Museu Comarcal de la Garrotxa d'Olot
24-07-2002
El Museu Comarcal de la Garrotxa és una institució que té diverses seccions. Una, és la casa central del Parc d'Olot, on hi ha una exposició pedagògica sobre els volcans. Una altra, la casa pairal de la família Trinxeria, escenari durant el segle XIX d'esdeveniments relacionats amb la pugna entre carlins i liberals. Però, avui, Salvador Alsius ens porta a visitar la seu central, situada al casal anomenat La Caritat, al centre d'Olot. Un lloc atapeït d'obres d'art molt valuoses i d'elements etnogràfics ben suggestius.
L'antic Hospici d'Olot és un edifici ple d'història i ple de records, i carregat també de sorpreses, com podrem comprovar tot seguit.
En primer lloc trobem una descripció de les velles activitats econòmiques. L'agricultura, per descomptat, però també artesania i indústria. D'Olot, per exemple, en sortien unes pells molt fines que es feien servir per a la fabricació de sabates de qualitat. I pel que fa a la indústria tèxtil, tenia una especialitat: la barretina olotina. La barretina, ara, de vegades, és objecte de befa. És diu allò de "barretinaire" i ja sabem tots a què sol aplicar-se. Però cal recordar que certs prohoms la van reivindicar com a símbol d'identitat nacional. Per exemple, l'ara tan recordat mossèn Cinto Verdaguer. I es veu que hi havia un llenguatge de la barretina. Segons com es portés al cap, volia dir una cosa o una altra. En aquest cas, les barretines són de ceràmica i coronen uns caps que són, en realitat, capses de tabac.
Però la indústria olotina per excel·lència és la dels sants. És a dir, les imatges de sants. Hi havia a Olot uns tallers de sants, i encara n'hi ha perquè hi ha força demanda d'alguns països, especialment sud-americans. De totes les mides i per a totes les devocions. Els treballadors de les fàbriques de sants, a cada imatge li posaven algun malnom. Als santcristos com aquests que hi ha penjats aquí dalt els deien els "banderilleros", per la posició que tenen. És una mica irreverent, això, i no en farem més comentaris.
La tradició imatgera d'Olot té el seu vessant més popular en el pessebrisme. Aquesta terra ha donat incommensurables escultors que han fet de les figures del pessebre una especialitat. Al museu de l'Espluga de Francolí hi vèiem figures de l'olotí Josep Traité i aquí en trobem del mestre de mestres, Ramon Amadeu. Aquestes figures barroques, que fan la seva patxoca.
Però amb això només hem fet un tastet de totes les obres d'art que hi ha en aquest museu. Com és prou conegut, la Garrotxa és terra de pintors que s'han dedicat de manera molt especial al paisatgisme. En veurem tres mostres. Aquest quadre, "Les bugaderes", que està firmat a l'ensems pels dos germans Vayreda, en Joaquim i en Marià, iniciadors d'una nissaga. Un altre que és només de Marià Vayreda, l'escriptor, l'autor, per exemple, de "La Punyalada". Aquest quadre és molt conegut i es titula "Un combregar a muntanya". I finalment, un paisatge bucòlic, obra de Josep Berga. Berga, a més de pintar molt bé, va ser el mestre dels dos grans escultors olotins, Miquel Blay i Josep Clarà.
Hi ha qui diu: val la pena anar a París només per anar a veure el museu Rodin. Doncs mirin, creguin-me, val la pena venir a Olot només per veure aquestes dues sales. I ara ja no val l'excusa de les comunicacions, perquè en aquest sentit la Garrotxa ha guanyat moltíssim.
Hi ha estàtues de Blay que són per posar-se a plorar d'emoció. Aquesta, per exemple, el Desencant.
I pel que fa a Josep Clarà, un dels màxims exponents del Noucentisme, què n'hauríem de dir? Sí que cal explicar una cosa, i és que al fons d'aquest museu hi ha moltes obres de Clarà que provenen d'un altre museu que en el seu moment Barcelona va menysprear.
D'entre moltes per triar, ens fixem en aquesta: "Plenitud".
Però no hem acabat. Encara queda un plat fort. En aquest museu hi ha el conegudíssim quadre de Ramon Casas "La càrrega". És impossible ara explicar, ni de forma abreujada, la història i el simbolisme d'aquest quadre. S'inscriu en la tendència de finals del segle XIX per part d'alguns pintors de plasmar escenes socials. En aquest cas, òbviament, el tema és la repressió. També justifica un viatge a Olot.
|
