir fins que es feia de dia. A casa seva hi havia de tot, sempre disposat d'una manera aparentment caòtica i desordenada. Però per en Josep tot estava col·locat al seu lloc, hi havia un ordre dins del caos. Només ell i el seu fill Ramon, el germà gran de la Mary, sabien exactament on estaven les coses, en Ramon era l'encarregat d'ordenar els llibres i les revistes que arribaven a casa. A en Santpere li agradava molt d'estar-se amb els seus fills, mai no va faltar a un dinar familiar. Protegia els seus fills de les frivolitats del teatre, fins al punt que aquests no el van poder anar a veure fins que van ser grans.

Durant la guerra Civil la companyia teatral d'en Santpere estava treballant al Teatre Espanyol. Els teatres es van col·lectivitzar i en Josep va passar de ser propietari-director a ser un director que cobrava el mateix que qualsevol altre treballador del teatre: concretament quinze pessetes. Van ser moments difícils per a la família. Els dos fills estaven al front, (amb la quinta del biberó), la Pepita amb l'àvia a la casa d'estiueig que els Santpere tenien al Bages. I la Mary i la Tina es van incorporar a la companyia de teatre perquè la família pogués disposar de dos sous més. Aquest fet, tot i que desagradable en un principi, va avançar l'entrada de la Mary al món del teatre.

Santpere va ser un dels grans artistes de l'època daurada del Paral·lel. Va interpretar tota mena d'obres dels gèneres més variats, va treballar amb els millors autors, actors i actrius de l'època i també va trobar temps per a fer cinema. Santpere va participar en la primera pel·lícula sonora que es va fer a Espanya. Es tractava del musical Mercedes, rodada als estudis Orphea de Barcelona l'any 1932 i dirigida per Josep Maria Castellví.

Amb la mort de Santpere l'any 1939 va quedar un buit irrecuperable a l'escena teatral catalana. En el seu enterrament les autoritats franquistes van prohibir que es fessin parlaments.

Bibliografia:

BADENAS i RICO, M. El paral.lel, història d'un mite. Pagès Editors. Col.lecció Guimet, Lleida, 1998

SANTPERE, M. Mi vida: Ediciones Este, Barcelona, 1963.

Obra Mary  

Cine
1938 Paquete o el fotógrafo público nº 1 d'Ignacio F. Iquino.
1939 Los cuatro Robinsones de García Maroto.
1942 El pobre rico d'Ignacio F. Iquino.
1942 Boda accidentada d'Ignacio F. Iquino.
1943 Un enredo de familia d'Ignacio F. Iquino.
1943 Viviendo al revés d'Ignacio F. Iquino.
1943 Fin de curso d'Ignacio F. Iquino.
1944 Cabeza de hierro d'Ignacio F. Iquino.
1945 Ni pobre, ni rico, ni todo lo contrario d'Ignacio F. Iquino.
1945 Ángela es así. Ramón Quadreny
1945 Un ladrón de guante blanco. Ricardo Gascón
1946 Audiencia pública. Florián Rey
1948 Conflicto inesperado. Ricardo Gascón
1948 Canción mortal d'Ignacio F. Iquino.
1948 Vida en sombras de Lorenzo Llobet-García.
1950 Cita con mi viejo corazón. Ferruccio Cerio
1954 Once pares de botas de Rovira Beleta.
1955 El difunto es un vivo de Juan Lledó i Ignacio F. Iquino.
1956 Un heredero en apuros. Miguel Iglesias
1956 Veraneo en España. Miguel Iglesias
1958 El hincha. José María Elorrieta
1959 Parque de Madrid. Enrique Cahen Salaberry
1959 Miss Cuplé de Ricardo Núñez.
1961 La viudita naviera de Luis Marquina.
1962 Detective con faldas de Ricardo Núñez.
1962 La batalla del domingo de Luis Marquina. ( També titulada: Mister Real Madrid )
1966 Algunas lecciones de amor. José María Zabalza
1967 Loca por los festivales d'Ignacio F. iquino
1968 La mini tía d'Ignacio F. Iquino.
1968 La viudita ye-ye de Juan Bosch i Ignacio F. Iquino.
1968 De picos pardos a la ciudad de Miguel Iglesias i Ignacio F. Iquino.
1969 La banda de los tres crisantemos d'Ignacio F. Iquino
1971 La casa de los Martínez. Agustín Navarro
1971 La liga no es cosa de hombres d'Ignacio F. Iquino.
1975 La ciutat cremada d'Antoni Ribas.
1976 La mujer es un buen negocio. Valeriu Lazarov
1976 Bruja, más que bruja de Fernando Fernán Gómez.
1977 Préstamela esta noche de Tulio Demichelis.
1979 Un millón por tu historia d'Ignacio F. Iquino.
1980 Los embarazados de J. Coll Espona.
1981 Patrimonio nacional de Luis García Berlanga.
1981 El vicari d'Olot de Ventura Pons.
1981 Las aventuras de Zipi Zape d'Enrique Guevara
1982 Las aventuras de Zipi y Zape d'Enrique Guevara.
1982 Aquesta nit o mai de Ventura Pons.
1982 Le llamaban J.R. Francisco Lara Polop
1982 J.R. contraataca de F. Lara Polop.
1983 A tope de Ramón Fernández.
1984 1, 2, 3... ensaimadas cada vez
1986 La Rossa del bar de Ventura Pons.
1990 Makinavaja, el último choriso
1992 Krapatchouk. Enrique Gabriel-Lipschutz
1992 Semos peligrosos (uséase Makinavaja 2) Carlos Suárez (II)

