Museu Darder de Banyoles
23-07-2002
El Museu Darder de Banyoles és un museu d'història natural que, lamentablement, va quedar marcat per la història de l'anomenat "negre de Banyoles", un boiximà dissecat que s'hi havia exhibit durant dècades, fins que les restes van tornar al seu lloc d'origen. Però, més enllà d'aquell episodi i de la polèmica que va suscitar, el Museu Darder conté moltes coses interessants per a públics ben diversos. És el que demostrarà tot seguit Salvador Alsius en la seva visita.
Museu Darder. El nom d'aquest museu és el del veterinari Francesc Darder i Llimona, que va ser el fundador i primer director del Parc Zoològic de Barcelona. Darder era molt aficionat a la història natural i això el va portar a dedicar-se a la taxidèrmia, que és allò de dissecar animals. Darder va venir a Banyoles l'any 1910 per iniciar, conjuntament amb l'ajuntament de la ciutat, un programa de repoblació de l'estany amb alevins de diferents espècies de peixos. Aquí el veiem amb una barca de l'època. Ja aleshores portava un mascaró en forma d'oca.
Banyoles l'anomenaria fill adoptiu i ell, agraït per tot plegat, acabaria fent donació a Banyoles de la col·lecció que havia anat formant el seu comerç naturalista a Barcelona.
Aquest és l'origen del Museu Darder a Barcelona i, en aquesta sala justament, s'explica la relació del personatge amb la ciutat i, concretament aquí, podem veure també alguns dels estris que Darder havia usat com a veterinari i com a taxidermista. I un altre element entendridor: una rateta dissecada que està escrivint una carta al científic, en agraïment pel seu amor als animals.
A les successives sales del museu anirem trobant les diferents espècies d'animals convenientment classificades. És una bona manera de repassar allò que tots havíem estudiat quan érem petits, que si els invertebrats, que si els rèptils o els peixos. Aquí una carpa, aquí uns coneguts meus. I les aus, ànecs i ocells de tota mena, "pájaros" que en diuen alguns, encara que en un cert sentit de l'expressió, els "pájaros" els hauríem d'anar a trobar en un altre museu. Bé, aquí les aus estan classificades segons el seu hàbitat natural. Va molt bé perquè aquest museu el visiten força escoles i, d'aquesta manera, els mestres tenen ocasió d'explicar ciències naturals, però també geografia. Hi ha uns mapes il·lustratius que serveixen, per exemple, per saber on podem trobar i on no el gamarús.
Però potser la sala més impactant és la dels mamífers. És clar, ara la gent ja està acostumada a veure bèsties grosses a la televisió. Tothom ho diu: "jo acostumo a veure documentals d'animals", després resulta que les audiències no ho acaben de confirmar, però, en fi, aquesta és una altra qüestió. En tot cas, resulta impressionant trobar-se aquí, tant a la vora, mirant de fit a fit un lleó d'aquests. N'hi ha un parell. Sembla que procedeixen del Parc Zoològic de Barcelona. Ja hem dit que en Darder n'havia estat el director. I després altres animals més amables: antílops, gaseles, i potser un que resulta especialment atractiu per la seva majestuosistat: és aquest guanac que procedeix de la serralada dels Andes. Una altra curiositat: aquest vedell que té dos caps. És clar, això no deixa de cridar l'atenció. També forma part de la natura, pobra bèstia, i aquí està representat. No l'havia dissecat en Darder. En canvi, sí que havia naturalitzat ell aquest búfal. Ho va fer per l'exposició de Barcelona de 1888, i realment fa el seu efecte.
I, finalment, a l'anomenada sala de l'home, encara s'hi pot veure la vitrina a la qual durant tants anys hi va ser exposat el tristament cèlebre boiximà. D'aquest tema, ara res. Val a dir, però, que en nom de la correcció política, i per evitar mals majors, han estat separades d'aquesta sala totes les restes humanes que hi havia. Tot el que hi ha són reproduccions, per exemple, aquesta de cranis, davant dels quals em sobrevé un dubte hamletià, però no allò de ser o no ser, sinó, de què riuen?
|
