“Les seves relacions amb dones devien ser unes relacions bastant espesses i bastant tempestuoses, perquè el que parla de les dones a la seva obra és bastant... Una vegada li vam preguntar per què no s’havia casat i deia: “És que casar-se és molt car”! Una espècie bastant estranya eren les dones per ell. La dona era la dona, i una dona excel·lent era una dona que fos guapota i sobretot que sabés cuinar i que sabés callar”. (Rosa Duran)
“Era molt tímid, ell. Era un home que a les dones els tenia un respecte absolut però al mateix temps hi havia com una por, perquè devia notar que eren absolutament diferents de la seva manera de ser. Com una altra raça, no? Però estic convençut que... es podia arribar a tornar boig amb les dones. El que passa... que ho tenia d’una manera molt amagada. I això li produïa un estat, un estat de “bueno, deixem-ho córrer”. Perquè necessita mantenir-se, aquest caliu que pots tenir amb una dona, i ell no sé si hi estava disposat o en tenia ganes o li importava un pito, o no. Potser s’estimava més tenir un bon sopar amb una amiga seva i després cadascú a casa seva..." (Paco Duran)
“Jo no crec que Josep Pla fos un misogin empedernit. La veritat és que no ho crec. És que s’ha de contextualitzar en l’època, i també amb la capacitat d’independència que té cada persona. Jo crec que els dos germans Pla eren molt independents, però sempre van tenir una dona al costat. Perquè en Pere la va tenir tota la vida. I en Josep la va tenir tota la vida, una dona al costat... la masovera. Una dona que li solucionés moltes coses. I, per tant, no sé si era tan misogin o era una qüestió de voler fer la seva vida reservadament, sense que hi participés massa ningú. O només les persones que ell volia que hi participessin." (Josep Duran)
“A veure, és que no és només el Pla, és tota una generació. És una educació que ha rebut des de petit, amb aquell distanciament familiar que els pares parlaven als seus fills de vostè, i que no es parlava com ara es parla a les famílies ni havia aquesta complicitat. Hi havia una distància enorme, que propiciava poc la comunicació dels afectes i els sentiments. I en Pla, que és un sentimental i un romàntic –això es nota contínuament a la seva obra– quan és el moment de tenir relació amb els homes i les dones es troba incapacitat. A més, tampoc hi creu gaire en els homes i en les dones. Hi ha un escepticisme respecte al comportament humà. I això és el que li dificulta també escriure novel·la, perquè no vol anar a fer una reflexió i una anàlisi de les reaccions humanes; li fa por, el molesta, hi ha una part de puritanisme i de vergonya, però hi ha una part també d’escepticisme profund. Considera que l’home és un llop per l’altre home. I això és el que l’incapacita per relacionar-se normalment amb les dones –i amb els homes. Fixeu-vos-hi que amb els homes rarament té amics de la seva edat: o són molt més grans o són molt més joves... És a dir, té una cordialitat, és simpàtic, però no és dóna mai, ni amb els homes ni amb les dones, amb ningú.” (Cristina Badosa)
“D’aquestes coses dels homes i de les dones, no en parlàvem. Però... a Múrcia, estàvem assentats en una cafeteria i em diu: “Josep, les dones més guapes d’Espanya són a Múrcia”. I alguna vegada, si érem a una platja em deia: “Ja poden dir el que vulguin. El monument millor que hi ha és una senyora ben feta amb traje de bany“. O sigui que em penso que hi entenia, de senyores. Ara, no tenia temps de dedicar-s’hi.” (Josep Gou)
Les dones de Pla:
Esperança Suquet. Va ser un amor de joventut, a Palafrugell.
La noia era veïna de l’escriptor. La relació va refredar-se
quan Pla se’n va anar a Barcelona per estudiar.
Mercedes. Era la filla de l’arrendatària de Pla, quan estudiava Dret a Barcelona. Es van conèixer el 1919 i va ser el primer amor de l’escriptor. L’any següent Pla se’n va a París.
Rosetta Lagomarsino. Pla va viatjar l’any 22 (amb 25 anys) a Gènova, com a corresponsal de “La Veu de Catalunya”. Allí va conèixer una quiosquera del barri de Carignano que el va ajudar a perfeccionar el seu italià. Hi va mantenir un idil·li breu.
