Pamplona i Osca
24-08-2002

Toni Nadal és un dels nostres homes del temps i allò que més li agrada és fer viatges allà on hi ha muntanyes, just per sota dels núvols. Els seus viatges poques vegades passen per les autopistes. Ell sempre busca les carreteres secundàries, les que s'endinsen a les valls menys conegudes dels Pirineus, una serralada que l'apassiona i que coneix molt bé. En aquesta ocasió, el seu viatge el porta als "sanfermines" de Pamplona, passant pel Pirineu d'Osca i acabant a la costa del País Basc.

Jo, per anar a Pamplona, doncs recomanaria a tothom anar per Osca. Anar per la carretera Nacional 240 de LLeida a Osca i, de fet, aquesta mateixa carretera et durà a Pamplona, a través de Jaca. Passes un embassament que és el pantà de Yesa. Pujant un coll de muntanya vam parar i vam veure, allà mateix, un ramat d'ovelles i vam dir: "què fan aquestes ovelles, aquí, sense pastor totes soles?" Cada vegada n'hi havia més, cada vegada estaven més apretades i, al final, van començar a caure, van començar a rodolar i jo pensant: "caram, igual s'han mort!" I vam anar a veure, no fos cas que se n'hagués mort alguna, jo què sé, no se sap mai. I vam anar allà i no, no, no se'n va morir cap.

Els Sant Fermins, a mi, moltes vegades, em serveixen d'excusa per iniciar viatges cap al nord de la península. El tipus de gent és molt variat en aquesta festa. Et trobes des d'una persona benestant, acomodada, que sembla doncs que s'allotji en hotels de luxe i veus, doncs, des de la gent més tirada. Tot això allà es barreja.

La finalitat de l'"encierro" és tan simple com dur els toros a la plaça, però dur-los de la manera tradicional, que és senzillament fent-los córrer i, si se sap córrer, un "encierro" té un perill relatiu. Com que allà dins s'hi pot posar qualsevol persona dins d'un "encierro", doncs allà s'hi fica gent amb unes condicions que no sempre són les més adequades, i és quan hi ha problemes perquè hi ha aglomeracions, perquè es formen "montoneres" de gent.

Els Sant Fermins acostumen a ser un aparador per ensenyar una miqueta als visitants aquests tipus d'esports o de jocs rurals que ells tenen, i aleshores n'hi ha de molts tipus, des del clàssic d'estirar la corda que tots haurem pogut veure, els talladors de troncs, que potser són molt espectaculars, esports d'aixecar bales de palla amb una corda i una politja, a veure quantes vegades sense parar amunt i a baix. Hi ha moltíssims, una riquesa i una varietat increïbles.

Quan fas un viatge que surts de Catalunya i acabes al Cantàbric, te n'adones que la diversitat cultural de la Península Ibèrica és enorme, perquè la costa cantàbrica no es sembla gens a la costa mediterrània, ni en paisatge, ni en clima. A la costa cantàbrica, la mar acostuma a estar sempre bastant picada, hi ha moltes zones, sobretot la platja de Zarauz, que és una zona de surfistes. Tot el que és la costa de Guipúscoa, fins a Biscaia, pots trobar-te indrets molt macos que sorprenen bastant.

Jo, d'aquests tipus de viatges, em quedo sobretot amb els paisatges naturals. Reconec que a mi m'agrada moltíssim la muntanya, però també anar cap a la costa cantàbrica, doncs m'agrada perquè trobo que és un indret amb un paisatge molt maco. Però perdre's per zones de muntanya del nord de Navarra, que sembla que el temps de vegades s'hagi aturat, tens aquella sensació d'estar en un lloc una miqueta perdut.