Casa-Museu de Pau Casals de El Vendrell
26-07-2002
Pau Casals ha estat una de les personalitats catalanes amb més projecció internacional. A la casa que el músic tenia a la platja de Sant Salvador, al Vendrell, és impressionant veure la quantitat de fotografies en què apareix acompanyat de líders de tot el món. Ara, aquesta casa és un museu on la música transporta els visitants per les diferents sales.
Aquest és el mar que veia Pau Casals quan era petit. Va néixer al Vendrell, i la seva família hi vivia, al Vendrell, però la seva mare el solia portar a la platja, aquí, a la platja de Sant Salvador. Per això, és el lloc que ell va triar ja de gran per fer-s'hi una vil·la esplèndida. És un lloc magnífic, ple d'art i ple de músiques i ple també de silencis, no hem d'oblidar que el silenci és un complement indispensable de la bona música.
Un lloc màgic, on es poden trobar coses tan fantàstiques com aquesta: un cel·lista romanès de vacances que ha volgut donar-se el gust de venir a tocar aquí, en record del mestre.
Ja dins de la casa, ens rep un audiovisual amb imatges de Pau Casals i algunes frases importants que va dir, transcrites en tres idiomes. Per exemple: "Catalunya és la meva terra i l'estimo com una mare." I de seguida trobem evocacions de la infància de Pau Casals: els seus pares... El seu pare era organista i, per això, no ens ha d'estranyar que a casa seva hi hagués instruments musicals i, en general, ambient musical. Partitures... i sobretot aquest objecte deliciós: el primer violoncel de Pau Casals. Gairebé una joguina, fet amb una carabassa.
La casa ara no està parada com quan hi vivia Pau casals, però s'hi conserven alguns elements del mobiliari que permeten fer-se una idea de com era tot això. Aquest és el dormitori, l'espai íntim dels seus anhels i de preocupacions que no el van acabar d'abandonar al llarg de tota la seva vida. Era un gran col·leccionista, conservava tota mena de coses. I aquí en veurem alguns exemples: la mascareta mortuòria d'Enric Granados, gran amic d'ell. També un manuscrit original de Brahms, i un rínxol dels cabells de Mendelssohn, el de la marxa nupcial.
Al menjador, cartes rebudes de mitja humanitat. I aquí a fora, la galeria, davant mateix del mar, on Pau Casals s'havia fumat més de quatre pipes.
Veure i escoltar Pau Casals interpretant una suite de Bach és una experiència que gairebé fa plorar. I, de seguida, trobem al·lusions al Pau Casals director d'orquestra i també al Pau Casals compositor. Aquí hi ha les partitures d'"El Pessebre", de l'himne de les Nacions Unides, i també d'"El Cant dels Ocells." Encara que, val a dir, que "El Cant dels Ocells" no la va compondre Pau Casals. És una antiga cançó popular catalana que, això sí, ell va fer universalment cèlebre amb el violoncel.
Imatges de la guerra i de l'exili ens introdueixen en un Pau Casals compromès, un Pau Casals que tant es va preocupar per la situació dels refugiats catalans. I aquí s'explica un fet poc conegut: que a Pau Casals se li va oferir la presidència de la Generalitat a l'exili, que després acabaria recaient en Tarradellas.
A partir d'aquí, una descripció de com era la vida de Pau Casals a Puerto Rico, amb la seva darrera muller, la Marta Montáñez, i veiem com es feia amb personalitats famoses de tot el món. N'hi ha molts exemples, però ens fixem en aquestes fotografies, aquí amb Golda Meir o bé amb Charles Chaplin.
I encara queda la traca final. Una pel·lícula d'aquella ocasió memorable en què Pau Casals, el 24 d'octubre de 1971, es va dirigir a l'Assemblea de les Nacions Unides, i va parlar a tot el món del seu país.
"Sóc català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món."
|
