Fragments d'entrevista de Joan Punyet

 

L’autoritat de l’avi

Me’n recordo quan estava a casa seva, sentia els seus passos, i jo ja deixava de jugar amb les joguines, perquè venia l’avi. Era una espècie d’autoritat. Després, quan vaig baixar a l’estudi amb ell, aquell home silenciós, afable, distant i respectuós, es va transformar en un gegant, en un gegant dels colors, en un gegant de l’expressió, un gegant de la màgia, del sublim, de la poesia, del lirisme.

 

Les Constel·lacions

Les Constel·lacions són una escapada al sublim. Són una anada cap a l’energia. Cap a l’univers. Són una porta per marxar d’una guerra circumstancial, d’un genocidi, d’una brutalitat, d’una bestiesa. Les Constel·lacions són dir: el meu únic salvador dins aquesta tragèdia mundial és l’esperit, és l’ànima que em porta cap al cel. Que em porta cap al sublim. És com si el Miró fos un ocell nocturn capaç d’evadir-se de la terra, marxar cap al cel, viatjar pel cel, pels astres, per les constel·lacions, capturar-les totes amb una mà, tornar a terra i dibuixar-les damunt d’un full de paper.

 

Avantatges i desavantatges de ser nét de Miró

Econòmicament és fantàstic, perquè ell va ser un artista que va fer una obra que s’ha valorat moltíssim, i ha fet que jo tingui una holgura econòmica bastant lleugera per poder fer viatges, projectes, comprar-me una casa, o un cotxe, o poder tenir una oficina sense cap problema, i sense tenir que arribar a final de mes dient: “Ostres, encara no he cobrat la nòmina”. Aquest és un dels avantatges de ser nét del Miró, un avantatge econòmic, purament econòmic. Però tot avantatge té un costat negatiu. I quin és? Doncs que ets part d’una infraestructura museística important, que fa que tu amb la teva família tinguis l’obligació moral d’actuar en segons quins moments com has d’actuar: defensar les fundacions Miró, perseguir les falsificacions, i un llarg etcètera. O sigui que estàs obligat a portar un control molt rígid damunt l’herència que el meu avi ha deixat, no a mi, sinó al món sencer, perquè no es pugui utilitzar d’una forma negativa, o contrària als seus desitjos.

 

Les teles cremades i els marxants de Miró

Quan Pierre Matisse i Aimé Maeght, els seus marxants, varen vindre aquí, en aquest estudi, per veure les cinc teles cremades, no els hi va fer cap gràcia, perquè varen veure que el Miró s’estava donant compte que estava caient dins allò que ell mai va voler, que era ser un pintor burgès, acomodat, repetitiu, esclau del seu propi circuit comercial, que era el que el seus marxants desitjaven, és clar. Aleshores, quan varen vindre i varen trobar cinc teles cremades, apunyalades, trepitjades i destruïdes van dir: “Punyetes! Miró, què ens has fet?”. I el Miró va poder llegir la mirada dels seus marxants; la seva mirada de preocupació, com dient: “Ostres, aquest home realment està fent altra vegada el que va fer l’any 31, l’assassinat de la pintura, no a través del collage sinó a través de la gasolina, de la benzina, del punyal, de la trepitjada, del cop de puny”. I qualsevol persona que hagués vist aquelles obres en una galeria important com la Galeria Maeght de París o la Galeria Matisse de Nova York, et puc assegurar que no les hagués comprades. De les cinc obres, tres es varen quedar a la Fundació Miró de Barcelona, una se la va emportar l’Aimé Maeght i l’altre el Pierre Matisse. Però t’asseguro que cap de les dues van ser venudes, sempre van estar dins el dipòsit de la galeria.