Moure's per Sud-Amèrica
01-09-2002

L'Equador, el Perú, Bolívia i el nord de Xile són els països que van visitar durant cinc mesos els viatgers que els vam presentar ahir. Ells van voler viatjar i viure de la manera més semblant a com ho fan els ciutadans d'aquests llocs i per això van escollir moure's amb transports públics. Es van passar moltes hores circulant amb autobús, però també ho van fer amb camió, amb vaixell per l'Amazones i amb els mitjans més impensables. Reconeixen que van trigar més, però estan convençuts que va valer la pena.

Àlex Sol:
Una cosa bastant recomanable, segons el meu punt de vista, és agafar menys avions i veure les coses més des de terra. És més incòmode, trigues moltes més hores, però també veus més cara a cara la gent del país, no? Com es mou, quins costums té, què és el que fan i què és el que no fan, que, dins d'un avió, doncs ho veuràs menys.

Imma Muñinos:
En el tema dels mitjans de transport, vam utilitzar tots els que d'alguna manera existeixen, tot el que estava al nostre abast. El que més utilitzes sempre és l'autobús. Nosaltres vam passar hores, hores i hores. El viatge més llarg que vam fer en autobús va ser de 27 hores, perquè les distàncies allà són brutals i a més les carreteres són molt dolentes i van molt a poc a poc i, a més, el servei d'autobusos és un servei públic en el veritable sentit de la paraula perquè van a recollir la gent gairebé a casa seva, es van parant a tot arreu. Una mica, els autobusos fan de transport també de mercaderies i, també, una cosa curiosa és que fan de carter. Als llocs molt apartats hi porten les cartes.

A.S.:
Concretament un viatge que vam fer des de Cajamaca a Chachapoyas, podríem haver agafat una carretera i, a la millor, amb un dia arribàvem, però vam decidir anar per la carretera antiga que no hi havia transport públic, sense saber mai si hi hauria un transport que et portés més enllà d'on havies arribat, que també era la gràcia, no? De fet sempre estàvem a punt de quedar-nos penjats, però sempre, al final arribàvem, d'una manera o altra.

I.M.:
I en un cas, doncs, vam haver d'agafar un camió que era de càrrega i en aquest camió ens hi vam passar unes set o vuit hores dintre de la caixa. I allà, jo me'n recordo que hi vaig penjar la roba que tenia que estava mullada i la vaig penjar el camió i vam fer una mica la nostra casa allà dintre.

A.S.:
El tema d'equipatge, per exemple, sempre hem pensat que el millor és portar poquíssimes coses tot i que al final sempre hi vas posant coses de més i coses que quan arribes a casa ni les has tocat, quan tornes del viatge. No portàvem tenda de campaña. Ella portava una motxilla, jo una maleta amb rodes. Ens va anar prou bé.

I.M.:
Un altre dels transports més curiosos que existeixen, i que s'ho munten d'alguna manera ells mateixos, es diu "tarabita", encara que té diferents noms en altres llocs. I és un cable, bé, quan hi ha una riera molt gran que separa dos pobles, doncs hi munten un cable entre poble i poble i, llavors, una plataforma que roda, amb una rodeta que va per aquell cable, no? I que la "tarabita" pot ser des d'una cabina on hi ha fins i tot seients per seure a simplement una plataforma de fusta mig podrida, i vas allà agafat de peu i vas agafant la corda i amb la teva pròpia força t'impulses fins a l'altre costat.
L'experiència al vaixell és formidable perquè de fet el vaixell és un vaixell de mercaderies, però accepten que hi viatgi gent. La gent viatja penjada d'unes hamaques. Tothom va amb la seva hamaca, nosaltres vam tenir que comprar la nostra hamaca i llavors es pengen les hamaques al sostre i tothom va uns al costat dels altres. Llavors vas parant i és tot un moviment de plàtans que pugen, de gent que baixa i, a més, quan arribes, tota la gent del poble surt a veure el barco, perquè no tenen res més a fer i llavors tu també mires i és tota una història.

A.S.:
La qüestió dels trens a Sud-amèrica, nosaltres teníem informació de bastantes línies que podíem fer, i de fet volíem fer, però una vegada al lloc ens hem trobat que realment moltes d'aquestes línies no funcionen per problemes com que simplement no s'ha fet manteniment i realment ja no poden circular-hi els trens, no? I al no haver-hi pressupost, que és el problema general d'aquests països, no es pot arreglar, així que aquelles línies van quedant en desús i ja no s'arreglen.