Aly Herscovitz. La seva feina de corresponsal el va portar al Berlín derrotat per la Primera Guerra Mundial (1923). Aly Herscovitz era una jueva immigrada de Rússia. Parlava anglès, francès i italià i vagarejava sense rumb per la ciutat. Va descriure aquesta dona al seu germà així: “És una noia molt viva que em distreu molt. És molt jove, té 19 anys”. Quan va acabar la seva relació, va ajudar-la a curar-se d’una malaltia venèria.
Adi Enberg.
El 1924 va tornar a París com a corresponsal de La Publicitat. Entre
els cercles catalans reunits a la tertúlia de “La Rotonde”,
va conèixer una noia de bona presència i divorciada. Adi Enberg,
nascuda el 15 de maig de 1901, provenia d’una família d’alt
nivell econòmic formada per un pare noruec i una mare sueca. Era una
dona alta, rossa, de front ample, pell fina i rosada amb interès per
la cultura i els viatges. L’atracció mútua es fa òbvia
de seguida. Es casen el 1927. La notícia apareix a la premsa el 21 de
febrer d’aquell any:
“Hoy se ha casado, en París, el escritor Josep Pla - Ayer llegó
de Londres y esta mañana ha contraído matrimonio con una distinguida
señorita noruega, cuya familia vive en Barcelona y es apreciadísima
en el mundo consular y comercial. Los novios partirán esta noche hacia
Marsella, donde embarcarán para hacer un crucero por el Mediterráneo,
comenzando por Córcega.”
Després d’una ruptura, durant la República van viure junts
a Madrid i durant la guerra van treballar exiliats al servei de Cambó
a favor del bàndol nacional. La seva relació va estar marcada
per alts i baixos, ja que les seves personalitats eren molt diferents. Després
de diversos anys de convivència la situació es va fer insostenible
i finalment es van separar a mitjans d’agost del 1932. Després
de la separació, Adi va renunciar a tornar a casar-se.
“Parlava català perfectament, només amb un deix empordanès divertidíssim. I tenia uns gestos Pla molts forts, com els que tenia la Rosa Pla i també el Josep, però... era una persona d’una gran finor psicològica, molt bona dona, amb un caràcter fortíssim, insuportable de vegades, molt tossuda, amb una ironia molt fina però més caritativa que la d’en Pla: era irònica però no era crítica amb la gent, era molt tolerant, tremendament tolerant." (Cristina Badosa)
Tenia una intel·ligència als ulls... blaus, profunds. I era molt sociable, com ell, amb molta necessitat de sortir. I en aquest sentit, al principi es van seduir mútuament però després es feien nosa. A ella li agradava molt d’estar en les converses quan hi havia amics, i a ell això al principi li agradava molt, li agradava portar-la a les tertúlies perquè lluïa la dona. Però amb el temps se li feia pesada perquè era una dona molt culta, molt civilitzada, molt irònica, i ell preferia que ella estigués a la cuina. I ella no estava disposada a això. Llavors la relació es va anar deteriorant, i ell tenia les seves aventures i ella també... Només es coneixen les aventures d’ell perquè hi ha cartes escrites, i ella va tenir el bon gust de cremar-ho tot! Però realment eren esperits molt liberals i molt oberts al món i no es culpaven en aquest sentit. (Cristina Badosa)
Ella em va dir que mai
de la vida s’havien casat. Que havien fet una mena de casament en un vaixell
quan venien de Londres, que el capità els va fer un casament perquè
figurés en el passaport, perquè la mare de Pla veiés que
s’havien casat... Ho van fer per la mare de Pla, però no ho haguessin
fet mai per ells. Ja eren parella de fet, ho compartien tot en aquell moment.
I en Pla, a les cartes que envia al seu germà sobre l’Adi, està
ben bé fent una proposta matrimonial, dient que és una dona que
li convé perquè, a banda que a casa seva tenen diners, doncs és
una dona reposada que per ell significa l’equilibri, etc. I ell això
ho valora molt. (Cristina Badosa)
L’Adi
continua sent l’amiga, tota la vida. Tot i que, evidentment, hi ha també
l’Aurora, i la Consuelo. Però l’Adi queda com una relació
que... continuen sempre. Jo crec que és una relació que era la
que socialment, intel·lectualment i de sensibilitat s’adeia més
a ell. En canvi, la resta són aquest tipus de relacions una mica vulgars,
potser l’Aurora no tant, però hi ha una part considerable de vulgaritat,
que ja no s’adiu tant..." (Cristina Badosa)
Lilian Hirsch
Era una jove suïssa de 20 anys amb qui va mantenir un idil·li a
Calella l’estiu de 1932, mentre Adi estava estudiant administració
a Anglaterra. L’hi va presentar el seu cunyat Frank Keerl, s’agraden
mútuament. Segons Pla, era una noia sensible i rebel, que va quedar impressionada
pel prestigi de l’escriptor. Pla ja sabia des del principi que es tractava
d’un amor impossible.
