Museu de les Trementinaires de Tuixén
31-07-2002
Per acabar el mes, un dels museus més petits de la sèrie, però no per això menys interessant. I amb una temàtica molt popular: les herbes remeieres. El museu és petit i, a més, està en un poble petit: Tuixén, a l'Alt Urgell, arrapat a la serra del Cadí. Per què se'n diu de les trementinaires? Si ho volen saber, hauran de fer la visita amb Salvador Alsius.
Tuixén és un poble que viu arrapat a la serra del Cadí. Tenia tots els números per ser un de tants pobles de muntanya que van quedant progressivament abandonats. Però en els últims anys s'hi han anat aplegant una sèrie de professionals i d'artesans que li han insuflat nova vida. Hi ha una fonda, una casa de colònies, un parell de cases de turisme rural... i també el museu de les Trementinaires!
Aquestes són Mercè Parramon i Dolors Pla, dues antigues trementinaires, és a dir, dones que anaven pels pobles i pels massos venent remeis casolans. Les trementinaires solien anar per parelles, de dues en dues, i una era l'experta, la veterana i l'altra, l'aprenent.
D'aquesta manera -com aquí s'explica- es garantia la perpetuació de la saviesa. Una saviesa que consistia sobretot en un coneixement profund de totes les plantes que es feien i es fan per aquestes contrades i que, soles o combinades, podien servir per guarir tota mena de mals.
Era un ofici, doncs, que tenia alguna cosa d'experimental, i el laboratori de les trementinarires ara el veurem: era la cuina, la cuina de la casa. En aquest obrador, poc abans d'emprendre un viatge, preparaven la seva mercaderia. Vasos, pots i potets, unes balances per fer les mesures justes, cassoles per coure les pocions, cosa que feien en aquesta llar de foc. I després calia envasar-ho tot. On? Doncs en unes llaunes per posar-hi els olis i els ungüents, i també en unes coixineres on posaven les herbes remeieres.
Herbes que no tenien secrets per a aquestes dones, que van tenir unes vides dures, però apassionants. Aquí se n'expliquen alguns fragments:
Maria Majoral, la Tamastina, filla de Cornellana, que va fer el primer viatge als dotze anys.
Antònia Costa, de Tuixén, que va ensenyar l'ofici a les seves filles, les quals el van exercir fins que es van casar. Sofia Muntané, d'Ossera, que va començar a anar pel món amb la seva àvia materna i que amb el temps ensenyaria l'ofici al seu marit.
I aquesta part del museu ve a ser com un vademècum farmacèutic, perquè aquí hi ha les diferents herbes i els usos medicinals que podien tenir. Per exemple, el salsufragi per als càlculs renals; l'orella d'ós, per a la tos i també per a les morenes, diuen, etc. etc. Aquí veiem una romana, que és la balança amb què les trementinaires mesuraven les quantitats davant del client: ho feien a base de lliures i d'unces. Ja saben: una lliura, 400 grams; una unça, 33 grams. Tres unces, 100 grams, que és com la meva àvia demanava el pernil dolç.
Però les trementinaires no, que no en portaven de pernil dolç. El que sí que portaven, i era el que la gent més els demanava, era la trementina. D'aquí el seu nom. La trementina parteix de l'extracció de l'essència del pi roig, i era un remei molt polivalent i que s'administrava normalment en forma de pegat: per als cops, per a les ferides, per a les picadures d'abelles o d'escorpins... etc. I també per a la bronquitis. Venia a ser el "Vicks Vaporub" de l'època. Però jo no em puc estar d'explicar-los també la recepta de l'oli del tifus, on intervenien moltes herbes, però també tres escorpins, set caps d'arengada i ous de formiga. Però això no se'ls acudeixi de demanar-ho en una farmàcia. Val més que es quedin a casa i esperin que passi una d'aquestes senyores. Les sofertes, les assenyades, les llegendàries trementinaires.
|
