La gastronomia catalana és tan rica i variada com els personatges que han forjat la nostra història. L'historiador i professor de gastronomia Jaume Fàbrega ens proposa una recepta de l'època del "favorit" de la setmana. T'hi atreveixes?
Rostit de Festa Major
Un tradicional rostit a la cassola: una excel·lent combinació de pollastre i botifarres crues (llonganisses) i, a vegades, altres carns, com conill, ànec, porc i fins i tot xai. Si se segueixen les instruccions, podem garantir que aquest rostit, fet fins i tot amb pollastre corrent, és exquisit. Naturalment, si el fem amb pollastre del Prat, del Penedès o de pagès, obtindrem un veritable rostit de Festa Major que, a l'època de Jacint Verdaguer, només es podia degustar a les grans festes o com a culminació de les feines del camp, com el segar i el batre.
Tradicionalment l'aviram era propi de clergues i de gent rica, o bé d'ocasions especials. Mossèn Cinto rememora un d'aquests banquets de Festa Major: "Al dinar surt lo millor anyell de la ramada i el més tendre pollastre del galliner".
Justament, una característica única de la cuina catalana és que sovint, en aquest rostit, s'hi combinaven diverses menes de carns (pollastre, conill, ànec, be o xai ¿braó, cuixa, etc.¿, botifarres, etc.) i fins embotits, un fet insòlit dins la cuina europea.
Jacint Verdaguer és contemporani de Felip Cirera, conegut popularment a Vic per "en Felip de Palàcio", que era autor d'un receptari i el cuiner del bisbe de Vic a l'època que va viure el poeta. Ell ens explica aquests rostits amb canyella, llorer, cansalada, etc., a base de pollastre o cuixa o palpís de xai.
Ingredients:
Per a 4 persones 1 pollastre gros (de pagès)
2 botifarres crues
1 copa de vi ranci
2 cebes petites
1 cabeça d'alls
1 tomàquet de penjar o tomacó
Sal, pebre negre,1 trosset de canó de canyella
Oli o llard (o meitat i meitat)
1 cullerot d'aigua
Preparació:
Elaboració Poseu una cassola de terrissa al foc amb oli o llard (o una barreja d'ambdós) i feu-hi rossejar el pollastre, tallat a quarts (o a vuitens) salat i empebrat, així com les botifarres, si voleu, punxades (hi ha qui no ho fa). Afegiu-hi les cebes pelades però senceres, la cabeça d'alls sencera, el tomàquet, el tros de canó de canyella i feu-ho rossejar. Tireu-hi el vi ranci i deixeu-lo reduir. A continuació hi afegiu un cullerot de brou, tapeu la cassola i manteniu-ho fent xup-xup durant almenys una hora (si el pollastre és de pagès) afegint-hi, si cal, una mica d'aigua o brou, millor calents. Quan sigui cuit, talleu les botifarres a talls i serviu-ho.
Notes Segons el gust de cadascú, s'hi pot posar també 1 fulleta de llorer, orenga, sajolida, farigola o julivert.
Aquesta particular tècnica catalana,mallorquina,valenciana (i també italiana) de "rostit humit" fa que la peça de carn, tallada més aviat grossa (fins i tot es pot fer amb un pollastre sencer o una cuixa o espatlla de xai sencera) quedi tendra i cuita per dins però daurada i cruixent per fora, i per tant, d'un aspecte i un gust molt abellidor. Evita l'ús de forn, que abans no era accessible a totes les cases.
Podeu substituir el vi ranci per una altra mena de vi o d'aiguardent (brandi, rom, etc.). No heu de prescindir del pebre i la canyella, una perfumada i equilibrada combinació que retrobem en la més refinada cuina àrab i, naturalment, en la medieval.
Aquest rostit encara guanya menjat l'endemà, fred o calent. El suc o les restes es poden aprofitar, com es feia tradicionalment ("suc de rostit"; "grevi", a Menorca) per fer un arròs, uns fideus o uns macarrons a la cassola.
Jaume Fàbrega
Un tradicional rostit a la cassola: una excel·lent combinació de pollastre i botifarres crues (llonganisses) i, a vegades, altres carns, com conill, ànec, porc i fins i tot xai. Si se segueixen les instruccions, podem garantir que aquest rostit, fet fins i tot amb pollastre corrent, és exquisit. Naturalment, si el fem amb pollastre del Prat, del Penedès o de pagès, obtindrem un veritable rostit de Festa Major que, a l'època de Jacint Verdaguer, només es podia degustar a les grans festes o com a culminació de les feines del camp, com el segar i el batre.
Tradicionalment l'aviram era propi de clergues i de gent rica, o bé d'ocasions especials. Mossèn Cinto rememora un d'aquests banquets de Festa Major: "Al dinar surt lo millor anyell de la ramada i el més tendre pollastre del galliner".
Justament, una característica única de la cuina catalana és que sovint, en aquest rostit, s'hi combinaven diverses menes de carns (pollastre, conill, ànec, be o xai ¿braó, cuixa, etc.¿, botifarres, etc.) i fins embotits, un fet insòlit dins la cuina europea.
Jacint Verdaguer és contemporani de Felip Cirera, conegut popularment a Vic per "en Felip de Palàcio", que era autor d'un receptari i el cuiner del bisbe de Vic a l'època que va viure el poeta. Ell ens explica aquests rostits amb canyella, llorer, cansalada, etc., a base de pollastre o cuixa o palpís de xai.