Aurora
En un moment de llibertat pública, amb un Pla alliberat, va començar
una relació apassionada de convivència amb Aurora, una noia d’orígens
modestos. Era rossa, guapa, baixeta, prima, educada, dolça i reservada.
Amb ella, Pla va descobrir l’erotisme. Segons alguns testimonis, Pla (que
va viure amb ella algun temps a l’Escala) la va conèixer en un
prostíbul de Sant Feliu de Guíxols. L’atracció obsessiva
per Aurora va durar des de 1940 fins a la seva mort, el 1969. Es van separar
el 1945 i el 1948 ella va emigrar a l’Argentina, allí va obrir
un prostíbul amb el seu marit al barri de Ramos Mejías, Buenos
Aires. Josep Pla la va visitar cinc vegades i li va enviar centenars de cartes
d’uns elevats erotisme i sensualitat. També li enviava diners.
“Ja és gran. I la solitud... I enfrontar-se amb un final de
solitud, per ell és molt dur. Aleshores als seixanta-i-pico anys és
capaç d’agafar un vaixell i anar-se’n a Buenos Aires. I això
no ho fa una vegada, ho fa diverses vegades... Hi va a buscar el sexe. Hi va
a buscar la companyia. Les dues coses, compte: no només el sexe, sinó
també la companyia. Però, és clar, allà es troba
amb el marit de l’Aurora també, el Don Pedro famós. O sigui
que no és pas una relació normal, entre cometes: és una
relació una mica curiosa.” (Cristina Badosa)
Consuelo
Robles
Era una atractiva jove de raça gitana i origen molt humil. Quan Pla es
va instal·lar als 50 anys al mas de Llofriu (1947) se la va endur a viure
amb ell. La va presentar com a noia del servei fins que li va cedir l’ús
d’una caseta a Cadaqués. Era una dona molt respectada i se la considerava
mig bruixa. No sabia ni llegir ni escriure, però cuinava bé i
tenia cura de la casa. Pla no va amagar mai aquesta relació que va ser
bàsicament sexual, com la que va mantenir amb Aurora.
“El contacte amb la maleta m’impregna d’optimisme i si pateixo d’insomni només he de fer que dormir cada nit en un llit diferent.” (Josep Pla)
1913 Perpinyà.
El primer
viatge.
Els primers viatges els fa a Figueres i a Girona, em sembla. Després,
suposo que a Barcelona perquè hi tenen casa, i finalment a Perpinyà.
Aquest és el seu primer viatge a l’estranger. I troba una ciutat
que és com una gran capital. Ell la considera, després de Barcelona,
la més gran capital dels Països Catalans. La veu, és clar,
amb tota la riquesa que devia tenir a principis del segle passat. I la veu francesa
però alhora, molt empordanesa. Una ciutat de mercat, de molt de comerç,
amb una petita indústria drapera que ja s’està esgotant,
i també indústria del suro. Per ell, Perpinyà té
tota una màgia... Devia tenir uns 15 anys i és el descobriment
d’un món que ja no és el seu quotidià sinó
que és nou i que, per tant, hi veu encara més coses que en el
seu Empordà. Perquè hi ha la qüestió gairebé
màgica del viatge, que li fa molta il·lusió. De fet, és
quan comença a descobrir que li agrada molt viatjar. I ho confirma quan
està d’intern a Girona i després amb els viatges que fa
de Palafrugell a Barcelona. (Cristina Badosa)
1920. França
(Paris). Corresponsal de ''La Publicidad''. És la seva primera corresponsalia.
Pla havia escrit cròniques a La Publicidad sobre teatre, espectacles
i fets barcelonins, en què inaugura un periodisme sobre la vida quotidiana
i la política vista pel ciutadà mitjà o per un petit intel·lectual.
