Museu Romàntic de Sitges
17-07-2002
El Museu Romàntic de Sitges té diversos al·licients. Un d'ells és visitar la clàssica casa burgesa del segle XIX. Certament és el testimoni de la vida burgesa d'aquella època en què força gent de Sitges es va enriquir amb el comerç amb Amèrica.
D'altra banda, també s'hi exhibeix la famosa col.lecció de nines de Lola Anglada. Nines de fusta, de paper "maché", de porcellana, i també nines mecàniques dotades de música i moviment.
Sitges va viure, a final del segle XVIII i durant el segle XIX, una etapa esplendorosa. El comerç amb ultramar hi va dur una gran prosperitat econòmica, sobretot, és clar, per a aquells que tenien negocis a les Antilles, els anomenats "americanus". Un exponent d'aquella etapa va ser un personatge anomenat Bernardí Llopis, que aquest els duros els va fer fabricant malvasia. La casa Llopis aleshores era als afores de la ciutat i ara és en un lloc cèntric i és la seu del Museu Romàntic.
Al pati de la casa hi ha un parell de vehicles de l'època. D'una part, aquesta bicicleta, aquest velocípede, com en deien aleshores.
I d'una altra part, aquest magnífic cotxe de cavalls, on només cal que ens imaginem el cotxer i el lacai, esperant que els senyors vulguin anar a fer un passeig i, mentrestant, fumant-se unes burilles i explicant acudits de l'època sobre els polítics o sobre la reina Isabel.
I això de la reina no és parlar per parlar, perquè qui ens rep al rebedor de la casa és justament la reina Isabel II , en aquest oli pintat poc després del 1860. Un rebedor una mica més gran i una mica més aparent que els que es fan ara, que amb prou feines hi caben junts el "butaner" i l'ampolla de butà. Aquí, per metres quadrats, no es quedaven curts.
Aquesta, per exemple, és la sala de música, amb diversos instruments de l'època i on els ulls se'n van de seguida cap a l'arpa que hi ha al racó, com la de Bécquer. El que passa és que aquella del poeta deia que estava empolsegada, i aquí no, aquí ho tenen tot molt polit.
I entrem al saló de ball, una estança esplèndida, amb les parets decorades amb escenes bíbliques, de les vides de Moisès i d'Araó. Això ens fa pensar que la moral i els bons costums devien d'estar garantits, tot i que aquí, de nit, la jovenalla hi devia ballar força a les fosques, perquè, és clar, no hi havia enllumenat elèctric i havien d'anar amb làmpades d'oli o, com aquesta, d'espelmes.
I aquest és el llit del senyor i la senyora Llopis. A mi em sembla una mica estret, però ells devien saber el que els convenia. El divertit en aquests llocs és imaginar-se com era la vida de la gent, realment,la gent que ocupava la casa. Aquí hi trobem l'oratori. Ja és prou conegut que aquesta mena de famílies amb possibles solien tenir una capella privada i fins i tot un capellà domèstic al seu servei. Curiosament aquesta capella és annexa a la sala de jocs, uns jocs que devien ser, imagino, molt innocents. I anem trobant mobiliari isabelí, alfonsí, de Lluís no sé quants... En definitiva, tot absolutament fastuós. Ara, els faltava una cosa. La felicitat no pot ser mai completa: no tenien tele!
Però el que sí que tenien era una altra cosa, una instal·lació necessària a qualsevol casa: la comuna. El que passa és que en aquest cas la comuna era una estança social. Curiosament n'hi havia una, és a dir un seient pel senyor, un per la senyora i un pel nen. Una comuna que devia anar molt bé, situada com estava, per adobar el jardí que estava aquí mateix, a sota. Un jardí romàntic, malgrat tot.
Però les sorpreses no s'acaben. La segona planta del Museu alberga la col·lecció de nines de Lola Anglada, l'escriptora i il·lustradora. Va començar a fer-la quan era petita amb les seves pròpies nines i, poc a poc, es va anar engrescant a adquirir-ne moltes més. N'hi ha més de tres-centes, de tots els estils i d'arreu del món.
La col·lecció encaixa molt bé en el Museu Romàntic, perquè està feta a base de romanticisme i no a cop de talonari. La mateixa Lola Anglada havia explicat com anava a buscar les nines als Encants de Barcelona o al mercat de les Puces de París. I també hi havia gent que li'n regalava en record de la infantesa perduda o d'algun ésser estimat desaparegut.
|