Teatre
1937 El Tenorio musical / Companyia Josep Santpere
1938 Mariano de la O / Companyia Josep Santpere
1948 Las siete mujeres de Adán / Companyia Iquino - PMS (Teatre Borràs)
1948 Espectacle de commemoració del centenari del ferrocarril Barcelona-Mataró / Iquino (Teatre Talia)
1949 Tres maridos en globo / Iquino
1949 Parará Pachín / Iquino
1949 Las chicas del diablo / Iquino
1950 Marque seis números / Joaquim Gasa (Teatro Cómico)
1950 Todos al Cómico / Joaquim Gasa
1952 Dins d'una revista (Todos al Cómico?), s'hi inclou un esquetx de Mary Santpere i Alady basat en el Tenorio.
1956 Primera gira per Sud-amèrica: al Teatrino de Tony i Coney Island de Caracas (Veneçuela) i al Teatre Maypo de Buenos Aires (Argentina)
1957 Fuentes de amor de Carmen Sala Sanchíz / Joaquim Gasa
1958 El pleito del último cuplé / Joaquim Gasa
1959 Arrivederci Roma / Joaquim Gasa
1960 De Las Vegas a España amb el ballarí argentí Alfredo Alaria / Joaquim Gasa
1961 El ratpenat de Strauss al Liceu. Mary Santpere hi interpreta un personatge curt parlat, al tercer acte.
1962 Aquellas felices Navidades / Joaquim Gasa (Teatre Victòria)
196? La nena y yo / Companyia Mary Santpere - Miguel Gila
1975 Historias de Pan y Pipa / Pedro Ruiz (Teatre Victòria)
1976 Don Juan Tenorio amb Joan Capri / Ventura Pons (Teatre Romea)
1981 Don Juan Tenorio amb Joan Monleón / Ventura Pons (Teatre Principal)
1985 Don Juan en Alcalá, espectacle de teatre al carrer basat en el Tenorio de Zorrilla / Antonio Guirau (Alcalá de Henares)

Ràdio
1957 Programa Radio Revista, amb Juan Carlos Thorry - Premi Ondas de Radio 1958.
???? Diverses col·laboracions en el programa del Sr. Dalmau i el Sr. Viñas, a Ràdio Barcelona.
1967 La vida contrarreloj: Manuel del Arco entrevista Mary Santpere.
196? Programa especial en benefici dels afectats per les inundacions, a Ràdio València.
???? Programa de ràdio amb TIP, emès en una ràdio de Madrid (Radio Madrid?)
1970 Radioteatre a Ràdio Barcelona: "La minyona suïcida" de Santiago Rusiñol, dirigit per Armando Blanch. Inclou unes paraules de Mary Santpere, al final del pròleg, dedicades a Santiago Rusiñol.
1981 Impactes Joan Castelló Rovira entrevista Mary Santpere.

