Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú
25-07-2002
A Vilanova i la Geltrú hi ha el Museu del Ferrocarril, que forma part del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. És un museu molt interactiu, on els visitants poden, diguem-ne, "jugar" amb les locomotores que s'hi exposen.
Podríem ser en una estació de tren d'un poble qualsevol, ens podríem imaginar el so de xiulets i aquella olor de carbonilla. Podem, fins i tot, posar-nos aquella disfressa que ens feia tanta il·lusió i que mai no ens havien portat els Reis: la de cap d'estació. Actualment, al tren, com a mitjà de transport, se li troben totes les gràcies: és eficaç, és còmode, és ecològic. A més a més, està carregat d'història, una història proveïda de cert romanticisme. Doncs bé, aquest museu de Vilanova i la Geltrú, el Museu del Ferrocarril, recull bona part d'aquesta història.
La sala on hem començat la visita ocupa un antic economat de la Renfe. Aquí hi ha mil i un objectes que poden fer les delícies dels aficionats al món del tren, una fal·lera com qualsevol altra. Veiem unes maquetes de locomotores, l'antic rètol de l'estació de Tortosa, art decó, però la perla és aquest prodigi d'enginyeria: la taula d'enclavaments de l'Estació de França de Barcelona, des d'on es regulava tot el trànsit ferroviari de la ciutat. 121 palanques ben lluents que servien per a això, per controlar, a la manera d'un tren elèctric de joguina però "a lo bèstia".
Però de joguina res, aquí. L'espai exterior d'aquest museu és un antic parc de locomotores de vapor, i aquí es conserva una col·lecció de màquines que és una de les millors d'Europa. Diu que ve gent de tot arreu a veure aquesta col·lecció. Hi ha 25 màquines de vapor i estan situades a la Rotonda, que és aquesta antiga instal·lació ferroviària giratòria, que servia per encarar les màquines, cadascuna al seu corresponent cau.
A veure, aquesta és una rèplica de la primera locomotora que va córrer per les nostres vies, la que feia el trajecte Barcelona-Mataró l'any 1848. L'originària es va espatllar i, amb motiu del centenari, el 1948, en van fer aquesta nova versió, i aquesta encara fa xup xup, un cop al mes la posen més o menys en funcionament. En termes absoluts, la més antiga és aquesta: la Martorell, de fabricació britànica.
En aquest museu hi ha entreteniment per a gent de tota mena. Per als especialistes, una biblioteca molt ben nodrida amb milers de documents sobre el món del tren, i els més menuts tenen un parc infantil deliciós. Segurament, ells no han viatjat mai en un vagó de fusta com aquest. Tercera classe. A molta gent, li evocarà aquelles èpoques de les excursions, quan es cantaven cançons com aquella "si amb la Renfe vas cap a Llinars, acabaràs fet un pedàs."
I, tornant a les locomotores, vull que coneguin la Santa Fe 151, la meva preferida. 151 perquè té un eix al davant, cinc eixos motors i un eix al darrere. Una cosa tremenda en potència, jo m'ho havia passat molt bé portant aquesta locomotora, donava gust, funcionava de meravella. Això sí, me la van jubilar l'any 61, no va tenir tanta sort com la d'aquí al costat: la Micado, que va durar fins al 75, quan la va apagar definitivament l'aleshores príncep Joan Carles, moltes coses es van apagar aquell any, el 75, al nostre país.
Fins ara, hem parlat del trens més antics, però, i els més moderns? El més modern que hi ha a aquest museu és el Talgo, del 1950. Per si algú no ho sap, o no se'n recorda, les sigles Talgo volien dir: "tren articulado ligero de Goikoechea Oriol", el súmmum de la comoditat en el seu moment, una autèntica passada, un luxe. Encara que això sempre és relatiu, d'aquí a 100 anys tornarem aquí i direm: "mireu, d'això, d'aquesta carraca, en deien AVE."
|