I crec que tothom estava entusiasmat, no només pels seus articles –que
quan va sortir el llibre Coses Vistes va haver-hi un rebombori considerable,
perquè es van adonar que havia nascut un gran escriptor, i ho va dir
en Carner i ho va dir en Riba i ho va dir tothom–, sinó també
perquè a la tertúlia de l’Ateneu Barcelonès aquell
personatge jove, inquiet, curiós, xafarder... els va seduir a tots. I,
és clar, això va fer que se’l considerés com a una
futura ploma que calia que sortís una mica del seu racó, que a
Barcelona ja havia fet bastant feina, i que era el moment que anés a
aprendre una mica a París... I a París aprèn molt, aprèn
de tota l’arribada del nou art i del nou teatre... és l’esperit
dels anys 20. Aprèn moltíssim. Però també es troba
amb una societat molt castigada per la Primera Guerra Mundial, amb una gran
crisi d’identitat i amb quantitat d’exiliats polítics. I
això el fa entrar en un aiguabarreig de cultures i de pensaments molt
impressionant. (Cristina Badosa)
1921. Madrid.
Enviat especial de ''La Publicidad'.
Viatja a Portugal com a membre de una comissió artística catalana.
Escriu cròniques per a “La Publicidad” i “La Veu de
Catalunya”.
1922. Itàlia
(Gènova i Roma). Enviat especial de ''La Veu de Catalunya''.
Coincideix amb la marxa de Mussolini sobre Roma i es converteix en el primer
periodista espanyol que escriu sobre el tema.
1923. Alemanya
(Berlín).
Cobreix la crisi econòmica i l’expansió del nacionalsocialisme
per a “La Publicitat”.
1924.
França (París). Corresponsal de ''La Publicitat''.
Fa cròniques sobre els catalans exiliats.
URSS.
Corresponsal de ''La Publicitat''. Personatges i revolucions.
Jo, viatger, no ho sóc massa. No m’agrada moure’m de
puesto. Però el que sí que faig és llegir biografies. I
llavors, com que en Josep Pla ha fet aquests viatges, m’aporta coses amb
els llibres de viatges que ell escriu a les biografies que jo llegeixo. Per
exemple, el tema de Rússia. És que és fantàstic.
Perquè si tu llegeixes una biografia de personatges de Rússia,
per exemple de Lenin i tota aquella època de revolucions, i aleshores
llegeixes el Llibre de Rússia de Josep Pla i... quedes parat, perquè
dius: “Ostres, ell hi era!” (Josep Duran)
1925. Anglaterra (Londres). Corresponsal de ''La Publicitat''.
Roma, Berlín
i Londres, anys 20. Impressions d’una Europa en crisi.
Hi ha un volum de l’Obra Completa que per mi és excepcional:
La vida amarga. És el recull de la major part de narracions de joventut
de Josep Pla, gairebé totes situades a Berlín, París, Londres,
en les què veiem un Pla narrador extraordinari. Per mi és un dels
millors llibres de narrativa catalana del segle XX –tot i que Pla digués
que ell havia fracassat successives vegades en la narració de ficció.
Són unes narracions... molt dures, que permeten al lector adonar-se de
l’estat lamentable en què es trobava Europa entre la Primera i
la Segona Guerra Mundial, la desmoralització, la pèrdua dels valors
amb què Pla es va trobar en aquestes grans capitals europees. (Xavier
Pla)
Els viatges que fa a Roma, on viu la marxa de Mussolini sobre Roma (1922), i
a Berlín, on hi viu la depreciació del marc (1923), i després
encara la gran vaga a Londres (1926), li fan tenir una visió molt crítica
de la societat occidental. Les pàgines que escriu sobre El Cercle Màgic
de Berlín als llibres La llanterna màgica i Relacions són
terrorífiques... La misèria que es viu a Alemanya en aquells moments,
fins al punt que un adolescent es suïcida... és molt dur per ell
tot això. I el fa veure una vida realment molt despietada i la relació
entre els homes molt despietada, que no hi ha caritat pràcticament, que
no existeix. (Cristina Badosa)
1929. Viatja pel llevant europeu (Itàlia i Grècia)
com a corresponsal de ''La Veu de Catalunya''.
1931. Madrid. Corresponsal de crònica parlamentaria per a ''La Veu de Catalunya''.
1934. Publica les notes del “Viaje a Cataluña”.
1936. Viatja a Marsella, exiliat.
1937–1938. Període d’exili a Roma.
1940s. A partir d’aquesta data viatja sovint per tot Catalunya, prenent notes per escriure guies i retrats del paisatge i la societat catalans.
