A la recerca de la flor
11-07-2002

Quan arriba l'estiu, molts animals, com les vaques o les ovelles, fan la transhumància de la plana cap a les muntanyes. Les abelles també canvien el seu destí de recol.lecció. Quan a les comarques del pla les flors comencen a assecar-se a causa de la calor, els apicultors les traslladen a llocs més frescos com els Pirineus, on la floració de les plantes és més tardana. Així, doncs, la mel tindrà un gust diferent en funció dels tipus de flors que hi hagi a cada lloc.

Josep Maria Bonet, apicultor President d'ALLA (Associació Lleidatana d'Apicultors):
La transhumància consisteix a agafar les arnes d'un lloc que hi ha poca floració a un lloc que hi ha molta floració. Això és igual, com, per exemple, ara, aquí, a la Noguera, les agafem a mig juny, que hi ha molta penúria que no troben quasi res, les pugem a dalt al Pirineu, que és un lloc que hi ha molta floració.
A veure, nosaltres fem lo viatge de les abelles a la nit perquè durant lo dia amb la calor i tot això se mos moririen i, a més, durant lo dia elles estan en plena activitat, no els pots tallar, has d'esperar a la nit que totes se fiquin a dins la caixa, llavors les tanques i les trasllades perquè llavors a la nit elles no se'n mou ni una.
De dia sempre tindrien ganes de sortir, se fiquen rabioses, i després, quan les avies, també són més més agressives i després lo perill també que s'ofeguessin.
Les caixes, quan les pugem al Pirineu, les abelles de seguida sempre noten que han fet un canvi i noten que sempre ha sigut un canvi a bé, i al cap de mitja hora, una hora, ja comencen a treballar perquè han sortit d'un lloc que hi havia molta pena a un lloc que hi havia molta floració.
Nosaltres sempre hem de procurar que, quan fem un canvi de lloc, fer un canvi de lloc que no hi hagi res a un lloc que hi hagi molta cosa.
Aquí a la Noguera fem més aviat mels més monoflorals, de mels de romer, mels de timó, i mels de botja i, en canvi, quan les pugem al Pirineu, com que la flor és més variada, fem la flor que es diu de mil flors.
Les abelles, quan les portem al Pirineu, per elles és com si les portéssim de vacances, perquè les portem a un lloc que hi ha molta floració, i encara que hagin de treballar lo triple que aquí baix, per elles és estar de vacances. Perquè aquí baix hi ha molta penúria, no fan res, però també veuen que se'ls va acabant la mel i cada vegada van a menys, fins que elles mateixes noten que es perdrien i, en canvi, de dalt les pugem han de treballar lo triple o lo quàdruple que treballen aquí a baix, però elles ho fan molt a gust, molt contentes, perquè lo que volen elles és treballar.
Quan los "panals" estan plens, aquella mel s'ha de treure, perquè sinó elles van reduint la càmera de cria i, al final, només se quedaria allí un punyet d'abelles i encara estarien carregades de mel la caixa i es moririen. Llavors, nosaltres encara els fem un favor traient-los la mel, perquè llavors els donem un espai i al dona'ls espai poden tornar a criar la reina i es pot tornar a esbandir i a tornar a fe's gran.
Si no pugéssim les arnes al Pirineu, aquí les hauríem d'alimentar, perquè si no pararien de criar. Després, a la pròxima primavera, les trobaríem fluixes d'abelles i ens costaria arrencar per la temporada.
Vull dir, ens és interessant pujar les arnes al Pirineu perquè allí no paren de criar, no paren de treballar i la colònia és forta, i en ser la colònia forta la pròxima primavera estan preparades per ja començar la temporada bé.
Les abelles és un animal molt poc agraït perquè els fem de metge, los canviem la reina, los fem tot lo que sigui, les portem de vacances al Pirineu i, a més a més, quan poden ens piquen.