Televisió
1970 El Pícaro. Capítol: En el que Lucas persigue una fortuna i también le persiguen a él. Amb Fernando Fernán Gómez. TVE,
1976 La Hora de: El Mundo de Raphael. Canta una cançó amb Raphael i Rosa León. TVE
1976 La Hora de: Tip i Coll. Explica acudits i intrepreta "La Violetera". TVE
1980 Mare i fill S.L. / TVE-2 o TV3 ????, amb Enric Majó.
1982 Verdad o Mentira. Programa concurs, les preguntes giren al voltant de la vida i l'obra de Mary Santpere.
1982 El arte de mirar. Amb Fernando Guillen, Emilio Gutiérrez Caba i Mario Gas entre altres. Capítol de la sèrie Un encargo Original. TVE.
1984 Àngel Casas Show. Entrevista.
1984 Ahí te quiero ver. Entrevistada per Rosa Maria Sardà. TVE.
1985 Mary Santpere, autorretrato. Entrevista i repàs de la seva trajectòria. TVE.
1986 Àngel Cases Show. Entrevista. TV3
1986 Fin de Siglo. Entrevista. TVE.
1986 Programa de ma. Reportatge dedicat al Music Hall. S'hi fa una mica d'història sobre aquest gènere. Entrevista amb Mary Santpere i actuació al teatre Victòria de Barcelona.
1986 Enric Parada i Fonda. TVE.
1986 Plató vacío. Entrevista i representació d'un fragment del Don Juan de Zorrilla, amb Ágata Lys. TVE.
1986 El Domingo es nuestro. Entrevistada pels alumnes d'una escola, vestida de Pare Noel. TVE.
1987 Identitats. Entrevista Mary Santpere. Parla de la seva vida privada, de la seva condició de senyora Pigrau. TV3.
1987 No passa res. Convidada especial al programa de La Trinca. Hi interpreta la cançó "Tira la piedra". TV3
1987 Amor, salut i feina / TVE-2, amb Joan Pera.
1987 El Edén. Entrevista i actuació. TVE.
1988 Blanc o Negre: Mary Santpere. Programa concurs. TV3.
1988 Mag Magazine. Entrevista. Mary Santpere. TV3.
1989 Dilluns, Dilluns. Entrevista Mary Santpere. Hi recorda anècdotes de la seva vida personal i artística. També parla del seu marit mort feia poc. TV3.
1989 Tariro Tariro. Personatge convidat al programa, l'acomiada el programa interpretant un número de cabaret amb la Trinca. TVE-2 Catalunya.
1989 ¿Pero esto qué es? TVE Personatge convidat, juntament amb Antonio Resines.
1990 3 X 4. Entrevista i repàs de la seva trajectòria. TVE-2 Catalunya.
1990 El martes que viene. Conversa amb Coque Malla sobre diversos temes. TVE.
1990 La Vida en un Xip. Mary participa en un col·loqui sobre La Sogra.
1991 La Palmera. Entrevista. TVE.
1991 Com a Casa. Tertúlia amb Mary Santpere. Parla de la seva carrera i de la seva vida privada.
1991 Això és massa. El Màgic Andreu li fa una entrevista i un joc de mans. TV3.
1992 Hola Rafaella . Personatge convidat. TVE.
1992 Estimada Mary. Programa de 30 minuts sobre Mary Santpere amb motiu de la seva mort. 23 de setembre 1992. TVE.
1992 Actual. La Mary Santpere. Reportatge amb motiu de la seva mort. TV3.
1992 Especial caja de risa. Recull d'actuacions d'arxiu d'alguns dels humoristes espanyols més notables. TVE.
1992 Estimada Mary. Programa d'homenatge, en què diversos artistes interpreten cançons i parlen de la Mary. El programa es va fer en directe des d'un teatre de Barcelona. Hi van participar, entre d'altres, Núria Feliu, Joan Manuel Serrat, María José Cantudo i el grup Sangtraït.
1992 Estimada Mary. Emissió dels quatre primers capítols d'aquesta sèrie dedicada a la vida i l'obra de Mary Santpere. TVE-2 Catalunya.
1993 Estimada Mary. Emissió dels dos últims capítols d'aquesta sèrie que fa un repàs a tota la seva vida. TVE-2 Catalunya.
1992 Pasa la Vida. Reportatge homenatge amb motiu del primer aniversari de la seva mort. Hi intervenen els seus fills Josep Maria i Maria Rosa Pigrau. TVE.
1996 Testigos de Jesús: Figuras fallecidas del mundo del arte. Fragment d'entrevista d'arxiu amb la Mary. Parla sobre el seu amor a Déu i a la Verge. TVE-2.
1996 Mañanas de Primera. Passa un reportatge sobre la Mary en la secció 'Tal como hoy'. TVE.
2000 Humor se escribe con hache. Emet un recull d'actuacions d'humoristes femenines. TVE.

Discos
1951 ¡Dónde va, María...! / Colúmbia
1961 Mar Mare Nostrum , cançó premiada al 1er Festival de la Canción del Mediterráneo.
1963 Les caramelles / Zafiro
1963 Consells a les casades / Zafiro
1977 Cançons del meu pare / Pu-put (reeditat per Serdisco el 1992)
1977 La reina ha relliscat / Pu-put
1979 Mary Santpere presenta la comèdia musical / Pu-put (reeditat per Serdisco el 1992)

Llibres
1963 Mi vida. Autobiografia de Mary Santpere / Ediciones Este

Circ
1970 Treballa al Circo Price de manera estable durant 2 anys.