Museu d'Art i Història de Reus
29-07-2002
La ciutat de Reus està reestructurant el seu sistema de museus. Una de les seus del que fins ara era el Museu Comarcal serà el Museu Salvador Vilaseca, dedicat a l'arqueologia i la paleontologia. Per cert que, en aquesta seu, aquest estiu s'hi pot veure una exposició monogràfica sobre Gaudí i Reus, feta amb motiu del 150 aniversari del naixement de l'arquitecte.
Però, avui, nosaltres visitem l'altra seu, la que hi ha a la plaça de la Llibertat i que, a partir d'ara, serà el Museu d'Art i d'Història.
Una de les primeres coses que trobem en el Museu d'Art i Història de Reus és un frontal que hi havia a l'ajuntament a començaments del segle XX. Hi podem distingir diversos símbols de la ciutat, un d'ells, aquest Hèrcules que recorda l'epítet de "ciutat esforçada", que Reus es va guanyar pel bombardeig que va patir com a represàlia per l'aixecament del general Prim a favor d'Isabel II.
Aquesta estança mostra tota una sèrie d'estris relacionats amb la producció d'oli d'oliva. De seguida salta a la vista aquesta premsa de les anomenades de biga, aquesta procedent dels Arcs i Vinyols, a la vora de Cambrils. El Baix Camp és una de les comarques que fan oli acollint-se a la denominació d'origen Ciurana, però gairebé totes les coses que veiem aquí són anteriors a l'invent aquest de les denominacions d'origen. És l'oli de tota la vida, l'oli com a element bàsic de la cultura mediterrània. Els responsables del museu han batejat aquesta sala amb un títol ben significatiu: l'elixir daurat.
I continuem veient altres premses. Aquelles són les anomenades de caragol, per motius obvis. I aquí tenim aquesta premsa hidràulica, amb la bomba corresponent, molt més moderna i fabricada a Reus. I encara veiem aquesta antiquíssima mola de pedra, que funcionava de manera giratòria, a la manera d'una sínia, amb tracció animal, i on només falta la pobra bèstia.
De l'oli d'oliva passem a una altra mena d'olis que hi ha en aquest museu. "Esbós del Lagartijo a la capella" és una de les obres més apreciades de Marià Fortuny. I aquesta és una altra de les seves obres famoses: "El nen de Portici." Aquí hi ha un bon grapat d'obres de qui va ser el pintor català vuitcentista amb major projecció internacional. Però en aquestes sales també hi ha quadres d'altres pintors reusencs del que podríem anomenar l'entorn de Fortuny.
Baldomer Galofre, que ens afalaga la vista amb aquesta plàcida marina; Josep Tapiró, potser el més influenciat pel vessant orientalista de Fortuny; Hortensi Güell, amb qualitat per ser un geni, però que va suïcidar-se als 20 anys, per mals d'amors, diuen.
De les sales dedicades a l'art religiós, ens quedem amb aquesta on es mostren diversos elements de l'antic retaule renaixentista que hi havia hagut a l'església prioral de Sant Pere de Reus. Era una de les obres més importants de la imatgeria religiosa dels segles XVI i XVII a Catalunya. I si dic "era" i no "és" és perquè aquest retaule va quedar desmembrat durant la Guerra Civil. Primer, el van desmuntar per protegir-lo dels possibles aldarulls dels incontrolats del bàndol republicà. Però el que el va acabar de fer miques va ser els bombardejos de la Guerra Civil. Ara, algunes de les imatges tornen a ser a l'església prioral i d'altres es conserven en aquest museu, per exemple, aquesta de l'apòstol sant Felip, aquí present.
Reus havia estat, fa uns quants segles, un centre productor de ceràmica molt important. A l'antic barri dels Escudellers s'hi feia, sobretot, un tipus de terrissa de reflex metàl·lic molt apreciada. Ara, al Museu hi ha una exposició temporal que mostra peces que s'han anat trobant i on s'ensenyen els recents descobriments fets a l'antiga muralla medieval, a la zona del Pallol, unes troballes que van aixecar la clàssica polèmica entre conservacionistes i urbanitzadors. Si se'ns permet la comparació barcelocèntrica, unes discussions semblants a les que hi ha ara a propòsit del Born, a Barcelona.
|