1953. Cuba.
Corresponsal de la revista ''Destino''.
Portugal. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1954. EE.UU. Corresponsal de la revista ''Destino''. Crònica sobre Nova York.
1955. Visita Josep Tarradellas a París.
1956. Escandinàvia.
Corresponsal de la revista ''Destino''.
Grècia. Corresponsal de la revista ''Destino''.
Itàlia. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1957. Israel. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1958. Argentina.
Hi viatja com a corresponsal de la revista ''Destino'' i visita la seva amiga
Aurora.
Brasil. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1959. Argentina.
Hi viatja com a corresponsal de la revista ''Destino'' i visita la seva amiga
Aurora.
Viatja al Golf Pèrsic i al Mar Roig com a corresponsal
de la revista ''Destino''.
Viatja a Lausana per visitar Josep Pijoan.
1960s. A partir d’aquesta data viatja sovint per tot Espanya, prenent notes per escriure cròniques periodístiques i articles de crítica social.
1960. Argentina.
Hi viatja com a corresponsal de la revista ''Destino'' i visita la seva amiga
Aurora.
Carib. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1963. Argentina.
Hi viatja com a corresponsal de la revista ''Destino'' i visita la seva amiga
Aurora.
EE.UU. Corresponsal de la revista ''Destino''.
França. Corresponsal de la revista ''Destino''.
Itàlia. Viatja a Sardenya.
1964. Brasil i Puerto Rico. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1966. Argentina.
Hi viatja com a corresponsal de la revista ''Destino'' i visita la
seva amiga Aurora.
Bèlgica i Holanda. Corresponsal de la revista ''Destino''.
Alemanya. Navegació fluvial pel Rin, com a corresponsal
de la revista ''Destino''.
1968. Alemanya. Corresponsal de la revista ''Destino'' .
1969. URSS.
Corresponsal de la revista ''Destino''.
Portugal. Corresponsal de la revista ''Destino''.
1979. En el seu últim viatge a l'estranger, Josep Pla visita França i Suïssa.
Itàlia, sempre: la segona pàtria
“Itàlia és el meu país. L’italià
és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti, el meu beure.
Si puc passaré mitja vida a Itàlia.” (Josep Pla)
Li agrada, sobretot, aquesta barreja d’art i de vulgaritat tan ben equilibrada
en l’esperit italià, de normalitat dins del gran art. És
a dir: és tot lo contrari de França, que sempre té aquella
cosa una mica emmidonada. Per ell, Itàlia és anar amb les sabatilles
i la bata, i al mateix temps que estar al costat d’obres d’art que
el fan caure de cul. (Cristina Badosa)
“Has de conèixer Itàlia –ens recomanava–,
els països que no t’has de deixar perdre són Itàlia
i Grècia”, que eren la seva gran obsessió. I al final de
la seva vida encara tenia la necessitat o l’assignatura pendent de tornar-hi,
tot i que hi havia estat moltes vegades. I això et marcava, en el sentit
que veies la importància que ell donava a l’àmbit mediterrani...
Perquè no t’explicava: “Vaig agafar el barco i me’n
vaig anar allà...” sinó que et transmetia una sensació,
a través de les petites anècdotes, dels hàbits o costums
del país. (Jordi Keerl)
Pla i la “Nova novel·la ”: El Carrer Estret (a partir dels comentaris de Xavier Pla)
La novel·la
està en crisi
Després de la Primera Guerra Mundial, en la literatura europea hi ha
com una crisi de la novel·la, una crisi de la ficció. La novel·la
ja no té aquesta capacitat d’explicar el món als seus lectors
i en totes les literatures europees aniran prenent força tot un tipus
de literatures que abans eren marginals: la literatura autobiogràfica,
la literatura de viatges, la literatura epistolar... I Pla s’adona de
seguida que aquests tipus de gèneres literaris, més a prop de
la veritat humana i de la realitat quotidiana, seran els capaços d’explicar
aquesta nova realitat política i cultural. Ell hi creu, en la novel·la.
Però en una altra mena de novel·la.
A més, és que des del primer moment -aquest moment de crisi de
la literatura-, a Pla se l’assenyalava com a responsable de la renovació
de la novel·la a Catalunya. I potser per una certa voluntat de provocació,
que segur que hi era, Pla diu en un article: “Si tothom espera que jo
faci la nova novel·la, no la faré. Faré biografies, faré
cròniques, faré periodisme, faré prosa descriptiva...”
