Museu d'escultura de Pals
12-07-2002
Pals és una de les poblacions de la Costa Brava amb majors atractius estètics. El seu casc antic, d'origen medieval, ha estat molt restaurat per estiuejants que l'han convertit en un lloc realment enlluernador. Per acabar-ho de fer maco, la Fundació Vila-Casas, que promou en diferents fronts l'art contemporani, hi va instal·lar, fa un parell d'anys, un museu dedicat a l'escultura. Allí hi conviuen peces d'artistes que ja tenen un gran reconeixement amb altres d'avantguardistes, d'aquelles que trenquen motllos.
L'Empordanet. Aquest és el terme amb què Pla es referia a una plana que té un microclima molt particular dins del Baix Empordà. En un racó de l'Empordanet ens dóna la benvinguda un xiprer, l'arbre hospitalari per excel·lència, i també aquests troncs de l'escultor Albert d'Udaeta, batejats com la trilogia de l'evolució: la matèria, la vida i la intel·ligència. És només el preludi del que ens disposem a veure, un museu d'escultura que ocupa tres cases del recinte medieval de Pals. Comencem per cala Tona, i comencem amb els ulls oberts com taronges.
El museu és obra de la Fundació Vila Casas, plasmació de la voluntat de mecenatge d'Antoni Vila Casas, un home que ha dedicat els seus esforços professionals a la indústria farmacèutica i que ha volgut que una part subtanciosa dels seus guanys econòmics revertissin a la societat de diverses maneres. Una és la publicació periòdica dels informes Quiral, que expliquen com la premsa tracta les notícies sobre salut. L'altra és la creació de diversos espais dedicats a l'art contemporani: a Barcelona, a Torroella de Montgrí, a Palafrugell, i aquest, a Pals.
L'escultura és una de les belles arts que s'han practicat de forma fructífera als Països Catalans al llarg del segle XX. A la primera meitat del segle hi ha uns quants noms incontestables: Arístides Maillol, Manolo Hugué, Pablo Gargallo... Però després van anar apareixent tota una altra sèrie d'artistes que també s'han dedicat amb excel·lència a aquest art difícil, de vegades feixuc, de donar formes emotives als materials més diversos.
A tall d'exemple, aquesta figura femenina de Domènec Fita, que reexperimenta el classicisme. O una joguina de Xavier Medina Campeny, on el cavall i el carreter hi tenen una presència inquietant. I aquest cub aixafat de Xicu Cabanyes, on sembla que la matèria ens faci l'ullet.
Aquest és un racó de serenitat. Només cal escoltar la xiuladissa de les orenetes per verificar-ho. Una de les raons justament per les quals la Fundació va decidir emplaçar aquí el Museu va ser contribuir que el Baix Empordà recuperi tot allò que la massificació turística l'ha fet perdre en el sentit del bon gust i l'elevació espiritual. Entrem a Can Ramonet.
És la segona casa del museu i, d'entrada, hi trobem figures humanes de diferents estils i fetes amb diferents materials. És curiós pensar que cada peça ha estat concebuda al taller del seu escultor. Però un cop són aquí, agafen com vida pròpia, al costat de les seves companyes, i de les parets, i de la llum... Aquí hi ha escultures, és cert, però hi ha alguna cosa més. Hi ha un clima, un aire, un color... En definitiva, bellesa. Una bellesa molt mediterrània, per cert.
I en aquesta casa hi ha també les obres més vanguardistes, o les més conceptuals, o com se n'hagi de dir. Les mirem amb el respecte degut, que d'aquestes coses de l'art, mai no se'n sap prou. No serem nosaltres qui diguem que el rei va despullat.
I tot fent una passejadeta pels preciosos carrers de Pals arribem a la tercera casa del museu, Can Frailen. A veure si endevinen què hi ha aquí. Doncs més escultures.
I una de les primeres que ens trobem és aquesta de Josep Guinovart. I és que hem anat de pet a la sala dels consagrats. Que se'n podria dir potser més aviat la sala dels Antonis, també, perquè aquí tenim aquesta peça d'Antoni Tàpies amb el títol "Estela petita", aquí al costat mateix una altra d'Antoni Clavé (és una màscara posada dins d'una mena de capsa), i una mica més enllà encara aquesta peça d'Antoni Llena, feta com moltes d'ell a base de materials fràgils i insignificants.
Cal dir-ho en justícia. Gaudir de tot això és possible perquè una persona ho ha fet triar, ho ha adquirit i ho ha posat a l'abast de tothom enlloc de voler-ho per al menjador de casa seva. Però això, exposar-ho a la mirada aliena, el deu fer més feliç. Chapeau.
|
