Museu de la Vida Rural de L'Espluga de Francolí
18-07-2002
L'Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, és una població típicament agrícola. Això queda reflectit al Museu de la Vida Rural, on es reflecteix com ha estat durant uns quants segles la vida del pagès. S'hi explica la manera de treballar de molts oficis i els actes i rituals que esdevenien fites en la vida de les persones.
Va ser iniciativa de l'empresari Lluís Carulla, que procedia d'una família de farmacèutics de l'Espluga i sempre es va sentir compromès amb aquesta població.
De museus del pagès n'hi ha a diverses poblacions catalanes. Aquest n'és un, però no pas un de qualsevol. El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí ocupa l'antiga casa pairal de la família Carulla.
Ja al pati de l'entrada s'hi poden veure alguns esgrafiats a les parets, entre els quals aquest que representa un altre edifici que val la pena de visitar a l'Espluga: l'antic celler cooperatiu, obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Muntaner.
Com molts museus i moltes col·leccions, aquest és fruït d'un mecenatge, en aquest cas de Lluís Carulla, per dir-ho de pressa, l'home de l'Avecrem, allò que abans se'n deia un prohom, i que va voler ser enterrat sota d'aquesta creu de terme.
Ja al porxo, hi trobem diversos vehicles de tracció animal, però sense el motor, només amb la carrosseria. Són carros. Aquest és el carro de trabuc, aquí tenim el carro d'escales: tenien diferents formes, segons la mercaderia que haguessin de transportar. I una mica més enllà, la tartana, que servia per transportar persones, persones humanes, que deien. Aquesta havia estat la tartana del metge de la vila, és a dir, que en aquest cas els cavalls tenien la responsabilitat de fer-lo arribar puntual a les urgències.
I per sobre dels carros, un fris on hi ha representats diversos oficis: la marmanyera, el baster... són dibuixos de l'artista Llucià Navarro. I aquí tenim el ferrador, és a dir, el mecànic del motor dels carros.
De molts d'aquests oficis se n'ha anat perdent la mena, però, justament en una de les sales del museu, hi ha unes vitrines on es conserven els estris característics de cadascun. Aquí veiem els del baster, l'artesà que confeccionava i que adobava articles de pell i de cuir, sobretot els arreus destinats a les cavalleries. I aquí veiem els estris dels artesans relacionats amb el calçat: els sabaters, els esclopaires i els espardenyers.
En un altre dels racons de la casa, hi trobem una evocació de l'antiga farmàcia que regentaven els avantpassats dels Carulla a l'Espluga de Francolí. I al costat mateix hi trobem els pots de farmàcia on es guardaven els ungüents i les pomades, les potingues dels apotecaris, i les herbes remeieres que constituïen la base de la farmacopea de l'època.
En un altre àmbit del museu, una sèrie de diorames constitueixen un homenatge al pessebrisme català, però això ho deixem per venir a mirar-nos-ho el mes de desembre, i ara entrem en una sala dedicada exclusivament a un escultor autor de figures de pessebre, l'olotí Josep Traité que, a més de fer santjoseps i marededéus, bous, mules i pastors, ha fet aquesta sèrie d'escenes etnogràfiques que són una autèntica delícia.
A través d'aquests grups escultòrics es poden anar veient escenes d'una forma de vida que es va extingint, els costums i els rituals, força d'ells lligats a conviccions religioses.
Són unes figures que tenen una vivesa extraordinària i que, a més, són enormement dinàmiques. "Procuro que s'hi vegi el vent", deia Traité de les seves pròpies obres, i realment l'hi veiem: el vent, el fred i diverses inclemències.
Aquest museu està dedicat a la cultura popular en el sentit més ple de l'expressió. Encara hi ha qui associa el terme cultura popular amb carrincloneria. Si es parla d'antropologia, aleshores la cosa ja sembla que agafi un altre aspecte. Diguin-li com vulguin, però creguin-me, aquí s'hi poden aprendre moltes coses sobre el material humà amb què estem pastats.
|