Aquesta reacció contrària de Pla sovint ha estat jutjada com la
por a fracassar, la por a fer una novel·la.
Jo crec que ens ho hem de llegir justament al contrari: Pla és el gran
renovador de la prosa literària catalana a partir dels anys vint.
Josep Pla,
el renovador de la novel·la
El que passa és que és un renovador que ha llegit Proust, que
ha llegit Joyce, que ha llegit també Pirandello. I que s’adona
de seguida que no pot continuar fent una novel·la com la del segle XIX,
que és el que li demanava la crítica. No pot fer una novel·la
com la del segle XIX, en què un narrador omniscient, que ho sap tot,
explica la vida d’uns personatges en tercera persona.
És a dir que ell renova la novel·la dignificant altres gèneres
i, sobretot, escrivint en primera persona i fent creure a tothom que el personatge
protagonista dels seus textos és ell mateix, i no sempre és així.
Això fa que, si tu agafes Madrid, 1921 (un dietari), el puguis llegir
exactament com una novel·la en forma de dietari. I ja no diguem Madrid,
l’adveniment de la República o Vida de Manolo, que pretesament
són cròniques o biografies. I són veritables novel·les,
en el sentit que estan concebudes del principi al final com una obra de creació
literària i amb una voluntat d’estil innegable.
El carrer
estret
Stendhal és una de les lectures que més l’impacta, des de
la seva joventut. No tant l’Stendhal de El roig i el negre o de la Cartoixa
de Parma, sinó l’Stendhal del Viatges a Itàlia o el dels
aforismes sobre l’amor i sobre la conducta humana, l’Stendhal més
moralista. I Pla -igual que la Rodoreda-, agafarà aquella famosa frase
que s’atribueix a Stendhal que “escriure una novel·la no
és res més que passar un mirall al llarg d’un camí”.
De fet, el que fa és posicionar-se a favor d’un tipus de novel·la
que no és la novel·la d’argument, no és la novel·la
d’intriga, no és la novel·la que té una introducció,
un desenvolupament i un desenllaç. Sinó que -com sempre- Pla intenta
fer literatura que no sembli literatura.
I, a l’hora de fer una gran novel·la com és El carrer
estret, Pla fa un veritable joc de distàncies i de reflexos, en
el sentit de fer una novel·la que no sembli una novel·la: aparentment
no té una estructura travada, aparentment no té un argument amb
un crescendo, però llegida des del punt de vista d’un lector modern,
no hi ha dubte que estem davant d’un llibre de creació novel·lesca,
que aposta per un nou tipus de novel·la.
El carrer estret és escrit entre Palafrugell i Cadaqués, a finals
dels anys 40. Publicat l’any 1951 -Premi Joanot Martorell- per l’editorial
Selecta, de Josep Maria Cruset, que és el gran editor del Pla dels anys
50 i principi dels 60.
El plantejament sempre és el mateix. Vull dir que Pla utilitza un tipus
de recursos narratius semblants: un veterinari de Barcelona que arriba a un
poble inventat, però que el lector s’adona de seguida que és
Palafrugell. Ell és un desconegut que no coneix l’espai, però
que li tocarà trepitjar molt aquest espai on li tocarà treballar.
Per tant tenim, en primer lloc, la descoberta d’un poble i de la gent
que viu en aquest poble. Això passarà d’una primavera a
una altra primavera. Veurem quatre estacions de l’any, quatre moments
successius de la vida quotidiana, de la vida més tangible, dels personatges
que viuen en aquest microcosmos que és El carrer estret. Per aconseguir
la vivacitat, com que aquest veterinari que no coneix l’espai no podria
aportar res, Pla fa aparèixer un personatge secundari: la seva majordoma,
que és la persona que l’ajudarà a trobar un pis de lloguer
i que l’anirà informant de les successives xafarderies i anècdotes
que es produeixen aquesta mena de microcosmos.
El lector, a poc a poc, es va adonant del grau de veritat que hi ha en les petites
vivències d’aquests personatges que conviuen o malviuen, o a vegades
es discuteixen i es barallen, però en tot cas comparteixen aquest espai
petit que és aquest carrer d’aquesta població imaginària.
La lliçó de Pla ve a ser... és una lliçó
de modèstia, és una lliçó de tolerància.
És adonar-se que a les petites coses hi ha les grans veritats de la vida.