Altres fragments d'entrevista de Glòria Casals

 

El paper de Clara Noble, la dona

Jo diria que Clara Noble és un punt de partida molt i molt important. Podem parlar de L’Oda Infinita com un punt de partida en el món de la literatura, en el món de la poesia. Clara Noble és l’altre punt important. Hi ha molt poc temps de diferència entre l’un i l’altre, 1888 i 1891, hi ha relativament pocs anys, i és, és clau. A veure què hauria passat, què hauria estat de Maragall sense Clara Noble. Evidentment no ho sabem, però Clara noble és la persona que li proporciona.... Penso que era una persona absolutament enamorada, absolutament enamorada, que no vol dir devota, vol dir enamorada eh?, com a dona, de, de, de Maragall. Vol dir una persona, també, molt conscient de quina era la feina de Maragall, quines eren les seves responsabilitats. On vaig a para amb això? Vaig a para a que, la casa la portava Clara Noble, la casa, els fills, era responsabilitat de Clara noble. Maragall intervenia, però hi jugava un paper secundari. Donava l’aigua, controlava els dipòsits de l’aigua, feia feines..., apuntava doncs si es traspassava els números per localitzar les dides d’una agenda a l’altre, perquè, és clar, en aquella família les dides eren peces fonamentals. Se n’encarregava, doncs, si s’havia d’encarregar carbó o llenya pel foc, etc. Bé, feia feines d’aquestes, però la casa la portava bàsicament Clara Noble. I Clara Noble sempre, sempre, sempre, a casa a Barcelona. Quan anaven d’estiueig, la primera cosa que feia, era sempre reservar un espai, una habitació, l’habitació millor, l’habitació més tranquil·la, sempre, perquè Maragall pogués treballar. I aquell era un espai que Clara li muntava i quasi bé li improvisava quan anaven a passar vacances a, doncs és igual, o a Olot, o a Camprodon, o a Caldetes. La primera operació era sempre construir l’espai per a Maragall. Per tant això ens indica, això és anecdòtic si es vol, però ens indica que era una persona perfectament conscient que aquell senyor havia de treballar i que necessitava calma i necessitava tranquil·litat per fer-ho. En aquest sentit no podem parlar d’una persona...., podem parlar d’una persona generosa, extremadament generosa.

 

Maragall enamorat

jo penso que era una persona apassionada, ell, com a individu, jo crec que era una persona apassionada i hi ha poemes d’amor dirigits a una o altra dona, això tan se val, però hi ha uns poemes d’amor esplèndids. I uns poemes d’amor esplèndids perquè són simples, perquè són senzills, perquè són directes, perquè senzillament són dits sense vergonya. I això em fa l’efecte... i que poden ser d’una sensualitat i si es vol.... sí, d’una sensualitat extrema, extraordinària. Eh? Però són dits, això, a la  cara, són dits sense vergonya, sense cap mena de, sense cap mena de por a res. I són uns poemes, ja et dic, molt i molt senzills, uns poemes de prometatge, per entendre’ns, molt i molt senzilles, però al mateix temps terriblement eficaços.

 

Un català no normatiu

O a partir d’un determinat moment, doncs que, no sé, anys 60, començament dels anys 70 doncs comença, o allò el Maragall que el Maragall que no sap escriure, el Maragall que tira per dret, etc. I aleshores també s’orquestra una petita campanya en aquest sentit. Bé, és senzillament no saber llegir, és senzillament agafar el rave per les fulles, és confondre una teoria poètica, que ell tampoc en va parlar mai en termes de teoria, és “la paraula viva”, intentar convertir allò que és una pura doctrina, per tant més o menys filosòfica i convertir-ho en una pràctica. I entre la teoria i la pràctica dons hi ha una distància, una distància molt gran que Maragall assumia i Maragall coneixia perfectament. Maragall no s’estava allò, esperant que li baixes la inspiració per posar-se a escriure. Però una cosa és que parli de la inspiració divina en els seus tractats teòrics, o en l’ Elogi de la Poesia o en l’Elogi de la Paraula i una altra cosa és que s’estés realment esperant a que li baixés la inspiració. Però aleshores arribem a reduccionismes que no condueixen absolutament enlloc, absolutament enlloc. És, doncs no ho sé, com, som negar doncs el mèrit a Lord Byron perquè de Lord Byron diuen que abans d’escriure doncs havia de prendre vi del Rin i sucar-hi galetes. Doncs bé, negarem el valor del Byron perquè necessitava beure vi del Rin i sucar-hi galetes?. Jo no li negaré, però tampoc no em creuré al peu de la lletra que només escrivia quan bevia vi del Rin i sucava galetes. Maragall és una persona que corregeix, una persona que rectifica, una persona que l’ortografia no li interessava, aquesta d’acord, però la llengua no és la ortografia. I aquest possiblement és un dels altres problemes, no de Maragall, sinó d’altres persones que confonen l’ortografia amb la llengua, que s’assemblen com un ou a una castanya. És a dir, Maragall escrivia amb l’ortografia que bonament sabia perquè ningú no li havia dit com s’havia d’escriure, perquè ell es mor abans, l’any 11. 

 

La relació amb Eugeni d’Ors

La relació amb d’Ors i Maragall era molt peculiar perquè eren molt amics, i s’estimaven molt i es tenien un respecte extraordinari. Maragall va ser padrí de bodes de d’Ors i va ser padrí  d’algun fil d’Eugeni d’Ors i la correspondència és una correspondència extraordinària. Però de tant en tant doncs d’Ors tirava en bala contra Maragall i contra alguns llibres concrets...