La gastronomia catalana és tan rica i variada com els personatges que han forjat la nostra història. L'historiador i professor de gastronomia Jaume Fàbrega ens proposa una recepta de l'època del "favorit" de la setmana. T'hi atreveixes?
XOCOLATA DESFETA AMB BESCUITS
La xocolata desfeta és una beguda típicament ibèrica, de la qual ja parla amb entusiasme - època de la seva màxima difusió - el baró de Maldà al seu omnicomprensiu Calaix de sastre. Els francesos del segle d'Or també parlen d'aquesta afició espanyola, i segons Alexandre Dumas (Le Grand Dictionnaire de Cuisine), "els espanyols només s'alimenten amb cigrons i xocolata".
Amb petits canvis de fonètica -- xicolata a Catalunya Nord, xacolata a l'Empordà, xocolate al País Valencià, xocolat...-, aquesta beguda ha estat i és encara avui popular al nostre país com a esmorzar ritual de festa (Nadal, diada de Sant Jordi al Pati dels Tarongers), com a esplai infantil, eclesiàstic o com a ressopó reconfortant.
L'església, en un primer moment, va desaconsellar com a pecaminosa aquesta "beguda dels déus" dels asteques, maies i nàuhalts de Mèxic, però tot seguit els seus més il·lustres representants es van convertir en els seus principals valedors. Per tant, no és estrany que l'eclesiàstic Pau Claris (1586-1641), president de la Generalitat en la revolta de 1640 (la que permet a Portugal ser lliure i a Catalunya continuar sense ales), entre la República Catalana i l'oferta del Comtat de Barcelona al rei francès, prengués diverses xicres de xocolata. Contemporàniament a ell, el diari de despeses d'un mercader gironí que viatja a Madrid per compte de la ciutat, Francesc Burgués, hi apareix sovint la compra de xocolata, associada als "bescuits". Per tant, ja era una beguda plenament consolidada al segle XVII.
Ingredients:
Per a 4 persones 8 cullerades ben plenes de xocolata ratllada, aproximadament
1 1/2 l de llet
4 cullerades de sucre
bescuits o melindros
Preparació:
Elaboració Poseu un recipient prou gran al foc amb la llet. Quan arrenqui el bull hi tireu tots els ingredients, barrejats abans en un bol amb una mica de llet o d'aigua, i passant-ho per un colador a fi d'evitar els grumolls. Remeneu-ho contínuament, fins a uns quatre minuts després que arrenqui el bull, ja que sinó s'agafaria. En tot cas, no pareu de remenar, a foc ben baix. Serviu-ho tot seguit.
Notes Aquesta xocolata també es pot fer amb cacau en pols per a xocolata (que conté farina). Normalment, però, s'emprava xocolata de rajola expressa per desfer, que solia contenir farina i era aromatitzada amb canyella.
Si voleu reproduir la recepta del segle XVII - en què la xocolata es presentava en forma de "pans" o "panellets" -, feu servir xocolata procedent de Mèxic que encara té aquesta presentació tradicional. N'hi ha una marca, que es pot trobar aquí, "Chocolate Maya a la taza con canela", que, a l'estil mexicà i barroc, té canyella i pebre i, en ser d'elaboració natural, presenta uns petits residus.
Jaume Fàbrega
La xocolata desfeta és una beguda típicament ibèrica, de la qual ja parla amb entusiasme - època de la seva màxima difusió - el baró de Maldà al seu omnicomprensiu Calaix de sastre. Els francesos del segle d'Or també parlen d'aquesta afició espanyola, i segons Alexandre Dumas (Le Grand Dictionnaire de Cuisine), "els espanyols només s'alimenten amb cigrons i xocolata".
Amb petits canvis de fonètica -- xicolata a Catalunya Nord, xacolata a l'Empordà, xocolate al País Valencià, xocolat...-, aquesta beguda ha estat i és encara avui popular al nostre país com a esmorzar ritual de festa (Nadal, diada de Sant Jordi al Pati dels Tarongers), com a esplai infantil, eclesiàstic o com a ressopó reconfortant.
L'església, en un primer moment, va desaconsellar com a pecaminosa aquesta "beguda dels déus" dels asteques, maies i nàuhalts de Mèxic, però tot seguit els seus més il·lustres representants es van convertir en els seus principals valedors. Per tant, no és estrany que l'eclesiàstic Pau Claris (1586-1641), president de la Generalitat en la revolta de 1640 (la que permet a Portugal ser lliure i a Catalunya continuar sense ales), entre la República Catalana i l'oferta del Comtat de Barcelona al rei francès, prengués diverses xicres de xocolata. Contemporàniament a ell, el diari de despeses d'un mercader gironí que viatja a Madrid per compte de la ciutat, Francesc Burgués, hi apareix sovint la compra de xocolata, associada als "bescuits". Per tant, ja era una beguda plenament consolidada al segle XVII.